V de...

El dia 13...

Demà passat...

d'aquí aproximadament 48 h...

començo les vacances!

Viatges

Estic al tren, torno de Covilhã, visc en un viatge cíclic... Lisboa, Covilhã, Lisboa, Barcelona, Lisboa, Porto, Lisboa... la meva casa és Lisboa i els transports. Conec les cares dels passatgers, dels de l’avió i dels del tren. Dels revisors, de les hostesses... Conec els millors llocs per asseure’m, des d’on es veu el millor paisatge, quin és el camí més ràpid, per on anar per evitar les cues. El tren m’agrada. L’avió el suporto. L’autocar, que no me’l posin més al davant. Si hagués d’escollir, per comoditat: el tren, per rapidesa: l’avió, per posar-me dels nervis: l’autocar.

Viatge rere viatge aprens a aprofitar el temps. Per dormir, per pensar, per llegir, per treballar, per escriure alguna cosa pel blog... per exemple, avui. I dit això:

“Próxima paragem: Lisboa-Santa Apolonia. Este comboio termina o seu recorrido nesta estação. A CP comboios de Portugal...”.

Ja sóc a Lisboa.

Els dijous dels museus

El dijous passat vaig anar a visitar la Casa-Museu Anastácio Gonçalves. No la coneixia. Durant Juliol i Agost i per primera vegada aquest any, una iniciativa del Ministeri de Cultura fa que un museu de Lisboa estigui obert fins a les 11 de la nit. Em vaig perdre el del primer dijous, que obria el Museu d’Arqueologia, perquè, tot i ser al costat de casa, simplement me’n vaig oblidar... quin cap.

El segon va ser el Museu do Azulejo i hi varem anar amb el Pedro. Està situat en un antic convent, prop de la zona de l’expo (bé, entre Santa Apolónia i l’expo) té una col·lecció prou important, però el més impressionant són els azulejos que encara es conserven del propi edifici, principalment els de la capella i les galeries del claustre. També em van agradar bastant unes vitrines molt didàctiques on s’explica com es fan els azulejos, gairebé sense text, tant sols amb els peces situades seqüencialment en les determinades fases del procés. Al jardí van fer un concert i després encara varem anar fins la “Fábrica Braço de Prata” que és un espai que pertany a un conjunt de llibreries especialitzades de Lisboa on fan activitats diverses i també està situat en un edifici reutilitzat, una antiga fàbrica d’armes (amb el nom de Braço de prata, segurament en referència a l’empunyadura de les pistoles que hi fabricaven).

I aquest dijous vaig anar a la Casa-Museu... sola, perquè el Pedro no hi era i perquè no vaig aconseguir convèncer ningú més perquè m’hi acompanyessin. L’edifici està prop del centre de Lisboa, a la zona de les avingudes noves. Va ser la casa del pintor José Malhoa i després la va comprar el Dr. Anastácio Gonçalves, que era un oftalmòleg amant de l’art. Va donar la casa i la seva col·lecció a l’estat portuguès i ara es pot visitar. A mi, les cases museu no m’acostumen a dir gaire cosa... però s’ha de reconèixer que el senyor (doutor, com li dirien aquí) tenia una col·lecció d’art força potent, el que, per a mi, la torna més interessant. Sobretot pintors portuguesos de finals del XIX, principis del XX i porcelana xinesa.

També hi havia un concert, visites guiades i una petita peça de teatre. La casa estava que “rebentava per les costures” (com es diu en portuguès), o sigui, que la iniciativa sembla que funciona, a veure si continua durant l’any.

L’únic problema de la Casa-Museu va ser anar-hi i tornar-hi. Des de casa fins allà, amb transport públic, trigo una hora, el que fa obligatori portar qualsevol cosa de lectura prou amena i interessant com per fer que el temps passi més ràpid. No sempre aconsegueixes escoltar converses que valguin la pena, al tranvia... ;)

Vaig escollir un catàleg del CCCB sobre les exposicions realitzades entre 1994 i 2006 per veure si m’inspirava per un parell de projectes que tinc entre mans (bé, potser dir “entre mans” és ser massa optimista...). En un text del Josep Ramoneda sobre l’expo “Cuba: la illa possible”, -que no recordo haver vist- vaig trobar unes idees que em van semblar interessants i em vaig dir: “així que arribi a casa, escric un post sobre això”... ara ja no me’n recordo del que era... i això em passa tantes vegades... si tingués manera d’escriure el que penso en qualsevol moment i publicar-ho, el meu blog tindria molts més textos. Tants se’m queden al tinter del pensament... En el futur, quan siguem cyberhomes i tinguem un disc dur al cap es desperdiciarà molta menys inspiració, que ve en un moment determinat, i després no torna. Sembla com si dues neurones especialment superdotades contactessin de tant en tant però que entremig de la vulgaritat de les altres els costés molt tornar a trobar-se de nou. O, simplement, el que té sentit un dia en deixa de tenir tant al següent, perquè ja ha canviat el context.

