And the Oscar goes to...

Some one else!

Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República! Quin fart d'esperar! I qui espera... desespera! Així és com estava jo... desesperada. Mirant cada dia la bústia amb l'esperança (poca, és clar, perquè el desesper és antitètic de l'esperança) de rebre un avís de correus. Però cada dia, al obrir-la, no li trobava pas, l’avís... i així la desesperança i l’angoixa creixia i creixia...
Vaig fer l’entrevista el 21 de novembre, i direu... dona! No fa pas tant de temps! Tant sols un mes! Però cal recordar que des d'Agost que estic amb aquesta historia del Museu de la República... i, sincerament... ja no podia més! UNA RESPOSTA!! Cridava alguna cosa dins meu!
I avui, els meus precs han estat escoltats. Bé, part d’ells. Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República, sí, avui finalment, per a dir: que no. Que no estic entre els 6 primers.
Preferiria una altra resposta, sí. Però, amb aquest punt de vista tant català i tant meu (familiar, potser) cal reconèixer que: podria ser pitjor.
He arribat a la fase d’entrevista, junt amb 80 portuguesos (pels noms dedueixo que sóc l’única estrangera). Alguns d’ells (3) no es van presentar a l’entrevista (per caguetes, o per força major). A alguns d’ells (2) no els van aprovar l’entrevista (això sí que deu ser frustrant... pobrets... no superar la fase del cara a cara, i que a sobre t’ho diguin... crec que deu ser una mica complicat d’encaixar.).
Jo he quedat en el lloc 42... cosa que vol dir que tinc una carretada de gent al davant... però, en fi, potser serà a la propera.
La primera noia té 18,953 punts sobre 20 (sincerament, no sé com ho ha aconseguit, deu ser molt brillant i, potser, el cognom també hi ajuda, tot i que, aquest teoria dels “enxufes” molt i molt portuguesa, prefereixo ni sospesar-la). Jo tinc 13,513 i l’últim dels de la llista d’aprovats 10,205. Ho sigui, estic més a prop de l’últim que de la primera... però estic dins la llista dels escollits, i com em van dir a l’entrevista: si no és d’aquesta, segueix atenta, segueix intentant-ho que ho pots aconseguir.
És com la meva mare, que després d’anys de comprar al mateix supermercat, en el qual cada tiquet de compra té diferents regals, després d'anys recollint petits descomptes en aliments, doncs, va i pum! un dia li toca un scalextric!
Ja sé que el meu cas no és ben bé així i que més que una qüestió de sort és d’esforç, estudi i perseverança, però crec que si, que tard o d’hora, va i pum! seré treballant a un museu i fent el que més m’agrada.

Somnis tan reals...

Ahir a la nit vaig somiar que quedava amb un amic, per a prendre un café, i per primera vegada, en molt de temps, el veia seré, content. M’explicava que feia un temps -gairebé per casualitat, gairebé sense esperances de que allò portés enlloc- havia conegut una noia, que havien començat a passar estontes plegats i que ara, ella, omplia el buit que durant tant de temps no li permetia trobar-se. Ara, potser per primera vegada - no recordava si realment, alguna vegada abans s’havia sentit així- la seva vida semblava, finalment, encaixar. La feina, les relacions d’amistat, la família… tot semblava estar al seu lloc, tot fluia, i tot, gràcies a que ella l’havia ajudat a trobar-se, l’havia completat…
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.

Nadal a casa

Aquests any si.

Enguany he decorat la casa com Déu (i la tradició) manen.

Un calendari d'advent (gràcies a la Júlia) i quatre espelmes (sense corona, però. Gràcies a l'Anna).

Un pessebre (encara no és Santa Llúcia, però tenint en compte que marxo el dia 21 cap a Barcelona, si el vull veure encara uns dies calia que m'avancés...).

Un arbre guarnit.

Res de pares noels...

Però tampoc cap tió, aqui no...

i ara que ha acabat de montar l'arbre vaig a dormir, que sinó demà, com cada dia, m'arrepentiré d'aquesta activitat nocturna.

(Per cert, avui he enviat un cv que passaran a la Directora de l'Inst. Camões per veure si té alguna cosa per a mi. Del Museu de la República, segueixo esperant resposta).

Geneve: resum

El virus no ha passat, però el cap de setmana si.
Gràcies Júlia, per acollir-nos tant bé a casa teva.
Ginebra, petita, orgullosa d'ella mateixa. Fred al carrer calor dins les cases. Bicis, patins i patinets. Pista de gel, llums de nadal. Diumenge, diumenge de tendes tancades.
Matí de dilluns de treballadors matiners i turistes fora d'hores que busquen els horaris del tren per tornar a casa. Puntualitat suissa: a l'enlairament -turbulències, sortida de sol des de l'aire i una mica de somnis enmig de veins de viatge- i a l'aterratge. Som a Portugal. Cues de dilluns al matí. Rutes alternatives inviables. Una hora més tard, dutxa, esmorzar feina... setmana.

Virus

Avui, amb el Pedro i la Lara, anem a Ginebra a veure la Júlia.
La temperatura màxima que donen a internet són 3 graus. Tinc l'esperança que això mati els virus (o bactèries o el que sigui que s'ha apropiat del meu cos) que no em deixen respirar.
També tinc l'esperança, i aquesta més ben fundada, que a ca la Júlia, tot i el fred exterior, faci més caloreta que al meu pis de Lisboa, cosa que, per malament que funcioni la calefacció, no és difícil.

Escric des de la feina (ups). Com? Doncs la setmana passada van venir a filmar per una publicitat. Per la publicitat necessitaven un ordenador, que van comprar especialment per l'ocasió i aquest ordenador, després de jo suggerir-ho mig en broma mig en serio al productor, ens el van acabar regalant. Per això, ara tinc internet a la feina i tecleixo en el que és, segurament, el millor ordenador de l'edifici! Un Sony vaio amb 200 GB de disc dur i 2GB de memòria (RAM?). Molt ràpid, molt xulo, per ara, meu.

Canto

Acabo de tornar de cantar.
Des de setembre, aproximadament, assajo els dimecres amb el grup que canta la missa de diumenge a l'església (i no qualsevol església, ni més ni menys que als Jeronimos).
Crec que per primera vegada canto, i amb això no vull dir que canti bé, vull dir que se'm sent la veu una mica. He perdut la vergonya (bé, potser no cal exagerar... potser sol una petita part).
Però m'agrada. Als assaigos desconecto del dia a dia i al diumenge (quan hi sóc) faig que la missa sigui una mica més bonica. I a vegades desafinada, potser també...

Entrevista

Bé, ja he fet l'entrevista.
Avui a les 14:30, perquè m'han fet esperar un munt.
Eren els tres més importants del museu, el director i dos més.
No m'ha anat perfecte, però tampoc diria que malament...
Era una sala enorme, i ells tres estaven sentats de cap de taula de la taula de reunions i a mi m'han fet seure en un dels costats.
L'ambient no era especialment tens, al contràri. Ells han inssistit en que no era una avaluació sinó una conversa.
M'han anat fent preguntes i jo les he anat contestant el millor que podia... i ara els queda a ells prendre la decisió...
... però al final el director m'ha dit: "Et vull dir una cosa, però no te la prenguis com si fos el resultat de l'entrevista perquè no l'és: pensa que és molt dificil escollir 6 persones entre 600 candidats i si no és ara, segueix estant atenta, perquè en principi sortiran noves places d'aqui a un temps". Per una banda és possitiu, perquè confirma que els he fet prou bona impressió com per voler-me veure en un altre moment... però per l'altra... per l'altra sembla voler dir que la impressió no ha estat suficientment bona...
També s'ha de dir que crec que he estat de les primeres a fer l'entrevista, o sigui, que tampoc poden dir molt més... i que sembla confirmat, al contrari del que em van dir en un principi, que hi ha algunes places que ja estant donades.
Ara rebré una carta a casa, amb la resposta de si o no, i en quin lloc he quedat entre tots.
Tinc la sensació que els he agradat, que els he semblat prou bé, però al mateix temps, que faltava alguna cosa... una mica la sensació similar a la que tenia quan sortia de les entrevistes de la caixa... el que no és gaire bon senyal...
Ara... sol cal esperar... i confiar en que sigui el que sigui, serà el millor per a mi.

Entrevista

Demà a les 14h, al Palau de la República tinc l'entrevista.
He passat la segona fase de la selecció. Va servir d'alguna cosa aprendre'm tots els presidents de la República! i ara... falta la última fase...
A veure!!!
Els que veieu això a temps, penseu amb mi i desitgeu-me sort. Els que no, conto també amb la vostra, que segur que me la desitjarieu, oi?
Ja explicaré...

Posada al dia

Posada al dia (I)

Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.

Posada al dia (II)

A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!

