La nit de divendres a dissabte, a la 1 de la matinada, va néixer el Diogo, un nebot del Pedro. Pesa 2 kg 800 i és tot petitó i bufó. Vam anar a veure’l a l’hospital, aquí a Covilhã i per primera vegada em vaig donar de morros amb el sistema de visites portuguès. L’horari de visites es resumeix a: de les 2 a les 3 de la tarda i de les 8 a les 8:30 del vespre. En el cas dels recent nascuts, els pares i germans també poden estar de les 4:30 a les 5:30 (crec). La resta del dia, les mares (i la resta de malalts) se’l passen solets (en habitacions de 4 persones).
Lo de les habitacions compartides no em sorprèn i, si bé sempre és més confortable tenir un el seu propi espai, en un hospital públic el que interessa és que atenguin tota la gent que ho necessiti i els recursos tampoc són elàstics.
Ara bé, l’horari de visites reduït a 1h30 per dia em sembla un crim. Amb l’afegitó que, a part del pare i germans, tant sols poden entrar dues persones per llit de cada vegada. Dues infermeres sarjento intenten controlar-ho i gairebé sempre ho aconsegueixen. Uff, jo no em veig gens gens passant per això... i menys en un naixement! No haurien d’estar contents i tota la família junta el temps que volgués (dins d’uns límits)?
A part, les habitacions no són pas petites. Ja n’he vist de molt més petites. I des de que la gent es comporti mínimament, hi ha espai de sobre per les visites, principalment, si no es concentren totes en una hora i mitja i estan dividides, per exemple, al llarg de tota la tarda.
segunda-feira, julho 23, 2007
quarta-feira, julho 18, 2007
La meva música preferida del moment
Cantant: Mika
Canço: Grace Kelly
Àlbum: Life in cartoon motion
Quan necessito algo que em posi de bon humor me la poso i funciona!
Us poso la lletra. Diuen que la cançó està dedicada a les discografiques que no li feien cas.
Lletra original:
Do I attract you?
Do I repulse you with my queasy smile?
Am I too dirty?
Am I too flirty?
Do I like what you like?
I could be wholesome
I could be loathsome
I guess Im a little bit shy
Why dont you like me?
Why dont you like me without making me try?
I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
How can I help it
How can I help it
How can I help what you think?
Hello my baby
Hello my baby
Putting my life on the brink
Why dont yo like me
Why dont you like me
Why dont you like yourself?
Should I bend over?
Should I look older just to be put on the shelf?
I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
Say what you want to satisfy yourself
But you only want what everybody else says you should want
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
i resum de la traduida al castellà:
¿Te atraigo?
¿Te doy repulsión con mi mareante sonrisa?
¿Soy tan sucio?
¿Soy tan coqueto?
¿Me gusta lo que a tí te gusta?
Podría ser saludable.
Podría ser insufrible.
Supongo que soy un poco tímido.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto sin que tenga que intentar gustarte?
Intento ser como Grace Kelly.
Pero todos sus aspectos eran demasiado tristes.
Así que intento ser como Freddie.
Mi identidad se ha vuelto loca.
Podría ser marrón.
Podría ser azul.
Podría ser color cielo violeta.
Podría ser hiriente.
Podría ser púrpura.
Podría ser cualquier cosa que quieras.
Seré verde.
Seré mezquino.
Seré más todavía.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te vas por la puerta?
¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitar lo que piensas?
Hola mi amor.
Hola mi amor.
Poniendo mi vida al límite.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gustas a tí misma?
¿Debo doblegarme?
¿Debo aparentar ser mayor para poder figurar en la estantería?
Dí lo que quieres para satisfacerte a tí mismo.
Pero tan sólo quieres lo que todo el mundo dice que deberías querer.
font: http://letras-traducidas.net/?p=192
Notícia Portuguesa
De tant en tant, veient el telenotícies, a Portugal sorgeixen bones oportunitats per a riure. Principalment, en una secció que es diu “Nós por cá” (Nosaltres per aquí) en que expliquen barbaritats que passen al país. Per exemple, forats al mig de la carretera (Albert, te’n recordes d’aquell que vam fotografiar anant a Sortelha?), errors de la administració... coses que potser no tenen cabuda en les notícies “importants” però que està bé que algú se’n faci ressò i que no són per a riure, però l’enfoc és de “riure per no plorar”.
Ahir en vaig veure una (fora d’aquesta secció, al telenotícies normal) que em va fer “pixar de riure” –amb perdó–, principalment perquè explica molt bé les diferències entre portuguesos i espanyols.
El cas l’anomenen “Les Mares de Bragança” (Bragança és una població del nord de Portugal). Doncs resulta que fa uns anys, a Bragança, uns quants empresaris van decidir muntar un seguit de cases “de alterne”. Van portar il·legalment un elevat nombre de noies jovenetes i guapes de Brasil (il·legalment però de manera voluntària, sabien al que venien), i que comenci la festa.