“Hi va haver un temps en què es volia conquerir allò impossible. Ara són anys de pensar en allò possible. Perquè ni tant sols allò possible no troba la manera d’obrir-se pas.”

Parla de Cuba o de les nostres ambicions? Podem aspirar al tot, al somni? Podem anhelar d’arribar-hi? a allò que sembla perfecte? o ens hem de conformar amb les possibilitats, menys perfectes, menys atraients, que ens posa a l’abast la realitat? La Biblioteca i un futur més o menys plàcid amb un sou a final de mes o l’abisme del risc, el coratge d’apostar en el valor d’un mateix, per un somni potser impossible? Sense probar-ho no se sap... però no serà que ara són anys de pensar, simplement, en el possible? Jugar pel segur o tot a una carta? Triar, triar, triar... sempre triar... i a mi em costa tant! Hi ha dies en que l’únic que vull és tornar a la placidesa de la infància, on el que no agradava era que triessin per nosaltres...

El proper dijous toca el Museu de Arte Antiga i la peli “El tapete voador”. Espero explicar-vos-ho.

Felicitats mama!

No ens entenen (i 2)

Em pregunta la Sònia si he viscut una Eurocopa durilla... i si el post té alguna cosa a veure. Doncs... diguem que la Eurocopa ha fet que em preguntessin més i me n'he adonat que hi ha molta cosa relacionada amb Catalunya (almenys amb la "meva" Catalunya, que ja sé que CAT és plural) que a Portugal tampoc s'enten. I m'ha sorprès, principalment, veure que gent molt propera a mi i que me n'han sentit parlar un munt de cops segueixi pensant que jo no vull ser espanyola per pura "pataleta".
Durilla? jo crec que durilla no. Simplement em sento fora de lloc, amb felicitacions que a mi em cauen lluny, des de sms a mails i amb gent que quasi em cantaven això de "español, español, yo soy español" o com sigui la musiqueta aquesta, amb tot l'apreci del món.
A mi, com aficionada al futbol, m'agrada que hagi guanyat la selecció espanyola, perquè "joga mais bonito" que l'alemana i perquè han estat super regulars. Crec que tenen raó quan diuen que ha guanyat el futbol. Però d'aqui a sentir el seu triomf com a meu, hi ha un salt insalvable!
Ja sé que hi ha gent que es sent catalana i espanyola alhora, però jo, almenys per ara... no.

Déu o la CIA?

Estic preparant un llibre sobre les cartes del Marquês de Pombal que hi ha a la Biblioteca i avui, llegint-ne una que parla del terratrèmol de 1755 que va arrassar Lisboa, m'ha fet gràcia aquesta frase:
"En la general consternació en que ens trobem, hem de agrair, però, a la Misericórdia Divina els incomparables benefícis de haver conservat ilesos les Reials Persones de Seves Majestats, i de tota la Reial Família".
El terratrèmol va destrossar el Palau Reial de la Praça da Ribeira, que era on normalment estava el Rei, però aquells dies de finals d'Octubre i primers de Novembre va decidir passar-los al Palau de Belém, que no va patir gaire amb el terratrèmol.
Al 1755 parlàven de providència divina. Al s. XXI parlariem d'informacions privilegiades dels serveis secrets i "conxorxa" de la classe política, assegurant que "aquí hi ha gat amagat". Serà que en aquella època sabien més del que deien i ja podien preveure el desastre que se'ls venia a sobre? Amb la mentalitat del XXI no em costa gaire de creure-m'ho. El que ens costa és creure en les casualitats, principalment si els poderosos en surten beneficiats.

No ens entenen…

O no ens entenen o jo sóc nefasta explicant, o una mica de les dues coses.

Ets espanyola, oi? Em pregunten… I jo, que si, que no, que sóc catalana. I ja la tenim. Jo intento transmetre que vol dir això de ser catalana. Però dient que no sóc espanyola, quan és evident per a tothom (perquè ho diu el meu DNI) que ho sóc… doncs les coses se’m compliquen.

No ho entenen... i jo no els hi ser explicar. No ser explicar que ser català és una llengua, són unes tradicions, és un país... però sobretot és un sentiment. A vegades em sembla que és més difícil explicar què vol dir ser català que què vol dir creure en Déu. Les dues coses no es poden explicar des de la simple racionalitat. Si anem als fets, tipo axiomes, el meu DNI diu “Espanya”, per tant, sóc espanyola. A = B. Però, malauradament o no, les coses no són tant simples.

Em diuen que dic que sóc catalana perquè és el que m’han posat al cap des de petitona. Que m’han menjat el tarro, vaja. Potser sí, però igual que a tots els francesos, italians, peruans i japonesos que se’n sentint. Jo sóc catalana, perquè em sento catalana, perquè he nascut a Catalunya, perquè la meva llengua és el català i m’identifico amb les costums i tradicions catalanes. Igual que un francès, italià, peruà etc... que se’n senti. Amb una diferencia, clar, que no tenim un país que ens reconegui. Sinó, ningú ni preguntaria ni arrufaria el nas al sentir això. Seria el més normal del món. Seriem com a tot arreu. Però el nostre país no està reconegut.

