Acabo de parlar amb el Pani pel messenger i m'ha dit que el Joan ja no hi és.M'he quedat glaçada. De fet no sé ni que dir. Em costa pensar amb el Joan fora del context dels castells. El veia pel restaurant, traginant, però per mi sempre serà el nostre baix, el més autèntic, perquè ho era d'autèntic. Quan feies de crossa amb ell no hi havia manera de no riure i quan a dalt anaven mal dades es queixava ben poc. I quan havia de treure el geni, també el treia. Sé que pot sonar una mica estupid, escriure això d'algú que se n'ha anat, que s'ha mort, però és el que sento. La Maria li ha dit al Pani que vol que el nen faci castells i a mi m'ha semblat molt maco. També em sento malament perquè ni m'enrecordava que abans de marxar m'havien dit que li havien trobat una cosa, però per altra banda no he pensat mai amb ell com a malalt -ni me'l puc imaginar, malalt- i em sembla que així les coses també estan al seu lloc. Que Déu el tingui amb ell i li deixi cuidar el seu fill a distància.
Sem comentários:
Enviar um comentário