Catalunya a Frankfurt

L'expo del KRTU:

http://www.visualkultur.cat/

Breu lliçó d'història... de memòria

Presidents de la República Portuguesa:
Manuel de Arriaga (1911-1915)
Teófilo Braga (1915-1915)
Bernardino Machado (1915-1917)
Sidonio Pais (1918-1918)
Canto e Castro (1918-1919)
António José de Almeida (1919-1923)
Teixeira Gomes (1923-1925)
Bernardino Machado (1925-1926)
Mendes Cabeçadas (1926-1926)
Gomes da Costa (1926-1926)
Oscar Carmona (1926-1951)
Craveiro Lopes (1951-1958)
Américo Tomás (1958-1974)
António de Spínola (1974-1974)
Costa e Gomes (1974-1976)
Ramalho Eanes (1976-1986)
Mário Soares (1986-1996)
Jorge Sampaio (1996-2006)
Cavaco Silva (2006- ...)

La anomenada "I República" és proclamada el 5 d'octubre de 1910 (per això el divendres passat vaig tenir festa) dura fins el cop militar de 28 de Maig de 1926. El 1928 criden a António de Oliveira Salazar com a Ministre de Finances. Al 1933, amb una nova Constitució, el poder passa a ser TOT d'ell. El 1968 cau de la cadira (bé, primer té una trombosis, i després cau de la cadira) i per l'estat amb que queda, és allunyat del poder... el substituiex Marcelo Caetano, molt més moderat. Aquest període de 1926 al 1974 s'anomena "Estado Novo".
Amb la famosa Revolució dels clavells del 25 d'Abril de 1974, comença de nou la democràcia i la República.

vermell: errors
taronja: falta de memòria

Museu de la Presidència de la República

Avui he rebut la carta del Museu.
He passat la fase currícular i em convoquen ara a un examen escrit, el dia 27 d'Octubre, on em preguntaran sobre:
- lleis relacionades amb la Presidència de la República.
- História Contemporània, principalment sobre les biografies dels Presidents de la República portuguesa, desde 1910 fins ara.
- Museologia.
i donen bibliografia...
en fi... per una banda, la meva part negativa pensa "estou feita" que ve a voler dir que no hi tinc res a pelar...
per l'altra banda, el meu jo possitiu diu: "això és el que volen? Doncs això és el que tindràn".
Ja m'estic baixant coses d'internet intentant que el negatiu no ofusqui al possitiu i que em pugui posar totes aquestes "parides" (en perdó, però, per això estant els llibres d'historia i de lleis) al cap.
La cosa possitiva és que l'examen no durarà més d'una horeta, per tant, el martiri serà curt.

Jack i Nuca

Havia d’escriure un post explicant que el Ron, el nostre gos, pobret, s’havia mort, durant els dies que estàvem al Pais Vasc. Tenia una infecció i li van donar unes pastilles molt fortes, que semblen que van ser pitjor remei que la malaltia. El Ron era un gos bo, que hagués viscut millor en una casa rodejat de carícies que al nostre jardí, però que ha tingut una bona vida.

A la tornada vam decidir agafar dos gossets de la Gossera de Mataró. El gran, té 9 mesos, es diu Jackie (i no li canviarem el nom, ja és massa gran) i és un creuament entre pastor alemany i llaurador. La petita, té 3 mesos, es diu Nuca (es deia Dalila, però a ella si que li canviem el nom) i és un gos d’atura barrejat.

Ara m’acaben de trucar dient que la Nuca, la petitona, està ingressada al veterinari i que potser té moquillo... cosa que vol dir que té molt, molt mal pronòstic. Sinó, té una altra cosa, també greu, però que pot ser que se’n surti. Pobreta. Espero que se’n surti i sinó que hagi estat feliç els dies que ha viscut a Teià, sentit que havia trobat una família que la volia, i no morint-se malalta a una gàbia de la gossera.

Força Nuca, que tens molts anys per viure amb nosaltres a Teià! Ànims, petita!

(Les fotos són de quan els van anar a veure a la gossera, jo tant sols els he vist en fotos)

La Nuca, malauradament, va morir uns dies després, al veterinari...

Avantatges d’un estiu fred

Finalment sembla que ha arribat l’estiu, o més ben dit, la calor.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.

Diogo i els hospitals

La nit de divendres a dissabte, a la 1 de la matinada, va néixer el Diogo, un nebot del Pedro. Pesa 2 kg 800 i és tot petitó i bufó. Vam anar a veure’l a l’hospital, aquí a Covilhã i per primera vegada em vaig donar de morros amb el sistema de visites portuguès. L’horari de visites es resumeix a: de les 2 a les 3 de la tarda i de les 8 a les 8:30 del vespre. En el cas dels recent nascuts, els pares i germans també poden estar de les 4:30 a les 5:30 (crec). La resta del dia, les mares (i la resta de malalts) se’l passen solets (en habitacions de 4 persones).
Lo de les habitacions compartides no em sorprèn i, si bé sempre és més confortable tenir un el seu propi espai, en un hospital públic el que interessa és que atenguin tota la gent que ho necessiti i els recursos tampoc són elàstics.
Ara bé, l’horari de visites reduït a 1h30 per dia em sembla un crim. Amb l’afegitó que, a part del pare i germans, tant sols poden entrar dues persones per llit de cada vegada. Dues infermeres sarjento intenten controlar-ho i gairebé sempre ho aconsegueixen. Uff, jo no em veig gens gens passant per això... i menys en un naixement! No haurien d’estar contents i tota la família junta el temps que volgués (dins d’uns límits)?
A part, les habitacions no són pas petites. Ja n’he vist de molt més petites. I des de que la gent es comporti mínimament, hi ha espai de sobre per les visites, principalment, si no es concentren totes en una hora i mitja i estan dividides, per exemple, al llarg de tota la tarda.

La meva música preferida del moment

Cantant: Mika
Canço: Grace Kelly
Àlbum: Life in cartoon motion

Quan necessito algo que em posi de bon humor me la poso i funciona!

Us poso la lletra. Diuen que la cançó està dedicada a les discografiques que no li feien cas.

Lletra original:

Do I attract you?
Do I repulse you with my queasy smile?
Am I too dirty?
Am I too flirty?
Do I like what you like?

I could be wholesome
I could be loathsome
I guess Im a little bit shy
Why dont you like me?
Why dont you like me without making me try?

I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

How can I help it
How can I help it
How can I help what you think?
Hello my baby
Hello my baby
Putting my life on the brink
Why dont yo like me
Why dont you like me
Why dont you like yourself?
Should I bend over?
Should I look older just to be put on the shelf?

I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

Say what you want to satisfy yourself
But you only want what everybody else says you should want

I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!

i resum de la traduida al castellà:

¿Te atraigo?
¿Te doy repulsión con mi mareante sonrisa?
¿Soy tan sucio?
¿Soy tan coqueto?
¿Me gusta lo que a tí te gusta?

Podría ser saludable.
Podría ser insufrible.
Supongo que soy un poco tímido.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto sin que tenga que intentar gustarte?

Intento ser como Grace Kelly.
Pero todos sus aspectos eran demasiado tristes.
Así que intento ser como Freddie.
Mi identidad se ha vuelto loca.

Podría ser marrón.
Podría ser azul.
Podría ser color cielo violeta.
Podría ser hiriente.
Podría ser púrpura.
Podría ser cualquier cosa que quieras.
Seré verde.
Seré mezquino.
Seré más todavía.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te vas por la puerta?

¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitar lo que piensas?
Hola mi amor.
Hola mi amor.
Poniendo mi vida al límite.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gustas a tí misma?
¿Debo doblegarme?
¿Debo aparentar ser mayor para poder figurar en la estantería?

Dí lo que quieres para satisfacerte a tí mismo.
Pero tan sólo quieres lo que todo el mundo dice que deberías querer.

font: http://letras-traducidas.net/?p=192

Notícia Portuguesa

De tant en tant, veient el telenotícies, a Portugal sorgeixen bones oportunitats per a riure. Principalment, en una secció que es diu “Nós por cá” (Nosaltres per aquí) en que expliquen barbaritats que passen al país. Per exemple, forats al mig de la carretera (Albert, te’n recordes d’aquell que vam fotografiar anant a Sortelha?), errors de la administració... coses que potser no tenen cabuda en les notícies “importants” però que està bé que algú se’n faci ressò i que no són per a riure, però l’enfoc és de “riure per no plorar”.

Ahir en vaig veure una (fora d’aquesta secció, al telenotícies normal) que em va fer “pixar de riure” –amb perdó–, principalment perquè explica molt bé les diferències entre portuguesos i espanyols.

El cas l’anomenen “Les Mares de Bragança” (Bragança és una població del nord de Portugal). Doncs resulta que fa uns anys, a Bragança, uns quants empresaris van decidir muntar un seguit de cases “de alterne”. Van portar il·legalment un elevat nombre de noies jovenetes i guapes de Brasil (il·legalment però de manera voluntària, sabien al que venien), i que comenci la festa.