Em diuen que sóc radical, nacionalista, que vull la independència i que odio Espanya... Uff, tot això i jo que em considerava moderada. Nacionalista catalana, si, ho sóc, perquè amagar-ho... però com la major part de francesos, italians... que estimen el seu país, ni més ni menys. Independència... si demà la poguéssim votar, diria que si, sens dubte (fins i tot amb els nefastos polítics que tenim i amb la por amagada que sigui massa tard per a guanyar-la), si l’haguéssim de lluitar i hi hagués gent que hagués de morir per això... et diria que no, que no val la pena... que seguiré sent catalana, per molt que no tingui país que encaixi amb els meus sentiments. Si em diguessin que un dia passarà una cosa misteriosa que farà que no hi hagi pors, ni ressentiments, ni desconfiança, ni desconeixement... per part de cap de les parts, i que Espanya, amb tota la seva grandesa territorial i barreja cultural, serà un país on tothom accepti les diferencies dels altres i les sàpiga apreciar, tot i que no les senti, necessariament, com a seves... si això passa alguna vegada, crec que no m’importaria formar part d’un país així. Que podria sentir que en formo part.

Que odio Espanya... potser a vegades, des de fora, pot semblar-ho. Però jo no crec que odiï Espanya, ni molt menys. Detesto algunes parts de la història d’Espanya: les que xoquen amb la història de Catalunya i estant plenes de prohibicions, aniquilacions i morts, a diferents nivells. Em molesta que m’associïn a algunes coses amb les que no em sento mínimament identificada (normalment amb coses que trobo cutres, o fora de lloc, o massa “espanyoles”). Però tinc grans amics espanyols i Espanya té coses magnífiques que m’encanten, a tots nivells (ciutats, paisatges, patrimoni, museus, menjars, literatura, i un llarg etc.) i no reconeixeu-ho seria injust i de cecs.

Em diuen, també, que els catalans tenim mania persecutòria, que ens sentim sempre atacats, robats, maltractats... no ho sé, potser una mica miqueta si que ens passa. Potser hi estem tant acostumats que veiem, en alguns casos, coses on no n’hi ha. Però quan un té el “cul pelat” (amb perdó) de rebre, potser es torna hipersensible al maltracta.

En fi... que per molt que ho intenti (i he de reconèixer que no sempre ho intento) no puc fer entendre perquè dic que sóc catalana i no espanyola, i la gent es queda amb la idea equivocada que, pobreta de mi, m’han menjat el tarro i sóc una radical anti-espanyola “como la copa de un pino”. I em sap greu, perquè crec que no ho sóc i crec que Catalunya es mereixeria una “ambaixadora” més convincent.

1500!

Ups! se m'havia passat! Gràcies als de Barcelona (Balaguer), Lisboa (Covilhã), Madrid, Berlin, Nova York i d'altres llocs, els que, segurament heu entrat aquí per error, però que conteu entre els 1500!

São João

Em pregunteu si es celebra Sant Joan a Portugal... doncs... a veure si ho sé explicar bé i ràpid.
A Lisboa, des de Santo António a São Pedro, passant per São João, hi ha festes als barris, principalment als històrics: Alfama, Graça, Castelo... S'anomenen "Os Santos Populares". La gent surt al carrer i hi posen taules i amb bidons partits al mig fan foc per coure carn i sardines. Les sardines són el plat típic dels Santos Populares. Sardines a la brasa amb pebrot verd escalivat. Hum!! boníssim. Total, tothom surt al carrer, que estant tots engalanats, i cada plaça té un espai amb música per ballar una miqueta, els anomenats arraials i bailaricos. Festa és el que no falta a Portugal durant el mes de Juny.
A Lisboa, però, el sant més celebrat de tots és el Santo António (que molts coneixereu com Santo António de Pàdua, però nasqué a Lisboa). En canvi, a Porto, el que més es celebra és São João, i com a Catalunya, avui estant de retvella. Aquí no hi ha tant la deria dels petards (que també) com dels globus de paper d'aire calent. El cel en va ple i, clar, els estius càlids, els boscos ho pateixen. Però l'espectacle és magnífic.
I tant sols falta el São Pedro, que és com un final de festa a tot arreu, sense tradicions especialment remarcables (que jo sàpiga!).
Demà intento posar-vos alguna foto del São João a Porto, que ara no en trobo.

Terapia equina

Acabo d'arribar d'una altra classe de hípica. Em va tant tant tant bé, que em costa de creure hi tot! El 90% dels dies surto com a nova! Cansada, però mentalment com nova. Cada dia és com un repte, perquè a mi, tot i que m'agraden molt els cavalls i m'ho puc passar molt bé montant... al mateix temps, també em fa una mica de "cague" (sinó que li preguntin a l'Albert, que anava amb mi quan anavem a Vallromanes!). O sigui, que cada dia, quan pujo al cavall, sento que m'he de superar... vull dir, que no em puc deixar vencer per la por i no disfrutar tot el que disfruto quan estic bé... en fi... no sé si sona massa filosòfic, però és una mica el que sento.
Però avui us explicava tot això per dir que avui hem saltat (una miqueta) i que me n'he sortit molt bé. Tot i que el cavall m'ha fet suar la cansalada i demà ja veurem com tinc les cames! En fi... que l'edat no perdona!

