Pel Joan

Acabo de parlar amb el Pani pel messenger i m'ha dit que el Joan ja no hi és.
M'he quedat glaçada. De fet no sé ni que dir. Em costa pensar amb el Joan fora del context dels castells. El veia pel restaurant, traginant, però per mi sempre serà el nostre baix, el més autèntic, perquè ho era d'autèntic. Quan feies de crossa amb ell no hi havia manera de no riure i quan a dalt anaven mal dades es queixava ben poc. I quan havia de treure el geni, també el treia. Sé que pot sonar una mica estupid, escriure això d'algú que se n'ha anat, que s'ha mort, però és el que sento. La Maria li ha dit al Pani que vol que el nen faci castells i a mi m'ha semblat molt maco. També em sento malament perquè ni m'enrecordava que abans de marxar m'havien dit que li havien trobat una cosa, però per altra banda no he pensat mai amb ell com a malalt -ni me'l puc imaginar, malalt- i em sembla que així les coses també estan al seu lloc. Que Déu el tingui amb ell i li deixi cuidar el seu fill a distància.

Tòquio Blues

Quan acabo de llegir un llibre que m’ha enganxat molt sempre em queda una sensació ben estranya... em quedo pensant... “Hi que faré, ara?”.
Aquest me l’he polit amb quatre dies i perquè estic liada amb el projecte del postgrau que sinó en un parell me l’hagués acabat...
No sé si va ser per aquesta portada tant pop o què, però d’entrada vaig pensar que no m’agradaria. Al llegir les tres primeres pàgines, però, ja em tenia atrapada.
Gràcies, Anna, sempre esculls bé.
Ah! Per cert, no us parlo del llibre, el tinc massa fresc com per resumir-lo. Sol dir que parla de la joventut japonesa, però de fet parla de fer-se gran i aprendre a viure en un món que ningú entén.