Els homes, que són el target principal d’aquests locals, van començar freqüentar-los i algunes dones d’aquests homes no els va semblar ni mica de bé. Tant malament els semblà que van decidir unir-se per tancar els locals, i ho van aconseguir. “Havíem de defensar els nostres fills”, “La situació a casa, després d’obrir aquests locals, era insostenible”, “No coneixia al meu home”...

I que va passar amb les noies brasileres? Algunes van ser deportades, altres, van fugir cap a la veïna Espanya i moltes es van establir en una població fronterera de 1500 habitants. Ahir, els periodistes, van entrevistar algunes persones d’aquest poblet. I què creieu que en pensen els espanyols de haver estat “invadits” per jovenetes que es dediquen a la prostitució?

Home d’uns 40 anys, pel carrer: “És divertit, als caps de setmana, principalment, es veuen més cotxes portuguesos que d’aquí. Sembla que de sobte ja no siguem a Espanya”.

Dona d’uns 35 anys, perruquera: “Molt bé. Tinc un 40% més de feina que abans. És molt bo pel negoci”.

Dona d’uns 35 anys, pel carrer: “Em sembla molt bé. Ha anat molt bé que vinguessin. Ara tornem a tenir noies joves i guapes pel poble. Les nostres, marxaven totes cap a la capital. Ha portat una nova vida al poble”

Segurament els comentaris estant escollits i algú devien trobar que es queixes de la petita invasió, però és paradigmàtic veure la diferencia d’opinió entre les dones de Bragança i les dones d’aquesta petita localitat frontera d’Espanya.

Unes, donen la culpa dels seus problemes a les cases de prostitució (que no n’hi havia abans?), les altres, li troben els avantatges (més diners, més animació...). Unes, veuen el got mig buit i les altres, mig ple. Aquesta és la xocant diferència.

Visita oficial a Portugal

Buscant info de la nominació de la dona del Montilla com a cap d’urbanisme de la Diputació de Barcelona (i jo que em pensava que aquestes coses tant sols passaven a Portugal!, i no dic que no ho pugui fer bé, però home! Que són família!...), he trobat que el Monti ve a Portugal aquesta setmana (19 i 20) per firmar diversos acords. Un per fer una sèrie de documentals, el principal titulat “1640” parlarà del moment en que tant Portugal com Catalunya es van aixecar contra Felip IV (III de Portugal), guanyant Portugal la Independència de Castella i quedant-se Catalunya com es va quedar...

I l’altre per firmar un acord entre l’Insituto Camões i el Ramon Llull, això m’ho he de mirar!

A part de viatjar amb Vueling i Click-Air, tal i qual la resta dels mortals i allotjar-se a casa d'amics / embaixada espanyola. Molt Poupadinho / Estalviador!

600 visites

(Màrius, quantes teves? ;))
Gràcies a tots!

Un casament inoblidable

El dissabte vam anar a un casament. Es casava un amic del Pedro i la seva novia, que fa 12 anys que festegen (com m’agrada aquesta paraula!). Potser 12 anys de festeix és massa “festa” per tenir energies el dia del casament, però no crec que anés per aquí i ara us explico perquè ho dic.
A mi, els casaments, d’entrada, sempre m’acostumen a fer mandra. Haver-se d’arreglar, patir amb les sabates de taló... però al final, sempre fins ara m’ho havia passat molt millor del que esperava. Les expectatives eren més que superades. Com en tot, suposo que hi havia d’haver una primera vegada en que aquesta norma no es complís. I va ser dissabte. Avorrit, si. Trist, si. Frustrant, també.
Els nuvis feien una cara de pomes agres (per dir-ho suaument) que et treien totes les ganes de celebrar res. Nosaltres (i quan dic nosaltres em refereixo a un grupet de 8 persones) vam intentar animar una mica el cotarro, com s’acostuma a fer. Però no hi va haver manera! Ningú brindava als nuvis, ningú cridava el ja internacional “Visca els nuvis / Vivam os noivos!). Ningú ens acompanyava picant de mans quan demanavem que es fessin un petó. I he de dir que no ho feiem a lo cutre tipo cridant “Que se besen” ni res d’això... simplement picant de mans a Portugal és suficient (a les bodes sèries com aquesta)... però res.
Nosaltres no ho enteníem gaire, però també era complicat entendre res des de la taula arraconada on ens havien situat estratègicament. Vam decidir esperar pel ball... però Sorpresa! Durant el ball (més que ball, durant les aproximadament 2 hores en que va sonar música) nosaltres 8 érem els únics que intentàvem fer una mica de festa. Ningú va ballar res. I no perquè fossin passo-dobles cutres, sinó perquè allò semblava més un velori que un casament.
En principi, que jo sàpiga (o almenys és el que pensava) avui en dia a la nostra societat occidental la gran majoria de la gent es casa perquè vol. I si et cases perquè vols i acceptes un compromís per a “tota la vida” ho has de fer partint de la base que aquesta vida tota serà feliç al costat de la persona que estimes. Després les coses poden anar bé o no anar-hi, però d’entrada, se suposo que la majoria de gent es casa feliç de fer aquest pas (davant Déu o no), acompanyats de família i amics per celebrar-ho junts amb les persones que estimen... Aquest casament no va deixar sentir això en cap moment. I si em pregunto que els ha dut a casar-se aleshores si això no els feia feliços... no sé ben bé que respondre. I el més trist de tot era que no sol no semblaven feliços sinó que literalment semblaven tristos.
Definitivament no l’oblidaré mai aquest casament (per lo negatiu... però mai l’oblidaré).

Des-actualitat

A vegades em dóna la sensació que les meves “notícies” perden “l’interès” fins i tot més ràpid que les d’actualitat. Mérida queda ja tant endarrera que no sé ben bé de que parlar-vos i total, fa justet una setmana que vaig tornar.
El mateix em va passar amb la visita dels papes i la Maratona Fotogràfica que vam fer per Alfama (i en la que els papes, després de patejar-nos Alfama amunt i avall durant tot el dia, encara ens van haver d’estar esperant durant una hora a que escollíssim les fotos...(perdó...). Fotos que podeu veure aquí. Jo sóc la 112 i el Pedro el 113).
O el dia que vam anar a veure el Triatlo, o la inauguració de la Col·lecció Berardo al CCB, en que durant l’espectacle encenien sortidors de gas al voltant del patí central i la sensació era xulíssima. Us ho volia explicar detalladament, però ara, passat un mes (o 15 dies?) ja no li trobo gran interès...
I així tantes i tantes coses que escric mentalment per explicar-vos però que no arribo a passar a la pantalla i us quedeu sense saber...

Mérida

Ja estic novament a Lisboa després d'una intenssíssima setmana a Mérida dormint un promig de 4 hores per dia... buf! Quina son!
Us explico en breu l'experiència!

Visites i curs

Amb l'Albert vam anar a la Serra da Estrela, amb els papes, que van arribar divendres a la mateixa hora que l'Albert marxava, ens vam quedar per Lisboa, plens plens d'activitats. El divendres dinar a casa la mare i passejar per la Baixa, el dissabte "Maratona Fotografica d'Alfama" (es mereix un post a part que faré així que pugui) i el diumenge dinar de la Penya a una casa que haviem llogat a Estoril. Els papes van portar una coca de Sant Joan que va triunfar! Dilluns, més tranquil, compres i un passeig per les galeries d'art de la zona de Principe Real. Dos dies després va arribar el Cesc i el dia següent una amiga seva de París: la Marie. Ahir, vam llogar un cotxe i em van acompanyar a Mérida. Pel camí vam parar a visitar Évora i a Mérida vam arribar-hi cap a les 4 de la tarda. Després de trobar la meva residència (comparteixo habitació amb una noia que es diu Lorena i és de Madrid, força maca), ens vam anar a banyar al "Envalse de Proserpina" d'època romana, i després a passejar per la ciutat. Ara toca esmorzar i d'aqui a res comença el curs. On verá...

BONES... i males

D'aqui a una estoneta arriba l'Albert i començo "vacances".
Vaig a l'aeroport a buscar-lo i continuem viatge cap a Covilhã, on està el Pedro, a qui fa una setmana que no veig.
Fa sol i he rebut una postal del Sergi des de Guatemala.
El POC (el meu contracte escombraries) ja està aprovat per l'IPPAR, que com diuen a Portugal "ja és mig camí caminat", però encara no es pot cantar victòria.
però... com que no tot pot ser perfecte: el Madrid ens ha guanyat aquesta lliga, que semblava que teniem al sac.
Moraleja: el camí s'ha de caminar fins al final i semblar tenir al sac i tenir al sac són coses diferents...
A veure si per l'any que vé "n'aprenem", oi Laporta?

Juny?

