And the Oscar goes to...

Some one else!

Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República! Quin fart d'esperar! I qui espera... desespera! Així és com estava jo... desesperada. Mirant cada dia la bústia amb l'esperança (poca, és clar, perquè el desesper és antitètic de l'esperança) de rebre un avís de correus. Però cada dia, al obrir-la, no li trobava pas, l’avís... i així la desesperança i l’angoixa creixia i creixia...
Vaig fer l’entrevista el 21 de novembre, i direu... dona! No fa pas tant de temps! Tant sols un mes! Però cal recordar que des d'Agost que estic amb aquesta historia del Museu de la República... i, sincerament... ja no podia més! UNA RESPOSTA!! Cridava alguna cosa dins meu!
I avui, els meus precs han estat escoltats. Bé, part d’ells. Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República, sí, avui finalment, per a dir: que no. Que no estic entre els 6 primers.
Preferiria una altra resposta, sí. Però, amb aquest punt de vista tant català i tant meu (familiar, potser) cal reconèixer que: podria ser pitjor.
He arribat a la fase d’entrevista, junt amb 80 portuguesos (pels noms dedueixo que sóc l’única estrangera). Alguns d’ells (3) no es van presentar a l’entrevista (per caguetes, o per força major). A alguns d’ells (2) no els van aprovar l’entrevista (això sí que deu ser frustrant... pobrets... no superar la fase del cara a cara, i que a sobre t’ho diguin... crec que deu ser una mica complicat d’encaixar.).
Jo he quedat en el lloc 42... cosa que vol dir que tinc una carretada de gent al davant... però, en fi, potser serà a la propera.
La primera noia té 18,953 punts sobre 20 (sincerament, no sé com ho ha aconseguit, deu ser molt brillant i, potser, el cognom també hi ajuda, tot i que, aquest teoria dels “enxufes” molt i molt portuguesa, prefereixo ni sospesar-la). Jo tinc 13,513 i l’últim dels de la llista d’aprovats 10,205. Ho sigui, estic més a prop de l’últim que de la primera... però estic dins la llista dels escollits, i com em van dir a l’entrevista: si no és d’aquesta, segueix atenta, segueix intentant-ho que ho pots aconseguir.
És com la meva mare, que després d’anys de comprar al mateix supermercat, en el qual cada tiquet de compra té diferents regals, després d'anys recollint petits descomptes en aliments, doncs, va i pum! un dia li toca un scalextric!
Ja sé que el meu cas no és ben bé així i que més que una qüestió de sort és d’esforç, estudi i perseverança, però crec que si, que tard o d’hora, va i pum! seré treballant a un museu i fent el que més m’agrada.

Somnis tan reals...

Ahir a la nit vaig somiar que quedava amb un amic, per a prendre un café, i per primera vegada, en molt de temps, el veia seré, content. M’explicava que feia un temps -gairebé per casualitat, gairebé sense esperances de que allò portés enlloc- havia conegut una noia, que havien començat a passar estontes plegats i que ara, ella, omplia el buit que durant tant de temps no li permetia trobar-se. Ara, potser per primera vegada - no recordava si realment, alguna vegada abans s’havia sentit així- la seva vida semblava, finalment, encaixar. La feina, les relacions d’amistat, la família… tot semblava estar al seu lloc, tot fluia, i tot, gràcies a que ella l’havia ajudat a trobar-se, l’havia completat…
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.

Nadal a casa

Aquests any si.

Enguany he decorat la casa com Déu (i la tradició) manen.

Un calendari d'advent (gràcies a la Júlia) i quatre espelmes (sense corona, però. Gràcies a l'Anna).

Un pessebre (encara no és Santa Llúcia, però tenint en compte que marxo el dia 21 cap a Barcelona, si el vull veure encara uns dies calia que m'avancés...).

Un arbre guarnit.

Res de pares noels...

Però tampoc cap tió, aqui no...

i ara que ha acabat de montar l'arbre vaig a dormir, que sinó demà, com cada dia, m'arrepentiré d'aquesta activitat nocturna.

(Per cert, avui he enviat un cv que passaran a la Directora de l'Inst. Camões per veure si té alguna cosa per a mi. Del Museu de la República, segueixo esperant resposta).