El virus no ha passat, però el cap de setmana si.
Gràcies Júlia, per acollir-nos tant bé a casa teva.
Ginebra, petita, orgullosa d'ella mateixa. Fred al carrer calor dins les cases. Bicis, patins i patinets. Pista de gel, llums de nadal. Diumenge, diumenge de tendes tancades.
Matí de dilluns de treballadors matiners i turistes fora d'hores que busquen els horaris del tren per tornar a casa. Puntualitat suissa: a l'enlairament -turbulències, sortida de sol des de l'aire i una mica de somnis enmig de veins de viatge- i a l'aterratge. Som a Portugal. Cues de dilluns al matí. Rutes alternatives inviables. Una hora més tard, dutxa, esmorzar feina... setmana.
segunda-feira, novembro 26, 2007
sexta-feira, novembro 23, 2007
Virus
Avui, amb el Pedro i la Lara, anem a Ginebra a veure la Júlia.
La temperatura màxima que donen a internet són 3 graus. Tinc l'esperança que això mati els virus (o bactèries o el que sigui que s'ha apropiat del meu cos) que no em deixen respirar.
També tinc l'esperança, i aquesta més ben fundada, que a ca la Júlia, tot i el fred exterior, faci més caloreta que al meu pis de Lisboa, cosa que, per malament que funcioni la calefacció, no és difícil.
Escric des de la feina (ups). Com? Doncs la setmana passada van venir a filmar per una publicitat. Per la publicitat necessitaven un ordenador, que van comprar especialment per l'ocasió i aquest ordenador, després de jo suggerir-ho mig en broma mig en serio al productor, ens el van acabar regalant. Per això, ara tinc internet a la feina i tecleixo en el que és, segurament, el millor ordenador de l'edifici! Un Sony vaio amb 200 GB de disc dur i 2GB de memòria (RAM?). Molt ràpid, molt xulo, per ara, meu.
La temperatura màxima que donen a internet són 3 graus. Tinc l'esperança que això mati els virus (o bactèries o el que sigui que s'ha apropiat del meu cos) que no em deixen respirar.
També tinc l'esperança, i aquesta més ben fundada, que a ca la Júlia, tot i el fred exterior, faci més caloreta que al meu pis de Lisboa, cosa que, per malament que funcioni la calefacció, no és difícil.
Escric des de la feina (ups). Com? Doncs la setmana passada van venir a filmar per una publicitat. Per la publicitat necessitaven un ordenador, que van comprar especialment per l'ocasió i aquest ordenador, després de jo suggerir-ho mig en broma mig en serio al productor, ens el van acabar regalant. Per això, ara tinc internet a la feina i tecleixo en el que és, segurament, el millor ordenador de l'edifici! Un Sony vaio amb 200 GB de disc dur i 2GB de memòria (RAM?). Molt ràpid, molt xulo, per ara, meu.
quarta-feira, novembro 21, 2007
Canto
Acabo de tornar de cantar.
Des de setembre, aproximadament, assajo els dimecres amb el grup que canta la missa de diumenge a l'església (i no qualsevol església, ni més ni menys que als Jeronimos).
Crec que per primera vegada canto, i amb això no vull dir que canti bé, vull dir que se'm sent la veu una mica. He perdut la vergonya (bé, potser no cal exagerar... potser sol una petita part).
Però m'agrada. Als assaigos desconecto del dia a dia i al diumenge (quan hi sóc) faig que la missa sigui una mica més bonica. I a vegades desafinada, potser també...
Des de setembre, aproximadament, assajo els dimecres amb el grup que canta la missa de diumenge a l'església (i no qualsevol església, ni més ni menys que als Jeronimos).
Crec que per primera vegada canto, i amb això no vull dir que canti bé, vull dir que se'm sent la veu una mica. He perdut la vergonya (bé, potser no cal exagerar... potser sol una petita part).
Però m'agrada. Als assaigos desconecto del dia a dia i al diumenge (quan hi sóc) faig que la missa sigui una mica més bonica. I a vegades desafinada, potser també...
Entrevista
Bé, ja he fet l'entrevista.
Avui a les 14:30, perquè m'han fet esperar un munt.
Eren els tres més importants del museu, el director i dos més.