Pels que no volien venir a l'hivern i han esperat fins el juny a venir a casa, dues vistes d'avui des de la meva finestra sobre el Tejo.

Vistes al matí

Vistes a la tarda

El Tejo hi és, us ho puc assegurar... I ara també deveu entendre perquè estic escrivint tant els últims dies, oi?

(Per cert, aquest és el post núm. 100 ;) pensava que no hi arribaria mai!)

Grão

Els divendres que sóc a Lisboa, i no me n’oblido, m’apropo a Sta. Maria de Belém, més coneguda com “Os Jerónimos” per anar al grup de joves d’aquesta parròquia. El grup es diu GRÃO i les seus elements, es pot dir que són un magnífic exemple de lo acollidors que són els portuguesos. Hi vaig aproximadament un cop cada dos o tres mesos, i em saluden com si em coneguessin de tota la vida, i com si m’haguessin trobat a faltar. La veritat és que sempre que hi vaig m’hi sento molt bé. Els temes dels que parlem són diferents del que fèiem a St. Gregori, no tenim l’acompanyament d’un mossèn, ni les preguntes que anaven més enllà del Xavi, però s’hi respira un ambient sa i agradable. Avui, al sortir, hem anat a casa d’un del grup per veure el vídeo d’un musical que van fer sobre “Maria” als locals de la parròquia. Les lletres i les músiques són composades per ells, i la veritat és que està molt i molt bé. M’agradaria poder anar-hi més, perquè sé que en podria treure uns bons amics, perquè trobo a faltar aquesta cita setmanal que tenia per parlar de Déu amb altres joves i m’ajudava a col·locar les prioritats on elles han d’estar... però potser precisament perquè les tinc descol·locades, no sé com muntar-m’ho per anar-hi més vegades...

Finals de Juny

Després d'un llarg hivern amb poques visites (es veu que s'ha corregut la veu que la meva casa, a l'hivern, més que una casa sembla un frigorífic) arriba el mes de juny i amb dos dies se m'omple el calendari. Magnífic!
Del 18 al 22 l'Albert, aprofitant els últims "lunes al sol".
Del 22 al 25 els meus pares, animats pel meu post anterior i les sardines. ;)
Del 28 al 6 el Cesc i la Marie, per voltar per Portugal.
I jo del 3 al 7, si tot va bé, seré a Merida en un curs de Museografia que té prou bona pinta! Ja tinc ganes de reactivar el cervell en quan a museografia.
A tots, com sempre, benvinguts, tan sols espero tenir temps de rentar els llençols entre visita i visita!

Santos populares

Ahir van començar les grans festes de Lisboa: els Santos Populares (St. Antoni, St. Joan i St. Pere). La més gran i més tradicional és la de Santo António de Lisboa, que és el patró de Lisboa i també és un sant propici pels casament.

Mai n’heu sentit a parlar de St. Antoni de Lisboa? Segur que si... però normalment fora de Portugal se’l coneix com St. Antoni de Pàdua, però era portuguès i nascut ben al centre, just al costat de la Catedral. Els italians se’l van apropiar, perquè realment va viure i va morir a Pàdua, però a Portugal millor que li digueu de Lisboa, si no voleu que us caiguin a sobre!

Fa un temps que certs senyals indiquen que arribava el dia de St. Antoni. Els dies van creixent, arriba el bon temps, la gent té ganes de festa i viu més al carrer, que comencen a engalanar-se amb cintes de colors des de mitjans de maig, fins en alguns carrers a novembre, quan les cintes han perdut gairebé tot el color, i algú se’n recorda de treure-les (tot i que hi ha zones, principalment a Alfama, on les cintes es queden tot l’any i tan sols són substituïdes amb l’arribada de les noves).


Floreixen els jacarandas i ho omplen tot del seu color lila clar i el seu perfum intens, i tan sols cal sortir de casa (i fins i tot sense sortir-ne) per poder olorar un altre magnífic perfum: el de la sardina a la brasa. La sardina assada és part indiscutible i insubstituïble de les festes. Tant que jo, fins i tot l’he après a menjar amb les mans sense engolir ni una espina i sense tacar-me. I té la seva tècnica, creieu-me!

També comences a veure testos petits amb menta fresca (mangerição) en paradetes que recorden les de roses de St. Jordi. La tradició diu que el noi li ha de regalar un testet d’aquesta a la noia. Normalment van guarnits amb una flor o una bandera on hi ha un petit poema escrit. I grups de gent (adults i nens) vestida de manera estranya, quasi disfressats, assajant balls per les places.

Total, tot això són senyals inequívocs de que s’apropen les festes. I quan els veïns (si, cal aclarir-ho, són festes de barri, preparades pels propis veïns) ja tenen els carrers engalanats, la menta fresca als balcons, sardines i més teca i begudes comprades, bidó partit pel mig a mode de barbacoa per fer el menjar a la brasa, instal·lació casolana de música als carrers, fins i tot algun karaoke... quan tot esta preparat, sol hi faltem nosaltres, per a disfrutar-ho tot, i Lisboa i cada barri es converteix en un gran poble, on la gent es coneix i els carrers són plens d’animació (fins i tot massa plens!) i la festa s’allarga fins que el sol comença a sortir més enllà del Tejo.



Això són les festes dels veïns al carrer, l’Ajuntament també organitza algunes coses. Per exemple, la desfilada a l’Av. Liberdade de les “marchas populares” on, distribuïts per barris i en concurs, diferents grups fan un representació, que inclou ball, vestits i una cançó especials i diferents cada any, que són similar al que es veu al Carnaval de Rio, però més a la portuguesa (més vestits, amb menys samba i més pacífic).

També hi ha la festa dels “Nuvis de St. António” on l’ajuntament ofereix tota la festa del casament (vestits, aliances, festa i crec que fins i tot un viatge de noces) a parelles de nuvis que, teòricament, no tindrien possibilitat de fer-ho així. I normalment, prop de 20 parelles es casen així cada any a Lisboa, cosa que no deixa de ser sorprenent. És una tradició més recent, l’any que ve farà 50 anys que es fa.

I avui 13 de Juny -Sto. António- és festiu, per curar les ressaques i netejar els carrers. Amb l’avantatge que per repetir-ho, no cal esperar per l’any que ve, sinó per St. Joan o St. Pere.


Santo António já se acabou
São Pedro está-se a acabar
São João, São João, São João,
Dá cá um balão para eu brincar!

Portugal ConVida

Entre el 4 i el 9 de juny, a Barcelona, una setmana portuguesa, sota el lema de "Portugal ConVida”. Exposicions, conferencies sobre arquitectura, cinema, música electrònica... I tot organitzat pel Consolat, la tenda de delicatessens "A Casa Portuguesa" i un grup de joves portuguesos residents a Barcelona.

Concerts: Teresa Salgueiro, la veu de Madredeus, va actuar el passat 24 de maig dins el 18º Festival de Guitarra de Barcelona. La Mísia presentarà el seu nou espectacle "Lisboarium" a Barcelona, el 18 de juny, dins el Festival Úniques.

Exposicions: al FAD del 12 de juliol al 7 d'agost “Arquitecturas em Palco” exposició de João Mendes Ribeiro. I el 20 de setembre a Caixa Fórum s'inaugurarà una exposició de fotografies de la Cândida Hofer, on hi ha dues fotografies de la Biblioteca da Ajuda, de gran format, però que no li fan justícia. També hi ha exposicions d'artistes portuguesos sempre a l'"A Casa Portuguesa".

Si teniu oportunitat d'aprofitar aquestes propostes, estareu una miqueta més prop de mi! ;)

500

HUAU!!!

Ja en tinc 500!!!

500 visites!

GRÀCIES!!!!

Dia D... de decidir

El dia 6 de juny se m'acaba el contracte a la Biblioteca.

Sembla, altra vegada, que hi ha alguna opció de continuar, cobrant menys, durant un any més. És un contracte que es diu POC (Programa Ocupacional de Cultura) i serveix per explotar una mica més les persones que han estudiat coses relacionades amb la Cultura i estant a l'atur. Es tracat d'un programa en que et fan un contracte d'un any amb una institució i tu hi vas a treballar a canvi d'un 20% més del que rebries si et quedessis a casa.

No sona gaire bé... ja ho sé... però quedar-se a casa encara sona pitjor. De tota manera, tot i que la meva jefa esta intentant que em donin el POC per tots costats, no està pas garantit. El divendres va parlar amb una de les persones que podem firmar la preproposta i aquesta persona li va dir que si, que la firmava... Però com se sol dir: "del dicho al hecho..."

I jo... per una banda estic contenta de que em puguin renovar i, principalment, de que la meva jefa estigui contenta amb la meva feina i vulgui, de totes totes, que m'hi quedi. Però per altra banda... no serà que podria trobar alguna cosa millor?