The lost ring

Si voleu veure la Biblioteca en un joc on-line de McDonalds (que van estar gravant fa aproximadament 6 mesos a la Biblio) mireu els videos 3 i 4 de l'esquerra d'aquest site (cliqueu a les imatges petitones de l'esquerra).
Per cert, l'ordenador on la noia esta treballant és el que ens van regalar a la Biblio i el que utilitzo ara.

www.thelostring.com

D'oca a oca... i anada d'olla.

Aquest blog comença a semblar el joc de l'oca... d'aniversari a aniversari vaig passant els dies.
Ara li toca al Pedro, que en fa 31 avui: PARABÉNS MIÚDO! ;)

I jo que no us explico res des de que en tinc 29...

He estat molt "entretinguda" -per dir-ho d'alguna manera- a "matutar" (és portuguès, i deu equivaldre a capficar-me, però no del tot... és el que passa amb les paraules dels diferents idiomes, algunes encaixen millor amb el que vols dir que les altres, i després, vas a buscar-la, i resulta que no tenen traducció exacte).

Total... que he estat pensant molt què he de fer amb la meva feina... Ara a l'agost se m'acaba al contracte i em proposen continuar en unes condicions... lamentables. Fan plorar, o riure, depenent del dia... I he estat pensant si val la pena acceptar-ho tot... si no hi ha un moment on no compensa... principalment quan tens la sensació que el que et lliga a la feina són les persones que hi ha, l'espai, que indubtablement és preciós, però no la feina en sí, no l'estimul que d'ella en treus, o el que n'aprèns. Arribats a aquest punt... no valdrà més la pena deixar-ho estar?

I, entre les opcions que tinc, penso que potser una bona elecció seria montar una empresa (petitona) que doni serveis i propostes als petits museus. Així, treballaria per a mi, tindria més llibertat de moviments, i podria estar més temps amb el Pedro. Però al mateix temps, treballar per a un mateix suposa unes capacitats que no sé si tinc. Hi ha dies que crec que sí, que podré amb tot, que convenceré tothom, que tot funcionarà a la perfecció... hi ha dies que crec que no, que m'esforçaré tot el que pugui, però que després rebré sempre la resposta preferia de les institucions portugueses: no hi ha diners... i els patrocinadors que busqui, em diran al mateix... i clar, d'alguna manera hem de menjar, no? (es más triste robar que pedir?)

En fi... moltes coses que em passen pel cap, però que són difícils d'explicar, per telèfon, per escrit, en persona. Són difícils d'explicar perquè es junten un munt de factors que encara no he conseguit ordenar dins meu, i aleshores, com puc explicar-ho als altres?

Els últims

Dissabte vaig fer els últims, els últims 20 i alguna cosa de la meva vida: 29.

29 anys, tinc ja. I veient-me ningú no ho diria. Ni jo ni els altres. No ho dirien perquè no vesteixo com suposadament hauria de vestir algú que en tingués quasi trenta, ni em comporto com teoricament algú amb aquesta edat s'hauria de comportar. Ni jo ni la majoria de persones de la meva generació. Perquè? perquè tenir-ne 30, avui en dia, no és el mateix que tenir-ne 30 fa 100 o 50 anys. Ni molt menys! No som ni la meitat de responsables del que eren els "adults" de 30 anys d'altres èpoques. De fet, ni en les estadístiques ens consideren adults i punt. Sinó "joves adults" o alguna cosa similar. Comencem a tenir feina estable (sou), parella estable (alguns), casa estable (hipoteca)... però la majoria encara no tenim fills. Comencem a tenir responsabilitats, però hem estat educats, no tant en la cultura de l'esforç, com en la cultura del lleure, de la satisfació inmediata i tot ens cau una mica gran. Però ho sembli o no, els que tindrem la sort d'arribar als 90 ja hem viscut un terç de la nostra vida, i cal aprofitar la resta, perquè són 4 dies, i 3 te'ls passes dormint.

Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat, els que no m'heu felicitat però heu pensat amb mi, i a tots els que hi penseu ara.

La vida continua

La vida continua i per variar, no em deixa gaire temps lliure per anar-vos-la explicant.

La setmana passada, dimarts i dimecres, vaig anar a Porto a fer un seminari a la Fundació Serralves. De fet, no és un seminari, sinó un conjunt de seminaris, dos dies per mes, durant 6 mesos. És sobre polítiques culturals i tota la resta de participants (som uns 30) són d'ajuntaments, el que em deixa una mica com peix fora de l'aigua, però, en fi... suposo que poc a poc m'hi aniré trobant. El primer seminari va ser un 6/10. No va estar malament... però pitjor del que pensava. Espero que la resta siguin millors.

