Dilluns el Panteão està tancat a les visites de turistes, però nosaltres seguim tenint les classes de formació allà. En teoria, de 9 a 5 de la tarda, amb una hora per dinar. Dilluns, a les 4:30 truquen a la classe (hi ha telèfon perquè estem en un 6 pis sense ascensor) i diuen que ja és hora d’anar plegant. El professor, pobre, es queda de pasta de moniato, i diu que recollim les coses, que ja volen tancar. Total, que recollim i anem baixant, i el profe es queda l’últim, acabant de tancar la sala i tal. Arribem a baix i a la porta lateral de sortida ja ens estant esperant les dues senyores de fer feines i una de les funcionàries que treballen a la secretaria, la única que encara hi és, just per tancar quan nosaltres sortim. Abans de continuar amb la petita història, cal que digui que us heu d’imaginar el Panteó (fins que pugueu venir a visitar-lo) com un edifici immens, de creu llatina i amb quatre torres pràcticament iguals. Ple d’escales i de portes, entrades i sortides per tot arreu. Un fi, laberíntic. Així, la funcionària que està a la porta amb cara de pomes agres perquè són les 4:45 (el seu horari oficial és fins a les 5) i, avui dilluns, que no hi ha visitants, encara no ha pogut marxar, va comptant els que sortim 1, 2, 3.... 12 i després de que hagi sortit el número 12, baixa el profe, que diu que a la classe ja no queda ningú, que ell n’ha sortit l’últim. (També us he de dir que ha vingut un noi nou. Ara a la classe som 10 noies i 4 noies, ué!).
Pregunta: Què farieu vosaltres? I que va fer la funcionària?
Resposta: Va comptar 12 persones, sabent que erem 14, però com que el profe ja havia sortit, i havia dit que a la classe no hi quedava ningú, va tancar el Panteó a pany i clau i va sortit, tranquil·lament cap a casa, a les 4:50. Però...
Dues noies havien anat al lavabo i ja us podeu imaginar la seva sorpresa quan van arribar a la porta de sortida i se la van trobar tancada... lògicament, van pensar que potser algú estava a la secretaria, com que encara no eren les 5... lògicament, però també ingènuament, perquè això tant sols va comportar que empitjorés la situació: es van disparar les alarmes de tot l’edifici.
Les pobres noies tant sols van poder sortir al cap de dues hores, després de sentir-se dir per la policia, entre l’enrenou de les sirenes, que si no trobaven ningú de l’IPPAR (l’organisme “propietari” de l’edifici) s’hi haurien de quedar a dormir (entre les tombes de l’Amàlia, els poetes i els presidents de la República) perquè ells no podien fer res sense autorització.
Ahir una de les noies va anar a queixar-se a secretaria i enlloc de rebre una disculpa li van dir que què feia al lavabo, li van mentir dient que l’alarma s’havia disparat a les 5:18 (quan ella té registre d’una trucada a una noia del grup a les 4:56 i les alarmes ja estaven sonant), tot plegat mentre la directora de la secretaria li feia gestos a la que havia tancat del tipus “deixa-la parlar, no la contradiguis, que total... així marxarà més ràpid”. Jo hi era. Impressionant.
Funcionaris, funcionaris en el mal sentit de la paraula, n’hi ha a tot arreu però sembla que aquí s’enduen la palma!
Arribo cansada de la feina. La casa està fosca, freda, buida. Estic sola. El Pedro està a Covilhã, no vindrà fins demà.