Per una banda em sento amb l'obligació d'enviar currículums a altres llocs per veure si hem pot sortir una cosa més ben pagada i més relacionada amb la meva àrea... però al fer-ho, sento com si estigués traïnt una mica la confiança de la meva jefa...

En fi... sempre decidint! I he de donar gràcies per poder tenir l'oportunitat de decidir! I no haver-me de "conformar" amb una feina qualsevol.

Avantatges de quedar-me a la Biblioteca: l'ambient (hi ha molt bon ambient i m'entenc molt bé amb la jefa); l'horari (de les 10:30 a les 17:30 - enveja?- em permet fer moltes altres coses paral.leles); la feina (no és perfecte... podria ser millor, més relacionada amb la museografia, amb la didàctica, si! però també podria ser pitjor. Tinc llibertat per decidir moltes coses, la jefa em té confiança, la meva opinió s'escolta...); l'espai (la Biblioteca és preciosa, i, a part del fred que fa, és un gust entrar cada dia en un espai així); els llibres (continent - contingut, cap dels dos desmereix l'altre. En un espai magnífics, uns llibres únics, i el gust de poder estar en contacte amb ells).

Desavantatges: que m'acabi acomodant massa i em converteixi amb una funcionaria pública "típica" (AHHH!, ni en els meus pitjors malsons!); que podria estar fent coses més relacionadas amb la museografia, amb més pressupost, projectes més interessants... Podria? Hipotèticament parlant, podria.

En fi... decidir... -"tirem per aquí, tirem per allà- una de les coses que més em costa de tot!

Mal de cap...

Això no es pot dir gaire alt. Per això ho dic curt i baixet...
avui "ne ho le palle piene" de sentir discussions!!

AHHHHHHHH!!!

El perquè de no escriure...

Fa molt de temps que no escric, ja sou bastants els que us "queixeu" i amb tota la raó, que no hi ha novetats des de fa segles, i que cada cop que obriu el blog us trobeu en primer lloc aquesta imatge horrible del Socrates paleta.

Doncs bé, ara que estic a Covilhã i que tinc una estoneta per a mi -mentre el Pedro (i família) s'entretenen a veure el Portugal-Bèlgica- us intentaré explicar el perquè d'aquesta prolonga absencia.

Primer motiu: viatges. Entre Barcelona i Covilhã fa molt que no passo un cap de setmana a Lisboa cosa que m'obliga a fer (2n motiu) tasques domèstiques durant la setmana (i no a fer dissabte quan tocaria ;) ). I això, si ho ajunto a les meves bones intencions (3r motiu) d'anar més al gimnàs (la setmana passada hi vaig anar dilluns, dimarts, dimecres i dijous. Aquesta ni un dia...) amb que aquesta setmana s'acabava el plaç d'entrega de les camisetes de Lanzuda que hem fet amb col.laboració amb la Escola de música de la Orquesta Nacional do Tejo... doncs... el blog se'm queda sempre endarrera.

I em sap greu perquè com sempre se m'han quedat coses al tinter que us hagués volgut explicar. Com quan vam anar a veure en directe la prova del món de "Triatlon" a Lisboa. O el cap de setmana que vaig anar a Barcelona amb el Pedro i vam menjar calçots. O com em va agradar "La vida de los otros" tot i anar sola al cine. O que la Maria va fer la comunió i estava guapíssima. O que el Bernat ja té tres anys i amb uns amics (i pares, es clar) van organitzar una festeta a "Piscines i Esports". O lo guapíssims que estant l'Amadeu i la Paula. O com la Clara, que tot i que encara no gateja, ja arriba a tota arreu arrosegant-se com um soldat.

En fi... tantes coses que voldira compartir amb vosaltres però no ho puc fer... per la maleïda FALTA DE TEMPS!

El Sócrates que no va acabar els estudis...

Fa uns dies que hi ha una gran polèmica a Portugal. El José Sócrates (aquí conegut com Engenheiro Sócrates), que és l’actual Primer Ministre sembla que va “comprar” la llicenciatura. Això és el que diuen els periodistes i el que està clar és que hi ha molts documents extranys que justifiquen la desconfiança, relacionats amb les convalidacions d’assignatures anteriors, els professors que va tenir (5 assignatures les va fer amb un professor del seu partit polític, del que ell ja era ministre), la data del diploma (passat en diumenge). En fi... una gran polèmica que serveix per no parlar de coses series, per crear discusions familiars [Jo el voto independentment de tenir un títol o no! -diu un. L’important aquí és que va mentir i la seva credivilitat ara ha de ser posada en causa en tot! -diu un altre...] i sobretot per estimular la creativitat dels comediants, en sentit ampli.

En paral.lel a aquesta polèmica el govern ha tret una campanya (evidentment ja preparada d’abans) en que es presenten figures públiques destacades (per exemple, periodistes, cantants, entrenadors de futbol...) en la situació que estarien ara si no haguessin estudiat. Així, surt una periodista venent diaris en un quiosc, un cantant fent d’acomodador en un teatre i l’entrenador fent d’encarregat de material d’un equip de futbol. A mi, personalment, la campanya no m’agrada... ara bé... el fotomuntatge que circula aquests dies per internet és el que no té pèrdua! El Socrates primer ministre si no hagues acabat / comprat la carrera de ingenyeria de ponts i camins... treballaria a l’obra! Si senyor, a la campanya, juguem-hi tots!

* Aquest tema m’ha fet pensar en el Montilla. Em sembla que ell no té cap títol i mira, ha arribat on ha arribat, a President de la Generalitat sense la necessitat de comprar-ne cap. Potser els hauria de posar en contacte, no?

Síndrome de divendres a la tarda...

Falten aproximadament 3/4 d'hora per sortir de la feina i ja no puc més!

Ara, quan surti, em ve a buscar la mare del Pedro i em porta a l'autobus que he d'agafar per anar cap a Covilhã. Quina mandra! 4 hores d'autobus si no hi ha gaire trànsit...

A la feina estic preparat una expo pel dia 18. Bé, de fet la expo està preparada... ara estic intentant escriure un tríptic explicant coses interessant de les obres... però estic bloquejada... per això, com que ara ja tinc internet al meu ordenador em puc entretenir escrivint 4 ratlles al blog... de tant en tant... molt de tant en tant... únicament en casos extrems com avui.

;)

Portugal: Um retrato social

Ahir vaig veure a la RTP el final d'un capítol d'una sèrie de documentals que pretenen reflexar la situació actual de Portugal, titulat "Portugal, un retrat social".

No sé si vaig tenir mala sort o si tot el documental va ser així, però els 10 últims minuts eren d'un pessimisme tal que fins i tot em vaig posar de mal humor. No sé quin problema tenen els portuguesos que els fa ser tan extremadament autocrítics. Serà que no han sortit del seu país i no han vist que el que els sembla tan desastrós passa una mica per tot arreu? Serà que utilitzen una vara de mesurar diferent i que "el color del vidre amb el que miren" les coses canvia així que passen la frontera? Jo fa dos anys que sóc aquí i encara no m'explico que fa que els portuguesos siguin tan pessimistes.

Als últims 10 minuts que vaig enganxar parlaven dels problemes lligats a la vida a les ciutats (portugueses, única i exclusivament de les ciutats portugueses). Sabeu que passa, segons el narrador? Doncs que les ciutats s'estenen cap a les perifèries i això té diferents conseqüències negatives, fins i tot podríem anomenar-les de catastròfiques. La primera, està lligada a la vida social. Obliga a les unitats familiars a distanciar-se (avis, pares, nets...), els barris com els coneixíem abans deixen d’existir, i aleshores les persones tenen menys relacions entre elles i s'ajuden menys les unes a les altres. (ATENCIÓ: Això tant sols passa a Portugal, no us hi podeu sentir identificats si no sou portuguesos). Una altra conseqüència de que les ciutats creixin allunyant-se del centre és que cada vegades augmenten més les distàncies entre la casa i el lloc de treball, cosa que augmenta el temps de desplaçament, avança l'hora de llevar-se, genera caravanes de trànsit i pol·lució. També, els fills i els pares es veuen durant menys hores i això crea criatures desateses i poc acompanyades en el seu creixement. (AVÍS: Això és degut al mal planejament urbanístic de les grans ciutats portugueses, una situació irreconeixible a qualsevol altre país europeu).

Pobres portuguesos, oi? Tenir tants problemes que els diferencien dels altres i els facin únics? Potser el pessimisme portuguès ve per aquí, ara que hi penso. Potser és una manera de pensar que tot i que són un poble petit són únics. Ni que això de ser únics vulgui dir que tot els va malament només i exclusivament a ells.

La Feria de la Ladrona

L’Albert i la Sònia van venir fa dos caps de setmana a Lisboa. Com que ja són reincidents, en el sentit que, si no m’equivoco, és la tercera vegada que venen, i amb això, si no erro les comptes, es posen en primera posició empatats amb el Màrius i la Wieslawa - i el meu pare, però com que una visita era per negocis no compte ;)- doncs vam anar amb calma, sense l’stress de visitar una ciutat per primera vegada i voler veure-ho tot.