A part d'això, ara si, estem acabant del tot el llibre sobre el bibliotecari. Hem fet la revisió de proves (tan sols en podrem fer una... cosa que no està gaire bé... però les coses són com són) i dijous va cap a imprenta. També estic a tope preparant la expo del Dia Internacional de Monumentos e Sítios, que serà el divendres, i aquest any... no li he pogut dedicar tot el temps que m'hagués agradat. Però quedarà bé, eh! no ho dubteu!

I finalment, unes fotografies del passat cap de setmana no l'altre, on, tot i que no em vaig atrevir a competir (eren equips de 3 persones i no volia deixar a ningú malament) vaig fer unes voltes a una pista de cards que hi ha a Covilhã. El Pedro, la Lara i el Rui van quedar 2º! Va estar prou bé!

10 anys

Avui fa 10 anys que va néixer la Maria.

Fa 10 anys que vaig anar a l'hospital a veure la cosa més maca que he vist mai. Petitona. Semblava que es trenqués. Dolça. Preciosa.

La primera. La primera filla de l'Amadeu i l'Anna. La primera neta dels meus pares. La primera nevoda de tots nosaltres.

Avui fa 10 anys, la Maria.

1o anys que han passat tant ràpid que no m'ho puc creure.

En 10 anys! tantes coses i tant poques! un erasmus, el Pedro, acabar la carrera, començar a treballar, treballar al MAS, al CCCB, a la Dipu, a El Temps d'Art, al Dalí... castells, viatjes, moltes visites a Lisboa, més nevots, decidir venir a Lisboa, el tren, la casa, la Biblio... estabilitzar la meva vida aqui... tantes coses i tant poques, en 10 anys més de la meva vida i els 10 primers de la de la Maria.

FELICITATS MARIA! PER MOLTS ANYS, GUAPA! PETONS DES DE LISBOA!

Hi ha dies així

Ahir a la tarda, el Pedro, em va enviar un missatge dient que s'havia de quedar a Covilhã perque tenia una reunió.

Jo, després, vaig anar a muntar a cavall (que continua sent genial, és qualitat de vida!) i al sortir, amb un grup dels alumnes més crescudets i el professor, ens vam quedar prenent unes cervesetes i parlant. Jo no tenia pressa, perquè per arribar a casa i estar sola, doncs millor quedar-me fent-la petar de tot i de res.

En fi, que així va passar una hora i després d'anar a veure algunes de les eugues del professor, que és el capità de la Guardia Nacional Republicana de Ajuda, doncs em van portar cap a casa en cotxe (els portuguesos, en això, són encantadors).

Arribant a casa, de repent, vaig veure la furgoneta del Pedro i vaig comentar: "Huau! al final sembla que el meu nòvio sí que està a casa!" però, com que no m'ho podia ni creure, vaig rectificar dient que no, que devia haver deixar la furgo a Lisboa, aquesta setmana (ja no ho recordava bé).

Total, que em despedeixo, entro a la portaria, pujo al 4, obro amb les dues claus i, ups!, veig la llum del menjador oberta. "Ui, si el Pedro ho veiés! Ja sé el que m'estaria dient, mira que deixar-me la llum encesa, quin cap...". I, mentre anava pensant això, entro al menjador i, SORPRESA, el Pedro hi era, des de feia una hora, esperant que arribes a casa..., per a fer-me una sorpresa.

Hi ha dies així! :)

Laia

La Laia és la meva nova neboda.

Va nèixer el dia 17, cap a la 1h, 8 horetes després de que jo marxes cap a Lisboa...

en fi... n'hi hauria per dir-ne que jo i la Laia vam començar malament! No se li fa això a una tieta exiliada! Per unes horetes, filla, neix abans i així et conec el primer dia de vida!

Però clar, això va com va i, amb aquesta carona, qui no t'ho perdona tot, bonica?

Fins aviat! i benvinguda!

Rams

El cap de setmana passat vaig estar a Barcelona. Jo, i el Pedro tambè.

Vam anar a Teià. Dissabte, calçotada (em baix cremar el serrell).

Diumenge al matí a beneir les palmes.

Hi som molts a la foto, barrejats, apilotonats...

La Clara i la Wieslawa, a baix.

L'Amadeu, el Bernat, jo, la Paula i la Maria, al mig.

La Baba, la mama i l'Eulàlia, a dalt.

I les palmes i respectius palmons, una mica per tot arreu.

Després, a la tarda, vam tornar al poble. No hi havia anat mai amb el Pedro! Imperdonable!

Durant tot el cap de setmana moltes hores de família i de jocs, per carregar les piles i esperar fins la propera visita.

Sobre el Canvi Climàtic

Parlant de la crisi econòmica que hi ha a Espanya (crisi que sembla real, i no de mentalitats, com la portuguesa) em van recomenar un article del Xavier Sala-i-Martin, "La tormenta perfecta", que explica prou bé el perquè de la crisi.