Els homes, que són el target principal d’aquests locals, van començar freqüentar-los i algunes dones d’aquests homes no els va semblar ni mica de bé. Tant malament els semblà que van decidir unir-se per tancar els locals, i ho van aconseguir. “Havíem de defensar els nostres fills”, “La situació a casa, després d’obrir aquests locals, era insostenible”, “No coneixia al meu home”...
I que va passar amb les noies brasileres? Algunes van ser deportades, altres, van fugir cap a la veïna Espanya i moltes es van establir en una població fronterera de 1500 habitants. Ahir, els periodistes, van entrevistar algunes persones d’aquest poblet. I què creieu que en pensen els espanyols de haver estat “invadits” per jovenetes que es dediquen a la prostitució?
Home d’uns 40 anys, pel carrer: “És divertit, als caps de setmana, principalment, es veuen més cotxes portuguesos que d’aquí. Sembla que de sobte ja no siguem a Espanya”.
Dona d’uns 35 anys, perruquera: “Molt bé. Tinc un 40% més de feina que abans. És molt bo pel negoci”.
Dona d’uns 35 anys, pel carrer: “Em sembla molt bé. Ha anat molt bé que vinguessin. Ara tornem a tenir noies joves i guapes pel poble. Les nostres, marxaven totes cap a la capital. Ha portat una nova vida al poble”
Segurament els comentaris estant escollits i algú devien trobar que es queixes de la petita invasió, però és paradigmàtic veure la diferencia d’opinió entre les dones de Bragança i les dones d’aquesta petita localitat frontera d’Espanya.
Unes, donen la culpa dels seus problemes a les cases de prostitució (que no n’hi havia abans?), les altres, li troben els avantatges (més diners, més animació...). Unes, veuen el got mig buit i les altres, mig ple. Aquesta és la xocant diferència.
Ahir en vaig veure una (fora d’aquesta secció, al telenotícies normal) que em va fer “pixar de riure” –amb perdó–, principalment perquè explica molt bé les diferències entre portuguesos i espanyols.
El cas l’anomenen “Les Mares de Bragança” (Bragança és una població del nord de Portugal). Doncs resulta que fa uns anys, a Bragança, uns quants empresaris van decidir muntar un seguit de cases “de alterne”. Van portar il·legalment un elevat nombre de noies jovenetes i guapes de Brasil (il·legalment però de manera voluntària, sabien al que venien), i que comenci la festa.
Els homes, que són el target principal d’aquests locals, van començar freqüentar-los i algunes dones d’aquests homes no els va semblar ni mica de bé. Tant malament els semblà que van decidir unir-se per tancar els locals, i ho van aconseguir. “Havíem de defensar els nostres fills”, “La situació a casa, després d’obrir aquests locals, era insostenible”, “No coneixia al meu home”...
I que va passar amb les noies brasileres? Algunes van ser deportades, altres, van fugir cap a la veïna Espanya i moltes es van establir en una població fronterera de 1500 habitants. Ahir, els periodistes, van entrevistar algunes persones d’aquest poblet. I què creieu que en pensen els espanyols de haver estat “invadits” per jovenetes que es dediquen a la prostitució?
Home d’uns 40 anys, pel carrer: “És divertit, als caps de setmana, principalment, es veuen més cotxes portuguesos que d’aquí. Sembla que de sobte ja no siguem a Espanya”.
Dona d’uns 35 anys, perruquera: “Molt bé. Tinc un 40% més de feina que abans. És molt bo pel negoci”.
Dona d’uns 35 anys, pel carrer: “Em sembla molt bé. Ha anat molt bé que vinguessin. Ara tornem a tenir noies joves i guapes pel poble. Les nostres, marxaven totes cap a la capital. Ha portat una nova vida al poble”
Segurament els comentaris estant escollits i algú devien trobar que es queixes de la petita invasió, però és paradigmàtic veure la diferencia d’opinió entre les dones de Bragança i les dones d’aquesta petita localitat frontera d’Espanya.
Unes, donen la culpa dels seus problemes a les cases de prostitució (que no n’hi havia abans?), les altres, li troben els avantatges (més diners, més animació...). Unes, veuen el got mig buit i les altres, mig ple. Aquesta és la xocant diferència.
segunda-feira, julho 16, 2007
Visita oficial a Portugal
Buscant info de la nominació de la dona del Montilla com a cap d’urbanisme de la Diputació de Barcelona (i jo que em pensava que aquestes coses tant sols passaven a Portugal!, i no dic que no ho pugui fer bé, però home! Que són família!...), he trobat que el Monti ve a Portugal aquesta setmana (19 i 20) per firmar diversos acords. Un per fer una sèrie de documentals, el principal titulat “1640” parlarà del moment en que tant Portugal com Catalunya es van aixecar contra Felip IV (III de Portugal), guanyant Portugal la Independència de Castella i quedant-se Catalunya com es va quedar...
