Marianne Stokes, St. Elizabeth of Hungary Spinning for the Poor, 1895sexta-feira, janeiro 30, 2009
Santa Elisabet d'Hungria
Marianne Stokes, St. Elizabeth of Hungary Spinning for the Poor, 1895Plou...
Plou, plou, plou i no pare de ploure...
quina poca gràcia! El vidre de casa està tant entelat que no veig ni el riu. No puc posar la rentadora, perquè entre la pluja i la humitat natural de ser a pocs metres del riu no se m’eixugaria fins passat demà o l'altre...
i jo, diguem que estic d'un humor ben grisot, igualeta al dia...
Molta feina i poques ganes, o inspiració, i com que tinc l’horari canviat, vaig a dormir a quarts de tres i llevar-me... doncs llevar-me ni us explico el que em costa.
Avui és divendres... però treballant d’autònom, almenys per ara, sembla que aquesta paraula hagi perdut el significat que tenia abans. Ja no sento aquella il·lusió de divendres a la tarda –ja s’acaba i tens un cap de setmana per canviar el xip.
Però pensant-ho bé... a part de la pluja que m’entela els vidres, no em puc pas queixar de com estant anant les coses i de com tot, poc a poquet, sembla tornar al seu lloc.
quina poca gràcia! El vidre de casa està tant entelat que no veig ni el riu. No puc posar la rentadora, perquè entre la pluja i la humitat natural de ser a pocs metres del riu no se m’eixugaria fins passat demà o l'altre...
i jo, diguem que estic d'un humor ben grisot, igualeta al dia...
Molta feina i poques ganes, o inspiració, i com que tinc l’horari canviat, vaig a dormir a quarts de tres i llevar-me... doncs llevar-me ni us explico el que em costa.
Avui és divendres... però treballant d’autònom, almenys per ara, sembla que aquesta paraula hagi perdut el significat que tenia abans. Ja no sento aquella il·lusió de divendres a la tarda –ja s’acaba i tens un cap de setmana per canviar el xip.
Però pensant-ho bé... a part de la pluja que m’entela els vidres, no em puc pas queixar de com estant anant les coses i de com tot, poc a poquet, sembla tornar al seu lloc.
quarta-feira, janeiro 28, 2009
Als braços de Morfeu... (quasi)
Si fos per mi ja hi seria... Bé, és per mi que no hi sóc... però el que vull dir és que ja hi seria si no hagués de tenir una reunió demà i presentar el document que en aquest mateix moment m'està imprimint el pedro des del seu ordenador, que és el que està connectat a l'impressora.
Ja està! Me n'hi vaig! Quina son!
Ja està! Me n'hi vaig! Quina son!
terça-feira, janeiro 27, 2009
No trobo la frase...
No trobo la frase del Pessoa...
Pel Museu de Lanifícios em cal una frase del Pessoa. La Directora del Museu n'havia trobat una, que volia posar, i que ara no sap on para. Jo fa una estona que ho intento, però Pessoa té una obra molt vasta... i no trobo res que pugui encaixar amb el tema... clar, que tampoc sé exactament en què havia pensat ella.
Pessoa és vast i sorprenent. Sorprenent per la manera que té de dir les coses que ja s'han dit abans d'ell però que no s'han dit exactament com ell les diu.
Nunca amamos ninguém. Amamos, tão-somente, a ideia que fazemos de alguém. É a um conceito nosso - em suma, é a nós mesmos - que amamos.
O próprio viver é morrer, porque não temos um dia a mais na nossa vida que não tenhamos, nisso, um dia a menos nela.
O homem não sabe mais que os outros animais; sabe menos. Eles sabem o que precisam saber. Nós não.
Pel Museu de Lanifícios em cal una frase del Pessoa. La Directora del Museu n'havia trobat una, que volia posar, i que ara no sap on para. Jo fa una estona que ho intento, però Pessoa té una obra molt vasta... i no trobo res que pugui encaixar amb el tema... clar, que tampoc sé exactament en què havia pensat ella.
Pessoa és vast i sorprenent. Sorprenent per la manera que té de dir les coses que ja s'han dit abans d'ell però que no s'han dit exactament com ell les diu.
Nunca amamos ninguém. Amamos, tão-somente, a ideia que fazemos de alguém. É a um conceito nosso - em suma, é a nós mesmos - que amamos.