Mirant la seva web (una mica boja) he recuperat uns quants articles antics sobre el canvi climàtic (CC) que m'han semblat interessants i que posso aqui.

El CC és un problema, ell no ho posa en dubte (sí la veracitat d'alguns estudis sobre el CC). Però hi ha problemes més greu i que passen ara, i que maten persones ara (la pobresa a l'Àfrica, la Sida, etc...). Els diners que els governs (els nostres diners) gasten en un objectiu deixen de ser gastats en un altre. Serà que hem escollit el camí correcte? Serà que, per (no) variar, no som una mica curts de mires?

Cambio Climático (I): Una Verdad Incómoda (La Vanguardia, 17 Febrer 2007)
Cambio Climático (II): Mezclar Ciencia y Política (La Vanguardia, 10 Març 2007)
Cambio Climático (III): A La Vuelta de la Esquina (La Vanguardia, 17 Març 2007)
Cambio Climático (IV): El Tipo de Interés (La Vanguardia, 11 Abril 2007)
Cambio Climático (V): Entre Unos y Otros (La Vanguardia, 17 Abril 2007)
Cambio Climático (y VI): No Es Nuestra Prioridad (La Vanguardia, 11 Maig 2007)

Pels meus turmells

Dissabte em vaig anar a comprar la resta de l'equipament que em faltava per muntar a cavall.
Al gener vaig començar les classes a l'escola de la GNR (Guarda Nacional Republicana). Fins ara, tant sols tenia el casc, i muntava amb pantalons normals i amb bambes, però quan em tocava muntar amb cel.la (amb estreps), arribava a casa amb dos boles de golf on acostumaven a estar els meus turmells. De tota manera, la majoria dels dies no muntávem amb cel.la, sinó amb manta (sense estreps), i per això anava deixant passar el moment de gastar-me prop de 60 euros en unes botes i uns pantalons de muntar. Em feia mal i mandre. Però encara em feien més mal els meus pobres turmells!
Divendres em van trucar dient que aquest dilluns passat començava les classes de cel.la i que m'havia de comprar les botes. I cap al decathlon a veure que trobem....
Ja he fet dues classes i els meus turmells estant ben contents! Res de morats.
Les dues classes han anat bé. Encara no he caigut. I és curiós veure què militars són els militars quan donen classes. No hi ha excuses per a ningú. Ni ploramiques ni res. Si et caus t'aixques i sant tornem-hi! Ups! Per ara no he caigut i espero no caure (i sobretot no fer-me mal!).

Avui he cridat al meu pare…

Avui he cridat al meu pare i escric això per dir que ho sento.

Qui pot ser tant estúpid, tant insensible, per a cridar a un pare o a una mare com els meus?

Qui pot ser tant cec per no veure, ni que sigui per uns instants, que té uns pares que són una benedicció de Déu?

Qui pot deixar-se portar per la irascibilitat de tal manera, que oblidi la sort que té de tenir uns pares com els que tinc. Que sempre hi són, que sempre et donen suport i llibertat per escollir, fins i tot quan t’equivoques. Que t’estimen.

Quanta gent pot dir, de cor, això, dels seus pares? Poca, massa poca. Jo, tinc la sort de poder-ho dir. De poder haver crescut en una família on l’amor s’hi respirava. Tinc la sort de sentir que la meva base, els meus records, allò on m’emmirallo quan no sé cap a on tirar, on busco referents, és la meva família: els meus pares i els meus germans. I la base per això crec que ha estat l’amor, el respecte i el donar el valor adequat a cada cosa.

I per a mi, això, és més del que es pot demanar i és més del que es pot agrair amb paraules.

1.100

Qui ho diria, quan vaig començar, que arribaria a tenir 1.000 visites?
i 1.100?
Visites des de Barcelona (gairebé tots vosaltres), Balaguer (Anna), Madrid (Anna?), Lisboa (jo, Pedro, Lara?), Berlin (Sergi) i Nova York (Matthew. Thanks for you visit! Many regard to everyone there, from me and Pedro)...
Visites que deixen comentaris aquí al blog (poquetes), o me'ls envien per mail, o me'ls diuen per telèfon.
Com sempre, gràcies a tots!

PS. Continuació de la nostre novel·la particular: Avui, per ara, el veí de dalt sembla que es comporta. Tenim silenci. Tot el silenci que es pot tenir en aquesta casa, que quan no passa el tramvia, puja l'ascensor i sembla que s'enfonsi l'edifici, i a les 3 de la matinada passa el camió de les escombraries. Però a tot això t’hi acostumes, us ho asseguro. A la ràdio i a la tele del veí... juntes, i a tot gas... a això ja no ho sé... si m'hi acostumaria (i espero, desitjo, no haver-ho de saber).

