Finalment sembla que ha arribat l’estiu, o més ben dit, la calor.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.
