No ens entenen…

O no ens entenen o jo sóc nefasta explicant, o una mica de les dues coses.

Ets espanyola, oi? Em pregunten… I jo, que si, que no, que sóc catalana. I ja la tenim. Jo intento transmetre que vol dir això de ser catalana. Però dient que no sóc espanyola, quan és evident per a tothom (perquè ho diu el meu DNI) que ho sóc… doncs les coses se’m compliquen.

No ho entenen... i jo no els hi ser explicar. No ser explicar que ser català és una llengua, són unes tradicions, és un país... però sobretot és un sentiment. A vegades em sembla que és més difícil explicar què vol dir ser català que què vol dir creure en Déu. Les dues coses no es poden explicar des de la simple racionalitat. Si anem als fets, tipo axiomes, el meu DNI diu “Espanya”, per tant, sóc espanyola. A = B. Però, malauradament o no, les coses no són tant simples.

Em diuen que dic que sóc catalana perquè és el que m’han posat al cap des de petitona. Que m’han menjat el tarro, vaja. Potser sí, però igual que a tots els francesos, italians, peruans i japonesos que se’n sentint. Jo sóc catalana, perquè em sento catalana, perquè he nascut a Catalunya, perquè la meva llengua és el català i m’identifico amb les costums i tradicions catalanes. Igual que un francès, italià, peruà etc... que se’n senti. Amb una diferencia, clar, que no tenim un país que ens reconegui. Sinó, ningú ni preguntaria ni arrufaria el nas al sentir això. Seria el més normal del món. Seriem com a tot arreu. Però el nostre país no està reconegut.

Em diuen que sóc radical, nacionalista, que vull la independència i que odio Espanya... Uff, tot això i jo que em considerava moderada. Nacionalista catalana, si, ho sóc, perquè amagar-ho... però com la major part de francesos, italians... que estimen el seu país, ni més ni menys. Independència... si demà la poguéssim votar, diria que si, sens dubte (fins i tot amb els nefastos polítics que tenim i amb la por amagada que sigui massa tard per a guanyar-la), si l’haguéssim de lluitar i hi hagués gent que hagués de morir per això... et diria que no, que no val la pena... que seguiré sent catalana, per molt que no tingui país que encaixi amb els meus sentiments. Si em diguessin que un dia passarà una cosa misteriosa que farà que no hi hagi pors, ni ressentiments, ni desconfiança, ni desconeixement... per part de cap de les parts, i que Espanya, amb tota la seva grandesa territorial i barreja cultural, serà un país on tothom accepti les diferencies dels altres i les sàpiga apreciar, tot i que no les senti, necessariament, com a seves... si això passa alguna vegada, crec que no m’importaria formar part d’un país així. Que podria sentir que en formo part.

Que odio Espanya... potser a vegades, des de fora, pot semblar-ho. Però jo no crec que odiï Espanya, ni molt menys. Detesto algunes parts de la història d’Espanya: les que xoquen amb la història de Catalunya i estant plenes de prohibicions, aniquilacions i morts, a diferents nivells. Em molesta que m’associïn a algunes coses amb les que no em sento mínimament identificada (normalment amb coses que trobo cutres, o fora de lloc, o massa “espanyoles”). Però tinc grans amics espanyols i Espanya té coses magnífiques que m’encanten, a tots nivells (ciutats, paisatges, patrimoni, museus, menjars, literatura, i un llarg etc.) i no reconeixeu-ho seria injust i de cecs.

Em diuen, també, que els catalans tenim mania persecutòria, que ens sentim sempre atacats, robats, maltractats... no ho sé, potser una mica miqueta si que ens passa. Potser hi estem tant acostumats que veiem, en alguns casos, coses on no n’hi ha. Però quan un té el “cul pelat” (amb perdó) de rebre, potser es torna hipersensible al maltracta.

En fi... que per molt que ho intenti (i he de reconèixer que no sempre ho intento) no puc fer entendre perquè dic que sóc catalana i no espanyola, i la gent es queda amb la idea equivocada que, pobreta de mi, m’han menjat el tarro i sóc una radical anti-espanyola “como la copa de un pino”. I em sap greu, perquè crec que no ho sóc i crec que Catalunya es mereixeria una “ambaixadora” més convincent.