Aniversari i integració

El passat dia 19 va fer 3 anys que vaig arribar a Portugal. Vaig agafar un tren, des de Sants, amb un munt de maletes, la guitarra, l’ordenador. Em vaig posar dins d’un camarot amb 6 persones més. A la llitera més alta, la de l’esquerra mirant la finestra. Em vaig passar bona part del viatge plorant. La Maria, la meva neboda, m’havia vingut a acomiadar. També els meus pares i alguns germans. Jo no podia parar de plorar. Em feia tanta pena deixar tota la meva vida per començar-ne una de nova. Així és com ho veia en aquell moment. Em feia pena pensar en cada moment que no passaria amb la meva família, que no veuria créixer els meus nebots, perquè havia pres la decisió de viure amb el Pedro, a Portugal. Em feia pena, i encara me’n fa. Però també veig que no és exactament com ho veia aleshores. No deixo la meva vida. Per deixar la vida tant sols hi ha una manera i no m’agrada. La mateixa manera que el meu pare diu que hi ha per a no fer-se vell. La vida no la deixes ni en comences una de nova. El que has viscut no s’apaga. El que has après t’acompanya. Vius lluny dels que més estimes, però saps que ells hi son i creus que ells saben que tu també hi ets per a ells. Hi ha gent que viu a la mateixa ciutat, al mateix barri, i estant més lluny que jo i els meus.

Que la meva vida ha canviat molt? És evident, és indubtable. A Barcelona tot era més fàcil. Tot era més conegut. Amics, família, ciutat, idioma, maneres de pensar, humor... tot. I ara també seguiria sent tot més fàcil...

De tota manera, crec que poc a poc vaig trobant el meu lloc a Lisboa. Les coses, a mi, sempre m’han portat temps. I amb això, com amb la majoria de coses, no he canviat pas gaire. Vaig trobant el meu lloc a mida que m’omplo els dies de coses que m’agraden. He deixat el gimnàs i ara munto a cavall. Els dimarts i els dijous, sortint de la feina. Els dimecres, des de fa uns sis mesos, tinc assajos amb la coral de joves dels Jerónims, que canta la missa dels diumenges a les 7. Els dies es van fent més llargs i d’aquí a poc podrem anar amb el Pedro, per les tardes, a jugar a basquet prop de casa. Potser m’animo i acabo buscant una platja on jugar a volei... Coses que fan que el dia a dia sigui millor. Més enriquidor. Que fugi del casa-feina-casa. Aquest esquema no està fet per a mi. Quan els dies són casa-feina-casa tot em sembla més lleig. Tot em costa molt més.

Ps. Una cosa que també fa més interessants els meus dies és les històries que ens passen amb els nostres veïns de dalt. Ara estem esperant que vingui la policia, perquè el senyor, que esta sol (es veu que han ingressat a la dona), posa la televisió i la ràdio a tot taco. Ahir va passar el mateix i a les 4 de la matinada vam haver d’inaugurar, nosaltres mateixos, la nova habitació de convidats (allà el soroll no era tant). El problema és que el senyor és sord com una tàpia i no hi ha manera de parlar amb ell. El que ens preguntem el Pedro i jo és perquè sent sord com una tàpia posa la ràdio i la tele a tot volum?

Ps2. La policia ja ha marxat. No hi ha res a fer... Bé, una cosa si, el llit, de nou, a l’habitació de convidats. Jo, tant positiva com sempre, aquest tarda l’havia desfet...

Volia…

Volia escriure sobre un llibre i m’he acabat liant amb coses més profundes.

Volia comentar que l’Anna Carreras ha escrit Camisa de Foc. Volia dir que me’l llegiré, que estic convençuda que és bo, perquè des del primer dia que vaig veure l’Anna vaig pensar que tenia talent i perquè l’apadrina el Vicenç, i això m’ho confirma.

Volia dir simplement això, quan m’he començat a liar i a pensar en què és el talent i en el coratge que es necessita per escriure, per crear, per tornar “pública” alguna cosa que et va per dintre. Potser, quan ets artista, no hi pots posar remei. Ho has de treure. La necessitat és més gran que la por. Potser ser artista és exactament això. Passar per damunt de la por, del rebuig dels altres, de la incomprensió i ensenyar les parts més intimes. Exposar-se. Potser…

Jo no el tinc aquest coratge. Ni el tinc ni crec que l’arribi a tenir mai. El talent, tampoc. Però n’és ple de gent sense talent i amb coratge per ensenyar el que poc val.

Jo, no sé si és perquè no accepto bé la crítica, perquè busco sempre l’aprovació dels altres o per falta de confiança (que en el fons acaba sent tot plegat una mica el mateix), dubto que mai tingui prou coratge per a publicar, per a fer públic, res del que em va per dintre, i segurament, més val que sigui així.

El cultiu del xampinyó

Avui per sopar hem fet rissoto. Diria, sense mentir, que és el plat que em surt millor. Sense mentir, perquè com que no tinc un do nat per la cuina, no és pas gaire difícil que sigui millor que els altres.

Fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que al supermercat de prop de casa havien tret (amb allò que se’n diu marques blanques) una nova qualitat d’arròs, especial per rissotos. Vaig comprar-lo i hum!! Quina diferència! Avui hem repetit recepta. Rissoto amb bolets.

