Somnis tan reals...

Ahir a la nit vaig somiar que quedava amb un amic, per a prendre un café, i per primera vegada, en molt de temps, el veia seré, content. M’explicava que feia un temps -gairebé per casualitat, gairebé sense esperances de que allò portés enlloc- havia conegut una noia, que havien començat a passar estontes plegats i que ara, ella, omplia el buit que durant tant de temps no li permetia trobar-se. Ara, potser per primera vegada - no recordava si realment, alguna vegada abans s’havia sentit així- la seva vida semblava, finalment, encaixar. La feina, les relacions d’amistat, la família… tot semblava estar al seu lloc, tot fluia, i tot, gràcies a que ella l’havia ajudat a trobar-se, l’havia completat…
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.