I l’altre per firmar un acord entre l’Insituto Camões i el Ramon Llull, això m’ho he de mirar!
A part de viatjar amb Vueling i Click-Air, tal i qual la resta dels mortals i allotjar-se a casa d'amics / embaixada espanyola. Molt Poupadinho / Estalviador!
I l’altre per firmar un acord entre l’Insituto Camões i el Ramon Llull, això m’ho he de mirar!
A part de viatjar amb Vueling i Click-Air, tal i qual la resta dels mortals i allotjar-se a casa d'amics / embaixada espanyola. Molt Poupadinho / Estalviador!
Un casament inoblidable
El dissabte vam anar a un casament. Es casava un amic del Pedro i la seva novia, que fa 12 anys que festegen (com m’agrada aquesta paraula!). Potser 12 anys de festeix és massa “festa” per tenir energies el dia del casament, però no crec que anés per aquí i ara us explico perquè ho dic.
A mi, els casaments, d’entrada, sempre m’acostumen a fer mandra. Haver-se d’arreglar, patir amb les sabates de taló... però al final, sempre fins ara m’ho havia passat molt millor del que esperava. Les expectatives eren més que superades. Com en tot, suposo que hi havia d’haver una primera vegada en que aquesta norma no es complís. I va ser dissabte. Avorrit, si. Trist, si. Frustrant, també.
Els nuvis feien una cara de pomes agres (per dir-ho suaument) que et treien totes les ganes de celebrar res. Nosaltres (i quan dic nosaltres em refereixo a un grupet de 8 persones) vam intentar animar una mica el cotarro, com s’acostuma a fer. Però no hi va haver manera! Ningú brindava als nuvis, ningú cridava el ja internacional “Visca els nuvis / Vivam os noivos!). Ningú ens acompanyava picant de mans quan demanavem que es fessin un petó. I he de dir que no ho feiem a lo cutre tipo cridant “Que se besen” ni res d’això... simplement picant de mans a Portugal és suficient (a les bodes sèries com aquesta)... però res.
Nosaltres no ho enteníem gaire, però també era complicat entendre res des de la taula arraconada on ens havien situat estratègicament. Vam decidir esperar pel ball... però Sorpresa! Durant el ball (més que ball, durant les aproximadament 2 hores en que va sonar música) nosaltres 8 érem els únics que intentàvem fer una mica de festa. Ningú va ballar res. I no perquè fossin passo-dobles cutres, sinó perquè allò semblava més un velori que un casament.
En principi, que jo sàpiga (o almenys és el que pensava) avui en dia a la nostra societat occidental la gran majoria de la gent es casa perquè vol. I si et cases perquè vols i acceptes un compromís per a “tota la vida” ho has de fer partint de la base que aquesta vida tota serà feliç al costat de la persona que estimes. Després les coses poden anar bé o no anar-hi, però d’entrada, se suposo que la majoria de gent es casa feliç de fer aquest pas (davant Déu o no), acompanyats de família i amics per celebrar-ho junts amb les persones que estimen... Aquest casament no va deixar sentir això en cap moment. I si em pregunto que els ha dut a casar-se aleshores si això no els feia feliços... no sé ben bé que respondre. I el més trist de tot era que no sol no semblaven feliços sinó que literalment semblaven tristos.
Definitivament no l’oblidaré mai aquest casament (per lo negatiu... però mai l’oblidaré).
A mi, els casaments, d’entrada, sempre m’acostumen a fer mandra. Haver-se d’arreglar, patir amb les sabates de taló... però al final, sempre fins ara m’ho havia passat molt millor del que esperava. Les expectatives eren més que superades. Com en tot, suposo que hi havia d’haver una primera vegada en que aquesta norma no es complís. I va ser dissabte. Avorrit, si. Trist, si. Frustrant, també.
Els nuvis feien una cara de pomes agres (per dir-ho suaument) que et treien totes les ganes de celebrar res. Nosaltres (i quan dic nosaltres em refereixo a un grupet de 8 persones) vam intentar animar una mica el cotarro, com s’acostuma a fer. Però no hi va haver manera! Ningú brindava als nuvis, ningú cridava el ja internacional “Visca els nuvis / Vivam os noivos!). Ningú ens acompanyava picant de mans quan demanavem que es fessin un petó. I he de dir que no ho feiem a lo cutre tipo cridant “Que se besen” ni res d’això... simplement picant de mans a Portugal és suficient (a les bodes sèries com aquesta)... però res.