L’únic dolent de fer rissoto és que hi has d’invertir una bona estona, sempre al peu de l’olla, remena que remenaràs. I mentrestant, el cap, sempre se’n va a fer una volta. Normalment, quan cuino xampinyons, el cap em porta sempre a pensar amb el Sr. Torres i la seva famosa frase del “dedicat al cultiu del xampinyó”.

El Sr. Torres va ser el meu tutor de 1r de BUP (si, ja no sóc tant jove, encara sóc dels que van fer el BUP) i sempre que algú es distreia, o en feia alguna ell deia: “és millor que et dediquis al cultiu del xampinyó”. Recordo que amb els meus 14 anyets de l’època (que gran amb creia i que petita era!), sempre pensava que allò volia dir que era millor que no et dediquessis a res, que no servies per a res. Després, no recordo exactament quant temps després, em sembla que en un reportatge de la tele, vaig descobrir (sorpresa!) que realment t’hi podies dedicar al cultiu del xampinyó i que els que ens arriben a casa, tant blanquets com són, són fruit de que algú (potser sota la influència del Sr. Torres) se n’ha preocupat, els ha tingut en un gran magatzem fosc i humit i amb les condicions que li són necessàries per a créixer. I així, cada cop que tallo xampinyons per cuinar, torno als meus 14 anys, a les bromes, als riures, a la classe des d’on veiem la piscina, al Salt, al punxapuxpis, al Sergi controlat el video de castellà... i a tantes coses més. 14 anys, no sempre feliços, però sempre tendres i inocents, tant inocents com per no saber que els xampinyons, realment, es cultiven.

Un títol…

Sabeu qui era Luís Joaquim dos Santos Marrocos? No? Tranquils… No sou els únics.

Era un bibliotecari de la biblioteca real que al 1811 va marxar cap a Brasil, amb part dels llibres de la biblioteca, per trobar-se amb la Cort, que havia marxat uns anys abans.

Des d’allà, des de Rio de Janeiro concretament, enviava cartes a la seva família. Aquestes cartes, el pare, que seguia treballant a la Biblioteca Real de Lisboa, les va anar guardant i per descuit o perquè així ho va voler, es van acabar quedant aqui a la Biblioteca fins l’actualitat.

Són un document históric molt interessant perquè, al ser cartes personals i no oficials, expliquen coses que de cap manera apareixerien en correspondència oficial de l’època. Per exemple, detalls de la vida a la Cort i del Rei, comentaris molt crítics amb personatges de l’època, anecdotes de la vida quotidiana, etc.

Fa cosa d’un any, i tenint en compte que enguany es comemoren els 200 anys de les invasions franceses i la consequent fugida de la Cort cap al Brasil, vam començar a transcriure-les i digitalizar-les, per, d’una manera o altre (en suport paper o cd) publicar-les.

Ara, ja estant totes transcrites, ja estant els index temàtics, onomàstics, cronológics fets. Ja tenim un estudi introductòri i un estudi sobre la història del paper en el que són escrites (origen, filigranes, etc…). La bibliografia està gairebé acabada i… no tenim títol…

Ni amb brainstorming ni copiant idees d’altres llibres epistolars… cap d’ells ens satisfà prou.

Les idees van per aquí, s’accepten suggestions i preferències!

A vida no Rio de Janeiro: Cartas familiares de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.

Do Rio de Janeiro a Lisboa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)

Um olhar sobre o Rio de Janeiro.
Cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)

Cartas para casa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)

O Rio de Janeiro nas cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.

El perquè de tot plegat (o almenys, de la meva absència)

He rebut un munt de queixes per no publicar al blog. Tots teniu raó. El motiu principal és que tinc l’ordenador portàtil (que és el que es connecta a internet) fet malbé i tant sols el puc tenir connectat entre 15 i 30 minuts, abans de que entri en autocombustió. I el temps durant el qual, durant els últims temps, el tenia engegat, era per treure còpies de tots els documents que tinc al disc dur, que són prop de 20 GB. I així ha passat aquest mes de gener... de fet, l’ordenador se’m va espatllat tot tornant de reis a Lisboa. Els reis em van portar un magnífic Ipod. Així que el vaig endollar a l’ordenador... ups! Què ha passat! La pantalla va quedar negre i els USB van deixar de funcionar i sembla que el processador i el ventilador també... Sense USB havia de treure tots els documents de 700 en 700 Mb. Però després, el gravador de cds també va deixar de funcionar bé... en fi... fins que l’altre dia, el Luís, de la feina, em va dir que perquè no provava de connectar els dos ordenadors (el portàtil i una torre antiga que m’han deixat) per un cable i així passar els documents. I... funciona! A més, el Pedro va aconseguir fer que totes les meves carpetes fossin compartides entre els dos ordenadors i això m’ha salvat! Ara gairebé tinc còpia de tot i així, la setmana que ve, el Pedro portarà l’ordenador a reformatar. A veure si hi ha sort i amb això n’hi ha prou i, així, amb més de mitja hora de internet, puc tornar a publicar al blog amb alguna regularitat.