Plou...

Plou, plou, plou i no pare de ploure...
quina poca gràcia! El vidre de casa està tant entelat que no veig ni el riu. No puc posar la rentadora, perquè entre la pluja i la humitat natural de ser a pocs metres del riu no se m’eixugaria fins passat demà o l'altre...
i jo, diguem que estic d'un humor ben grisot, igualeta al dia...
Molta feina i poques ganes, o inspiració, i com que tinc l’horari canviat, vaig a dormir a quarts de tres i llevar-me... doncs llevar-me ni us explico el que em costa.
Avui és divendres... però treballant d’autònom, almenys per ara, sembla que aquesta paraula hagi perdut el significat que tenia abans. Ja no sento aquella il·lusió de divendres a la tarda –ja s’acaba i tens un cap de setmana per canviar el xip.
Però pensant-ho bé... a part de la pluja que m’entela els vidres, no em puc pas queixar de com estant anant les coses i de com tot, poc a poquet, sembla tornar al seu lloc.