De tota manera, sempre queden coses noves per veure. A mi, que fa dos anys que sóc aquí me’n falten encara moltíssimes! La meva idea era portar-los a la Feria da Ladra, que fan tots els dimarts i dissabtes a Lisboa, entre el Convento de S. Vicente de Fora i el Panteão Nacional, a l’anomenat Campo de Santa Clara. És una fira tipus els Encants de Barcelona com jo els recordo, quan hi anava els dissabtes al matí amb els meus pares, amb paradetes unes a sobre de les altres i teles a terra plenes d’andròmines vingudes de ves a saber on i comprades per ves a saber qui. La Fira és d’aquest tipus de coses que Lisboa encara té i que Barcelona ja ha perdut, en pro de la moda i la ciutat del disseny.

I el nom, que indueix a traduccions sui generis com la del títol d’aquest post, no es refereix pas a cap lladre, sinó a l’acció de “lladrar” –cridar- per voler vendre els productes abans que els altres comerciants. Lladres i productes robats, avui en dia, també n’hi ha, però el nom, que sembla que es remunta al s. XII, no ve pas d’aquí.

Els llençols, que no ens deixaven sortir del llit, i un esmorzar casolà contundent, van fer que no hi arribéssim a temps, principalment perquè havíem quedat amb la Mina (la recordeu? Si no, mireu aquí) per veure la seva obra i comprar-li algun quadre.

I així entre quadres, passejades, croissants amb xocolata, llibreries, esglésies fent missa, postes de sol i converses entre peu de carrer i veïnes abocades a les finestres, vam arribar al meu restaurant de Lisboa preferit: el Tia Chica, per sopar a horari portuguès, o fins i tot nòrdic (no havíem dinat) i després anar a fer una copa al Barrio Alto, acomiadant el dissabte amb una Caipirinha a la mà.

Dissabte i altres novetats

Fa dies que no poso res i gairebé ni obro el site i avui veig que ja hem passat de els 300 visites. Mica en mica s’omple la pica.

Per aquí tot va bé, sense gaires novetats. Aquesta setmana he estat fent dissabte, dilluns, dimarts i dimecres. De la feina a casa i de casa als guants i als productes de neteja. I tot perquè, com que fa prop de dos mesos que no passo un cap de setmana a Lisboa, que en teoria és quan toca fer dissabte, doncs tenia la casa una mica “desarreglada”, per dir-ho suaument. En fi, que li calia una neteja a fons. I clar, que vinguin l’Albert i la Sonia (ja deuen estar aterrant a l’aeroport de Portela) era una motivació extra per voler tenir el pis en condicions, o com a mínim, en les millors condicions possibles.

A part de la casa neta, hi ha hagut algunes altres novetats. Per exemple:

- Aquesta setmana el Pedro ha estat tots els dies aquí! HUEU! I tot i que amb molta feina, la diferència és notable. Sens dubte, s’està molt millor ;)
- He fet la declaració de la renta portuguesa per Internet i si tot va bé amb tornaran 100 euros.
- La jefa m’ha proposat de continuar a la Biblioteca, amb un contracte encara més escombraria del que tinc, però no depèn d’ella poder oferir més i jo m’estic menjant l’olla per intentar decidir. A vegades tinc la sensació que una persona es passa la vida decidint, si tirar cap aquí, si tirar cap allà. Si lo segur o lo arriscat. Si escoltar el cor o escoltar el cap. Sempre posant coses a balances imaginaries...
- Una orquestra de joves portuguesos ens ha demanat que lanzuda faci unes mascotes i unes camisetes per a ells i, per una banda, el David està fent els dibuixos i nosaltres aquí intentant arribar a un acord perquè la col·laboració ens compensi als dos.

En fi... que tot segueix igual, però no tant igual com podria semblar en un principi. I ara que l’Albert, si tot ha anat bé, ja deu haver arribat i deuen estar baixant de l’avió o potser fins i tot agafant ja el taxi, penjo això al blog abans de que em soni el timbre.

Sabeu aparcar?

Segur??

Doncs demostreu-ho AQUÍ

Suposo que alguns de vosaltres ho aconseguireu amb deu segons... però jo!! no hi ha manera!! I no és perquè no sapiga aparcar... és perquè això de controlar els botonets és molt difícil!

No us enganxeu!

Galicia: Diari de bord (2)

Dimecres 21 de Febrer...
i deixant-nos d’hores... vaig anar al museu, vaig veure l’obra amb lupa i un cop confirmat que tot (o que em semblava que tot) estava bé, vaig quedar per com ho feríem a l’endemà i... la Coruña per a mi soleta. I amb un sol espectacular. Aquí tampoc vaig portar camera... així que no hi ha fotos per testimoni.
Com que l’última vegada ja havia vist la Ciudad Vieja vaig decidir anar cap a l’altra banda, cap a la ria i vorejant-la. Volia pujar a la Torre de Hercules, aprofitant el dia clar que feia. Abans, però, vaig fer una parada al museu DOMUS. Un museu interactiu, tipus el de la ciència, però que parlar principalment de l’home. En fi... res gaire interessant. Però bé.
Sortint, continuant pel passeig i veient la cara del felicitat dels corunyesos (o corunyencs?) pel dia primaveral vaig continuar cap a la Torre. I arribar a la torre no és gaire fàcil... bé, fàcil sí que ho és, però cal caminar una mica i fer una volta, si no vols anar camp a través. Les vistes valen la pena, de far romà en queda ben poc. Des de dalt vaig aprofitar per trucar a veure si podria anar al concert o no, i després de dos intents en que no em sentien, vaig aconseguir comunicar-me i sí! Tenien una entrada per a mi. A dalt m’hi vaig passar una bona estona i després, quan la gana començava a apretar vaig començar a pensar on podia dinar. Per por de quedar-me sense anar al Bebedeiro (un altre recomanació de l’Esteban i l’altre cop hi vam menjar de conya), cas el concert s’allargués massa, vaig decidir trucar i preguntar si tenien encara la cuina oberta. Un cop confirmat i mapa amb mà i preguntant s’arriba a Roma, amb 10 minuts ja hi era.
Sola, de nou, en un restaurant. Tot i que aquest no és pas de luxe, sinó amb taules de fusta baixetes i bancs, ple de ràdios i andròmines antigues. I vaig menjar... unes cloïsses que no recordo com es diuen i un pinxo de rap amb gambes boníssim. Encara de postres, un gelat de mandarina, per fer baixar. Hum... i com que a la nit tampoc sabia on anar... vaig preguntar si encara els quedava lloc i em van dir que si i vaig dir que hi tornaria... però això ja va ser abusar una mica.
De tornada i perquè es fessin les 8, vaig entrar a un super a comprar les obligades llaunes del Pedro, vaig fer una breu parada a internet per veure si la meva jefa m’havia dit algo, vaig comprar una torta de Santiago per portar a la feina i vaig entrar a algunes tendes de la zona comercial per veure si encara quedava alguna cosa en rebaixes que es pogués aprofitar. D’allí a l’hotel i corre canvia’t que són les 7:30, i corre ves a taquilles a buscar les entrades i seu al teu lloc (fila 5 cadira 5) i espera perquè comenci l’espectacle.
Els coneixia a tots i això, vulguis que no, augmenta l’emoció. No esperava veure un espectacle així. Esperava un seriós concert de fados, que et posen la pell de gallina i les llàgrimes et pugen als ulls, però no esperava veure la Dulce Pontes amb cascavells als peus i la faldilla arremangada ballant una dansa tipus índia de la mort o del infern (de cop tot es va quedar vermell). Ni esperava sentir cançons tradicionals portugueses, ni sons tant diferents i vinguts de tants llocs distants del món. Em va agradar. Cada cançó més. I em sabia greu no conèixer-les prou per disfrutar-ho més.
El concert, amb dos bisos, va acabar i jo, em menys ganes de les que em pensava (encara no podia dir ni fava) vaig anar cap al Bebedeiro. I tot i sense gana, vaig provar de no desaprofitar. De primer karatuli (o algo així). Pensava que serien verduretes a la planxa, per com m’ho van explicar, però no... eren amb crema de llet. Error. I de segon una cuixa d’ànec amb pinya i arròs de no sé què. Molt bo. Per postres, res. Sol una menta per baixar l’empatx.
I d’allí directament cap a l’hotel. L’endemà a les 8 havia de ser al museu per recollir l’obra i la vitrina i m’esperaven també 7 hores de cotxe acompanyada de dos romanesos... uff...

Dijous, 22 de Febrer
De la tornada dir que res de romanesos. Un noi de la República Dominicana i un de Badalona. Divertits, correctes... fumadors (però es controlaven) ;)
Tot va anar bé. Vam arribar a Lisboa a l’hora i no va haver cap problema.
Fi de l’experiència com a Correu en solitari.