O próprio viver é morrer, porque não temos um dia a mais na nossa vida que não tenhamos, nisso, um dia a menos nela.
O homem não sabe mais que os outros animais; sabe menos. Eles sabem o que precisam saber. Nós não.
segunda-feira, janeiro 26, 2009
Vicky Cristina Barcelona
Ahir vam veure-la amb el Pedro.
Barcelona... és una ciutat tant maca! Tot i que la que retrata el Woody no sigui la Barcelona real, tant sols unes postals escollides, però quines postals!
Sempre m'agrada molt veure Barcelona quan sóc fora. Als anuncis, quan apareix alguna imatge, ja estic jo saltant i dient "Mira, mira, Barcelona!". I ahir, durant la peli, també va ser una mica així. "Mira, mira, el Tibidabo, mira el Parc Güell, mira el Macba, l'Hospital de Sant Pau... i això? No ho sé... no ho reconec..."
I la peli, doncs la peli va passar en paral·lel a aquest joc d'indentificar les localitzacions. Però em va agradar, per Barcelona, pels actors, per la història (o el conte), perquè es deixa veure bé. I per la música, principalment "El noi de la mare" amb guitarra, quan són a casa el pare. Un regal magnífic en mig de la pel·lícula.
Ah! i essencial veure-la en versió original, clar! No sé molt bé com s'ho deuen fer per doblar-la. "Aquí en casa habla en castellano [inglés], Maria Elena!" (pero si solo estamos hablando en castellano!)
domingo, janeiro 25, 2009
Serà Barcelona?
El Pedro fa col·lecció de postals antigues de Covilhã i de la Serra da Estrela (si, de llaunes també, i de sobrets de sucre, i de llibres d'arquitectura, bé, aquesta no, però casi...) i fa un parell de diumenges vam anar al Mercado da Ribeira, de Lisboa, on fan una fira de col·leccionistes... i entre un plec enorme de postals d'arreu del món, van aparèixer aquestes 3 de Barcelona. La més impressionant, per a mi, és la de Drassanes, amb l'edifici on ara hi ha el Museu Marítim, completament fet pols.
El trànsit intens que recórrer els carrers de la ciutat també és sorprenent. Em fa la impressió que les fotos les devien fer en hora punta.
No les he intentat datar, però uns quants anyets tenen. És una pena que no siguin circulades (no estant escrites ni tenen segell), però són un bon record de la meva ciutat estimada.
quinta-feira, janeiro 22, 2009
Als amics llunyans
Amb el 2009 he entrat en la època en la que molts dels meus amics (escola, universitat, etc…) faran 30 anys.
Sembla que sigui una cosa més solemne, quan compleixes anys que canvien el primer dígit. Que si festes especials, que si regals especials... i sobretot moltes reflexions i molt mirar endarrere. Sembla com si, finalment, trobessis el moment per (re)plantejar-te coses, per fer balanç.
El Lluís, un amic meu escultor, que se n’està sortint força bé en aquest boig món del mercat de l’art (Aprofito per fer-li una mica de publicitat, si carregeu aquí) ens ha enviat un e-mail en aquesta línea, parlant dels amics, dels antics, dels nous, dels que veu, dels que no veu, dels d’aquí, dels d’altres llocs... i a mi m’ha fet pensar amb tots els amics que he deixat endarrere, i que ara no veig (o que veig molt poc) però que malgrat tot, sento que els tinc a prop. Li deia, en la resposta al seu e-mail, que, a vegades, tinc la sensació de tenir un munt d’amics imaginaris, d’aquells que els nens s’inventen perquè els facin companyia. I no és que jo me’ls inventi, ni que hi parli, ni res d’això, no... el que em passa és que quan penso amb els amics que tinc lluny (tot i que no els truqui, que no els hi escrigui i que faci temps que no sé res d’ells), simplement, pel sol fet de pensar-hi, sembla que els tingui molt a prop, que m’acompanyin, que no me n’hagi allunyat mai. Que la química, els llaços, o com li vulgueu diu al que m’uneix a ells, s’enforteixi. I quan els trobo a internet, quan hi parlo per telèfon o quan, finalment, els puc veure en persona, passats 10 minuts, tot torna a ser com abans de que me n’allunyés i que això és magnífic.