No m'ha anat perfecte, però tampoc diria que malament...
Era una sala enorme, i ells tres estaven sentats de cap de taula de la taula de reunions i a mi m'han fet seure en un dels costats.
L'ambient no era especialment tens, al contràri. Ells han inssistit en que no era una avaluació sinó una conversa.
M'han anat fent preguntes i jo les he anat contestant el millor que podia... i ara els queda a ells prendre la decisió...
... però al final el director m'ha dit: "Et vull dir una cosa, però no te la prenguis com si fos el resultat de l'entrevista perquè no l'és: pensa que és molt dificil escollir 6 persones entre 600 candidats i si no és ara, segueix estant atenta, perquè en principi sortiran noves places d'aqui a un temps". Per una banda és possitiu, perquè confirma que els he fet prou bona impressió com per voler-me veure en un altre moment... però per l'altra... per l'altra sembla voler dir que la impressió no ha estat suficientment bona...
També s'ha de dir que crec que he estat de les primeres a fer l'entrevista, o sigui, que tampoc poden dir molt més... i que sembla confirmat, al contrari del que em van dir en un principi, que hi ha algunes places que ja estant donades.
Ara rebré una carta a casa, amb la resposta de si o no, i en quin lloc he quedat entre tots.
Tinc la sensació que els he agradat, que els he semblat prou bé, però al mateix temps, que faltava alguna cosa... una mica la sensació similar a la que tenia quan sortia de les entrevistes de la caixa... el que no és gaire bon senyal...
Ara... sol cal esperar... i confiar en que sigui el que sigui, serà el millor per a mi.
Avui a les 14:30, perquè m'han fet esperar un munt.
Eren els tres més importants del museu, el director i dos més.
No m'ha anat perfecte, però tampoc diria que malament...
Era una sala enorme, i ells tres estaven sentats de cap de taula de la taula de reunions i a mi m'han fet seure en un dels costats.
L'ambient no era especialment tens, al contràri. Ells han inssistit en que no era una avaluació sinó una conversa.
M'han anat fent preguntes i jo les he anat contestant el millor que podia... i ara els queda a ells prendre la decisió...
... però al final el director m'ha dit: "Et vull dir una cosa, però no te la prenguis com si fos el resultat de l'entrevista perquè no l'és: pensa que és molt dificil escollir 6 persones entre 600 candidats i si no és ara, segueix estant atenta, perquè en principi sortiran noves places d'aqui a un temps". Per una banda és possitiu, perquè confirma que els he fet prou bona impressió com per voler-me veure en un altre moment... però per l'altra... per l'altra sembla voler dir que la impressió no ha estat suficientment bona...
També s'ha de dir que crec que he estat de les primeres a fer l'entrevista, o sigui, que tampoc poden dir molt més... i que sembla confirmat, al contrari del que em van dir en un principi, que hi ha algunes places que ja estant donades.
Ara rebré una carta a casa, amb la resposta de si o no, i en quin lloc he quedat entre tots.
Tinc la sensació que els he agradat, que els he semblat prou bé, però al mateix temps, que faltava alguna cosa... una mica la sensació similar a la que tenia quan sortia de les entrevistes de la caixa... el que no és gaire bon senyal...
Ara... sol cal esperar... i confiar en que sigui el que sigui, serà el millor per a mi.
terça-feira, novembro 20, 2007
Entrevista
Demà a les 14h, al Palau de la República tinc l'entrevista.
He passat la segona fase de la selecció. Va servir d'alguna cosa aprendre'm tots els presidents de la República! i ara... falta la última fase...
A veure!!!
Els que veieu això a temps, penseu amb mi i desitgeu-me sort. Els que no, conto també amb la vostra, que segur que me la desitjarieu, oi?
Ja explicaré...
He passat la segona fase de la selecció. Va servir d'alguna cosa aprendre'm tots els presidents de la República! i ara... falta la última fase...
A veure!!!
Els que veieu això a temps, penseu amb mi i desitgeu-me sort. Els que no, conto també amb la vostra, que segur que me la desitjarieu, oi?
Ja explicaré...
quarta-feira, novembro 07, 2007
Posada al dia
Posada al dia (I)
Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.
Posada al dia (II)
A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!
Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.
Posada al dia (II)
A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!