Nosaltres no ho enteníem gaire, però també era complicat entendre res des de la taula arraconada on ens havien situat estratègicament. Vam decidir esperar pel ball... però Sorpresa! Durant el ball (més que ball, durant les aproximadament 2 hores en que va sonar música) nosaltres 8 érem els únics que intentàvem fer una mica de festa. Ningú va ballar res. I no perquè fossin passo-dobles cutres, sinó perquè allò semblava més un velori que un casament.
En principi, que jo sàpiga (o almenys és el que pensava) avui en dia a la nostra societat occidental la gran majoria de la gent es casa perquè vol. I si et cases perquè vols i acceptes un compromís per a “tota la vida” ho has de fer partint de la base que aquesta vida tota serà feliç al costat de la persona que estimes. Després les coses poden anar bé o no anar-hi, però d’entrada, se suposo que la majoria de gent es casa feliç de fer aquest pas (davant Déu o no), acompanyats de família i amics per celebrar-ho junts amb les persones que estimen... Aquest casament no va deixar sentir això en cap moment. I si em pregunto que els ha dut a casar-se aleshores si això no els feia feliços... no sé ben bé que respondre. I el més trist de tot era que no sol no semblaven feliços sinó que literalment semblaven tristos.
Definitivament no l’oblidaré mai aquest casament (per lo negatiu... però mai l’oblidaré).
Des-actualitat
A vegades em dóna la sensació que les meves “notícies” perden “l’interès” fins i tot més ràpid que les d’actualitat. Mérida queda ja tant endarrera que no sé ben bé de que parlar-vos i total, fa justet una setmana que vaig tornar.
El mateix em va passar amb la visita dels papes i la Maratona Fotogràfica que vam fer per Alfama (i en la que els papes, després de patejar-nos Alfama amunt i avall durant tot el dia, encara ens van haver d’estar esperant durant una hora a que escollíssim les fotos...(perdó...). Fotos que podeu veure aquí. Jo sóc la 112 i el Pedro el 113).
O el dia que vam anar a veure el Triatlo, o la inauguració de la Col·lecció Berardo al CCB, en que durant l’espectacle encenien sortidors de gas al voltant del patí central i la sensació era xulíssima. Us ho volia explicar detalladament, però ara, passat un mes (o 15 dies?) ja no li trobo gran interès...
I així tantes i tantes coses que escric mentalment per explicar-vos però que no arribo a passar a la pantalla i us quedeu sense saber...
El mateix em va passar amb la visita dels papes i la Maratona Fotogràfica que vam fer per Alfama (i en la que els papes, després de patejar-nos Alfama amunt i avall durant tot el dia, encara ens van haver d’estar esperant durant una hora a que escollíssim les fotos...(perdó...). Fotos que podeu veure aquí. Jo sóc la 112 i el Pedro el 113).
O el dia que vam anar a veure el Triatlo, o la inauguració de la Col·lecció Berardo al CCB, en que durant l’espectacle encenien sortidors de gas al voltant del patí central i la sensació era xulíssima. Us ho volia explicar detalladament, però ara, passat un mes (o 15 dies?) ja no li trobo gran interès...
I així tantes i tantes coses que escric mentalment per explicar-vos però que no arribo a passar a la pantalla i us quedeu sense saber...
segunda-feira, julho 09, 2007
Mérida
Ja estic novament a Lisboa després d'una intenssíssima setmana a Mérida dormint un promig de 4 hores per dia... buf! Quina son!
Us explico en breu l'experiència!
Us explico en breu l'experiència!
terça-feira, julho 03, 2007
Visites i curs
Amb l'Albert vam anar a la Serra da Estrela, amb els papes, que van arribar divendres a la mateixa hora que l'Albert marxava, ens vam quedar per Lisboa, plens plens d'activitats. El divendres dinar a casa la mare i passejar per la Baixa, el dissabte "Maratona Fotografica d'Alfama" (es mereix un post a part que faré així que pugui) i el diumenge dinar de la Penya a una casa que haviem llogat a Estoril. Els papes van portar una coca de Sant Joan que va triunfar! Dilluns, més tranquil, compres i un passeig per les galeries d'art de la zona de Principe Real. Dos dies després va arribar el Cesc i el dia següent una amiga seva de París: la Marie. Ahir, vam llogar un cotxe i em van acompanyar a Mérida. Pel camí vam parar a visitar Évora i a Mérida vam arribar-hi cap a les 4 de la tarda. Després de trobar la meva residència (comparteixo habitació amb una noia que es diu Lorena i és de Madrid, força maca), ens vam anar a banyar al "Envalse de Proserpina" d'època romana, i després a passejar per la ciutat. Ara toca esmorzar i d'aqui a res comença el curs. On verá...