Sé que tinc la sort de tenir molt bons amics, alguns d’ells també desperdigats per arreu del món, i que tinc la gran sort que la nostra amistat sigui més forta que la distància física que ens separa i el temps durant el qual perdem el contacte. Serà que puc demanar més?
Sembla que sigui una cosa més solemne, quan compleixes anys que canvien el primer dígit. Que si festes especials, que si regals especials... i sobretot moltes reflexions i molt mirar endarrere. Sembla com si, finalment, trobessis el moment per (re)plantejar-te coses, per fer balanç.
El Lluís, un amic meu escultor, que se n’està sortint força bé en aquest boig món del mercat de l’art (Aprofito per fer-li una mica de publicitat, si carregeu aquí) ens ha enviat un e-mail en aquesta línea, parlant dels amics, dels antics, dels nous, dels que veu, dels que no veu, dels d’aquí, dels d’altres llocs... i a mi m’ha fet pensar amb tots els amics que he deixat endarrere, i que ara no veig (o que veig molt poc) però que malgrat tot, sento que els tinc a prop. Li deia, en la resposta al seu e-mail, que, a vegades, tinc la sensació de tenir un munt d’amics imaginaris, d’aquells que els nens s’inventen perquè els facin companyia. I no és que jo me’ls inventi, ni que hi parli, ni res d’això, no... el que em passa és que quan penso amb els amics que tinc lluny (tot i que no els truqui, que no els hi escrigui i que faci temps que no sé res d’ells), simplement, pel sol fet de pensar-hi, sembla que els tingui molt a prop, que m’acompanyin, que no me n’hagi allunyat mai. Que la química, els llaços, o com li vulgueu diu al que m’uneix a ells, s’enforteixi. I quan els trobo a internet, quan hi parlo per telèfon o quan, finalment, els puc veure en persona, passats 10 minuts, tot torna a ser com abans de que me n’allunyés i que això és magnífic.
Sé que tinc la sort de tenir molt bons amics, alguns d’ells també desperdigats per arreu del món, i que tinc la gran sort que la nostra amistat sigui més forta que la distància física que ens separa i el temps durant el qual perdem el contacte. Serà que puc demanar més?
quarta-feira, janeiro 21, 2009
Per tornar a començar
Crec que no hi ha millor manera de tornar a començar que amb aquesta foto tant xula que m'ha enviat avui la meva neboda.
Si no recordo malament ens la va fer el meu germà aquest estiu, tot i que no sé identificar exactament on som.
Aquests, són 3 dels meus 6 nebots (sóc una super tieta!! tot i que això no és mèrit meu, clar, sinó dels meus germans que s'animen a tenir famílies nombroses). Són els tres més grans. I són tant guapos!! Tant com els tres que falten!
Amb ells, quan vaig a Barcelona (principalment quan estem a Teià) és quan em torno de nou criatura. No és que sigui especialment adulta, considero que "la nena que hi ha en mi" té molta força, potser a vegades massa i tot, però quan estic amb ells, torno, literalment, a la infància. M'haurieu de veure jugant al jardí, a fet i a amagar, a lladres i policies (versió moderna dels moros i cristians), a la "bruja pirula" (aquest és més aviat de producció pròpia) o al que calgui. A canvi de veure'ls riure i riure amb ells, el que calgui.
Quantas saudades!
Si no recordo malament ens la va fer el meu germà aquest estiu, tot i que no sé identificar exactament on som.
Aquests, són 3 dels meus 6 nebots (sóc una super tieta!! tot i que això no és mèrit meu, clar, sinó dels meus germans que s'animen a tenir famílies nombroses). Són els tres més grans. I són tant guapos!! Tant com els tres que falten!
Amb ells, quan vaig a Barcelona (principalment quan estem a Teià) és quan em torno de nou criatura. No és que sigui especialment adulta, considero que "la nena que hi ha en mi" té molta força, potser a vegades massa i tot, però quan estic amb ells, torno, literalment, a la infància. M'haurieu de veure jugant al jardí, a fet i a amagar, a lladres i policies (versió moderna dels moros i cristians), a la "bruja pirula" (aquest és més aviat de producció pròpia) o al que calgui. A canvi de veure'ls riure i riure amb ells, el que calgui.
Quantas saudades!