Galicia: Diari de bord (1)

Dimarts 20 de Febrer

18:30h: A la porta 1 de l’aeroport de Lisboa un grup de gent, molts amb instruments, esperem asseguts a les cadires, llegint, fumant, parlant...

18:45h: Comencen a mirar els passaports i baixem les escales, per quedar-nos esperant a que ens vingui a buscar un autocar. Mentre espero, cada cop estic més encuriosida per saber de quin grup seran tots aquests músics, que semblen conèixer-se. No em cal pensar gaire, poc després baixa les escales la Dulce Pontes, i immediatament la reconec. No li dic res, però se n’adona que l’he conegut. Ells parlen i riuen i ens miren a mi i a una altre noia, les úniques que no som del grup segurament amb tanta curiositat com nosaltres els mirem a ells. L’avió porta 14 persones. Ells són 12. L’avió és seu.

19.20h: Ja som a l’aire. Parlo amb el noi del costat. És diu Beto i és percusionista. Deu aproximadament la meva edat. Li pregunto quin dia i a quin teatre de la Corunya tocaran. M’agradaria veure’ls, comprar una entrada. Estan esgotades, però em diuen que al baixar doni al meu nom a la Calila, que en principi m’aconseguirà una invitació. Així ho faig. Quedo de trucar-li l’endemà a la tarda per veure recollir l’entrada.

21.40h: Hora espanyola. Ja hem aterrat. Recollim maletes i m’acomiado del grup. Taxi cap a l’hotel. NH Atlántico. Tinc el teatre Colon just al costat. Perfecte.

22.30h: Surto de l’habitació (409, vistes al costat dolent...). Plou. Agafo un taxi cap al restaurant Artabria, recomanació del Esteban. Em “zampo” um menú de degustació més aigua i vinet per 30 i pocs euros. Tot molt bo, llàstima d’estar massa plena i sola. Anar a un restaurant sol és molt estrany, però com que igualment hagués hagut de sopar sola, vaig decidir que almenys menjaria bé. Els cambrers, sorpresos de veure’m sola van ser molt simpàtics. Em van fer escriure al llibre de visites i tot.

24:10h: Taxi cap a l’hotel. Miro una mica la tele i em poso al dia dels “bodrios” que fan també a la tele espanyola i cap a dormir. Demà a les 10h he d’estar al museu per desmuntar l’obra i confirmar que està tot bé... quanta responsabilitat!

Pena

L’altre dia vaig conèixer un noi portuguès molt enfadat amb els catalans. Ens tractava de fills de p... cap amunt, amb humor, això si. Deia que mai s’havia sentit tant immigrant i tant rebutjat com durant els dos anys que va passar a Barcelona, estudiant a la Llotja. Diu que les classes eren en català, que tothom li parlava en català i que fins i tot, el primer dia de classes, ja va veure un paper al noticiari on deia: “si et vols integrar, aprèn català”. Deia que som uns tancats i que no entenia perquè a un estranger se li parlava en català... si allò era Espanya.

Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.

I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.

Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.

Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.

I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.

Carnaval

Avui tinc vacances.
A Portugal el dia de Carnaval (ells li diuen Entrudo, no sé ben bé perquè) és festiu.
Plou i fa sol i les bruixes (de disfressa) es pentinen. I jo aprofito per actualitzar el blog i mirar coses a internet que fa temps que no mirava.
El Pedro està a Covilhã i aquesta tarda agafo un avió cap a Galícia, A Coruña concretament, on he d’anar a buscar una obra de la Biblioteca que estava a una exposició i on m’he muntat un planning gastronòmic per fer-me oblidar una mica que hi vaig sola. Se’m fa la boca aigua, tant sols de pensar-hi!
Quan vaig portar-hi la obra vaig menjar tant bé que fa tres mesos que penso en tornar-hi i menjar altra vegada aquelles delícies. No tindré companyia amb qui compartir els gustos i sabors, però això no vol dir que no els provi!

Internet és un món: Entrudo equival en castellà a 'entruejo' o 'antruejo'. Totes provenen del llatí 'introitus'. El significat: “Els tres dies que precedeixen a l’entrada de la Quaresma”. Sembla ser que el nom de “Carnaval” és posterior i que l’entrudo eren festes, sense música ni ball, en que les persones es tiraven les unes a les altres “limões-de-cheiro” (llimones de pudor) que eren boles fetes de cera amb aigua bruta dins (pijums i altres substàncies) que es trencaven quan xocaven amb alguna cosa (l’equivalent als actuals globus d’aigua). Després, tiraven cal i altres pols per sobre de les persones mullades. Van ser perseguides i prohibides, però es seguien practicant, fins que van arribar altres tradicions més lights com les serpentines i el confetti.

Suïssa

Els dies a Suïssa van anar molt bé. Vaig veure un munt de coses, vaig estar amb la Júlia, em vaig divertir i vaig desconnectar. Aquest cop no vaig portar camera de fer fotos, i en el seu lloc vaig fer un diari de viatge i haig de dir que em va agradar molt no estar lligada a l'esclavitud de la fotografia. Lligada a, en lloc de mirar amb ulls de veure (plagiant una expressió portuguesa), mirar quin és el millor angle per endur-te aquell moment cap a casa, quan la bellesa del moment en sí se t'escapa amb aquest acte. Així, sense camera, m’enduc molts records que sé que no puc compartir, però que els he gravat amb més força al meu cap, sabent que no tinc fotos que me’ls retornin.

El pitjor de Suïssa va ser que durant els dies que jo hi era la meva àvia va caure i es va trencar el fèmur. Per sort, no va ser el cap del fèmur i com sempre, cal donar gràcies perquè hauria pogut ser pitjor... Ara ja l’han operada i està a casa, poc a poc, recuperant l’agilitat, amb l’ajuda i la paciència de tots. Jo encara vaig pensar en tornar, però poc podia ajudar... així que em limito a intentar ajudar en la distància, amb el poc que això vol dir. I una vegada més, la fòbia a la distància... sort que sóc a Portugal i no enlloc més lluny, perquè sinó, no sé com m’ho faria...

Propera parada: Suïssa

Demà vaig a Suïssa a veure la Júlia. I en tinc moltes ganes, dir una altra cosa seria mentida, però al mateix temps -com sempre que tinc vacances i no vaig a Barcelona- un remordiment em diu que hauria d'aprofitar tots els dies de vacances per anar a casa, estar amb la família.

Això ja em passava, anys endarrera, quan, alhora d’escollir, per exemple, entre anar de viatge de final de carrera a Turquia o aprofitar aquells dies per venir a veure el Pedro, escollia al Pedro.
I per això, amb el que m’agradava viatjar a mi (m’agrada), sembla que ara, pràcticament des de fa 7 anys (si, si, ja fa 7 anys!), vaig saltant, saltant de Catalunya a Portugal (amb alguna escapada, fugaç, a algun altre destí). És com quan estàs a la línia que assenyala l’Ecuador i amb un pas saltes de l’hemisferi nord al sud. Ara aquí, ara allà. Sense descobrir res de nou, ja que el que et rodeja es sempre el mateix paisatge.

I tot i així, tot i el que m’agrada conèixer llocs nous, em compensa tria els meus viatges actuals entre família i amics, perquè Suïssa tampoc és un lloc nou i hi vaig, evidentment, per passar uns dies amb la Júlia. I dic que em compensa, sens dubte, perquè no hi ha res millor, ni cap destí que superi la família i els amics que tinc.

i 200!

200 visites... amb el poc que escric té mèrit!
Vull dir, té mèrit de part vostre que seguiu venint a veure si al blog hi ha novetats!
...petonets a tots...

Alfaces

Avui sortint de la feina plovia.
Jo, com sempre, no portava paraigües, així que n’he agafat un mig trencat que tenim a la Biblio per a casos d’emergència i Calçada da Ajuda avall que fa baixada.
No semblava que plogués tant, però Déu n’hi do! D’aquella pluja menudeta que enganya una mica, que sembla que no sigui res i abans de que te n’hagis adonat ja vas mig xop. Jo, la bossa de l’esquena, la bossa de l’ordenador... per no parlar de les sabates... però en fi, tot s’eixugarà.
Però tornant cap a casa m’ha sorprès per enèsima vegada una costum que tenen les tendes de queviures de Lisboa. Quan plou treuen els enciams a fora. Els posen sobre una caixa, o sobre un cotxe, perquè els caigui la pluja a sobre. No sé si a casa nostre això és costum o no. Jo, que sóc de ciutat, no ho havia vist mai. Clar que... en teoria, Lisboa també és una ciutat, i per aquesta regla de tres això no hauria de passar. Per ser ciutat, i perquè, per aquest mateix motiu la pluja, enlloc de ser neta, ve plena de brutícia de la contaminació...
Com dic, tot això ja ho havia vist moltes vegades (perquè aquest hivern ploure, ha plogut i força), però fins avui no havia associat aquest costum al nom amb el que es coneix els lisboetes: alfacinhes (que vol dir enciamets). Serà que aquest nom té alguna cosa a veure amb el costum de treure els enciams al carrer els dies de pluja?
Qui sap... seguiré investigant!

Setmana

Aquesta setmana no s'acaba mai. No sé si és perquè el divendres arriben els meus pares o perquè el Pedro continua a Covilhã i jo sola a Lisboa, o perquè fa fred o perquè... en fi... que no sé perquè i sé que tot el que he dit hi ajuda, però els dies passen ben a poc a poc, per molt que provi d'omplir-los amb activitats diverses.

Dilluns, gimnàs; dimarts, cinema; dimecres, Barça.

S'ha de dir que el Barça tampoc hi ajuda gens! Quin partit, mareta meva, quin partit! Sort que el veig amb els de la penya i n'hi ha que diuen parides i amb altres que t'expliques la vida, perquè sinó acabaríem tots roncant.

El cinema ahir va ser "Match Point". Ara que estrenen "Scoop" jo vaig i em miro l'antiga. La vam anar a veure amb uns amics a un cinema que es diu "Quarteto" i que està a la zona d'Entrecampos. Seria una mica tipus Verdi, però diferent. Posen pelis més o menys alternatives i sobretot quan a les altres sales ja les han deixat de donar. Les 4 sales que té el Quarteto deuen tenir capacitat per unes 80 persones, amb butaques antigues forades de vellut vermell i que, curiosament, en lloc de mirar cap a la pantalla, estan lleugerament enfocades cap als costats.

No tenen ni sound around (o com es digui) ni calefació ni res de res, i les pelis estan ens unes condicions una mica lamentables (un xic ratllades o amb soroll de fons, depenent de la vida que hagi tingut la cinta), però m’agrada anar-hi perquè té personalitat.

Sempre que hi he anat hi ha poquíssima gent, tant poca que sorprèn que continuí obert, però sembla que els que hi anem ens agrada, aquesta aire una mica decrèpit i molt allunyat de l’estil fred i repetitiu de les sales dels centres comercials. Abans, segons m’han dit, pocs anys endarrera, hi deixaven fumar. Ara ja no.

De la peli, que dir-ne que ja no s’hagi dit? A mi em va agradar molt, molt, molt. Potser és la que més m’ha agradat de les que he vist del Woody Allen. M’agrada com retrata els “upper-class” anglesos, com introdueix els personatges, com et guia per la història des del principi al final i la sorpresa del final. En fi, que surt amb bon sabor de boca, gairebé sense donar-te compte del fet terrible que explica la història.

DÉJÀ VU

Déjà vu és un títol perfecte per aquesta peli. No està mal per passar l’estona però saps que el final et decebrà... i tens aquella sensació de que això ja t’ha passat en tantes pelis! Si no fos americana potser encara es podria salvar la historia, però no... i no us diré el final per si algú hi va... tot i que, sense dir-vos-el, ja us l’he dit... el tal “déjà vu”...

Últimes lectures: La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón

Sí, sí, ja sé que se n'ha parlat i parlat, però que voleu que us digui! Jo no l'havia llegit fins ara.
El vaig trobar al Nadal a la prestatgeria del meu germà i vaig decidir començar-lo... i ja no el vaig poder deixar. A mi em va agradar. Val la pena. I aquí queda el site, per si li voleu donar una ullada.

Últimes lectures: El Búnker, de Júlio Rebollo Montes - Ediciones Inédita

El Júlio era un escriptor amic del meu pare. Més que amic. Pel que sé va començar sent el seu professor, després una persona que admirava profundament i que volia que els seus fills coneguessin. Per això, els meus germans anaven de tant en tant a casa al Júlio, per parlar amb ell.
Jo, com que vaig néixer tard i per sorpresa, vaig arribar tard també per a això. Fins ara no havia llegit cap llibre del Júlio. Tant sols havia fullejat un dels que tenim a casa i que com a portada té una fotografia d'una gran porta de ferro forjat, negre i daurada (de Viena o de Rússia, no ho recordo...). El cielo que nos tienen prohibido y otros cuentos... o una cosa així.
Ara, amb El Búnker, em sembla que conec el Júlio una mica més d'aprop, més enllà de la seva aparència física i del seu castellà cuidat i de la saviesa que transmetia però que a mi em superava. I no sol el conec més sinó que em queda clar un punt de la seva història personal que mai havia acabat d'entendre. Per quins motius se n'havia anat a lluitar amb la división azul? Al costat dels nazis? Perquè? No m'encaixava que el seu posat tranquil pogués haver decidit en algun moment de la seva vida anar a la guerra, de manera voluntària, i a sobre, amb el bàndol equivocat. Amb el temps s’aprèn que no es pot jutjar les persones sense tenir-ne prou informació, perquè sovint, sense conèixer els seus motius, ens equivoquem en el judici. El Bunker explica la història d'un jove de 20 anys, idealista i enamorat, que decideix deixar el seu Brugos natal per marxar cap a la Rússia blanca. Sense saber què hi trobaria, sense poder ni sospitar què li esperava. Mogut per ideals, per necessitat d'aventura, per oportunitat de conèixer altres realitats, o per una mica de tot això. L'important és el que el Júlio va viure allà, amb les condicions que es va enfrontar, els amics que va fer -lligams tant fort que si els vull passar a la meva vida personal tant sols els puc equiparar als de l'Erasmus-, el risc, l'adrenalina, el dolor, el tedi, la mort, la injustícia... i sobretot tot el que va aprendre allà i el van convertir en la persona d'aparença bondadosa que vaig conèixer.
El llibre és un diari d’un soldat, sense colors, un soldat qualsevol, sol, lluny de casa i exposat a la mort dia a dia. I si el bàndol era l’equivocat... segurament... la guerra sol tenir dos bàndols i tots dos equivocats, el que està clar és que no em cap a mi jutjar-lo.

La tornada

Fa 15 dies que sóc a Portugal i ja començo a tornar-me a acostumar a la rutina d’aquí. I us puc assegurar que aquesta vegada no ha estat fàcil. Vaig passar el Nadal i Cap d’any a casa (del 22 al 2), a Teià, amb tota la família, i per a mi, han sigut els millors dies des de fa temps! Vaig tornar a la infància jugant amb els meus nebots i veient com creixent de ràpid i les coses que aprenen amb poc temps. Lo guapos i intel·ligents que són, lo bons i a vegades dimoniets, cada un amb la seva personalitat, cada un amb la seva manera de veure el món i de viure-hi... Vaig disfrutar al màxim la sort de tenir una criatura tant petita com la Clara en braços, del fàcil que és fer-la riure i de sentir com et pessen els braços de tant tenir-la a coll, però sense voler deixar-la perquè no saps quan podràs tornar a estar així. De jugar amb la Maria al Trivial i veure que amb 8 anys ja sap tantes coses! com, per exemple, a deixar-se donar peixet ;) i veure com de bé fa de germana gran. De veure com l’Amadeu para gols impossibles com el Valdés, com cuida del Bernat i sobretot, com fa volar el seu helicòpter teledirigit, i el penja, de tant en tant, perquè ens divertim anant-lo a buscar (en fi, que ho fa per nosaltres). De veure el Bernat parlant polonès pels descosits, jugant amb la seva “xenxarufca”, muntant legos amb el seu pare i aprenent un munt de coses (de bones i de menys bones, suposo) amb els seus cosins. De la Paula, sobretot, dels seus moments angelicals, i també del que aquesta personeta de no encara 4 anys sap fer-se valdre. I del seu sentit de l’humor i la seva mirada de pilla.
Vaig tornar a riure com feia temps que no reia durant els dinars i sopars (els que algun cop hagueu dinat o sopat a casa meva, ja sabeu de què parlo), vaig disfrutar dels consells i les converses... en fi... i per no allargar-me més, em vaig sentir a casa. Aquí a Portugal estic bé, però no tinc el que tinc a casa. A casa, estic bé, però em falta el Pedro, que (per ara? ;) ) no vol canviar de país de residència... cap aquí, cap allà... el meu futur (aquí o allà) em sembla que esta fet ple de viatges low-cost entre aquestes dues magnífiques ciutats de punta i punta de la península.

Novetats

Dos propostes d'amics per l'any nou, per anar consultant setmanalment.

Un, el programa de ràdio balaguer que uneix literatura i música en "5 minuts amb l'art"

i l'altre, el blog "El millor joc del món"

A veure què us semblen!

A divertir-se!

Més de 100!

Ja hem passat la barrera psicològica de les 100 visites!!
Moltes gràcies a tots els que continueu venint a veure el blog tot i les poques vegades que l’actualitzo!!