Setmana

Aquesta setmana no s'acaba mai. No sé si és perquè el divendres arriben els meus pares o perquè el Pedro continua a Covilhã i jo sola a Lisboa, o perquè fa fred o perquè... en fi... que no sé perquè i sé que tot el que he dit hi ajuda, però els dies passen ben a poc a poc, per molt que provi d'omplir-los amb activitats diverses.

Dilluns, gimnàs; dimarts, cinema; dimecres, Barça.

S'ha de dir que el Barça tampoc hi ajuda gens! Quin partit, mareta meva, quin partit! Sort que el veig amb els de la penya i n'hi ha que diuen parides i amb altres que t'expliques la vida, perquè sinó acabaríem tots roncant.

El cinema ahir va ser "Match Point". Ara que estrenen "Scoop" jo vaig i em miro l'antiga. La vam anar a veure amb uns amics a un cinema que es diu "Quarteto" i que està a la zona d'Entrecampos. Seria una mica tipus Verdi, però diferent. Posen pelis més o menys alternatives i sobretot quan a les altres sales ja les han deixat de donar. Les 4 sales que té el Quarteto deuen tenir capacitat per unes 80 persones, amb butaques antigues forades de vellut vermell i que, curiosament, en lloc de mirar cap a la pantalla, estan lleugerament enfocades cap als costats.

No tenen ni sound around (o com es digui) ni calefació ni res de res, i les pelis estan ens unes condicions una mica lamentables (un xic ratllades o amb soroll de fons, depenent de la vida que hagi tingut la cinta), però m’agrada anar-hi perquè té personalitat.

Sempre que hi he anat hi ha poquíssima gent, tant poca que sorprèn que continuí obert, però sembla que els que hi anem ens agrada, aquesta aire una mica decrèpit i molt allunyat de l’estil fred i repetitiu de les sales dels centres comercials. Abans, segons m’han dit, pocs anys endarrera, hi deixaven fumar. Ara ja no.

De la peli, que dir-ne que ja no s’hagi dit? A mi em va agradar molt, molt, molt. Potser és la que més m’ha agradat de les que he vist del Woody Allen. M’agrada com retrata els “upper-class” anglesos, com introdueix els personatges, com et guia per la història des del principi al final i la sorpresa del final. En fi, que surt amb bon sabor de boca, gairebé sense donar-te compte del fet terrible que explica la història.

DÉJÀ VU

Déjà vu és un títol perfecte per aquesta peli. No està mal per passar l’estona però saps que el final et decebrà... i tens aquella sensació de que això ja t’ha passat en tantes pelis! Si no fos americana potser encara es podria salvar la historia, però no... i no us diré el final per si algú hi va... tot i que, sense dir-vos-el, ja us l’he dit... el tal “déjà vu”...

Últimes lectures: La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón

Sí, sí, ja sé que se n'ha parlat i parlat, però que voleu que us digui! Jo no l'havia llegit fins ara.
El vaig trobar al Nadal a la prestatgeria del meu germà i vaig decidir començar-lo... i ja no el vaig poder deixar. A mi em va agradar. Val la pena. I aquí queda el site, per si li voleu donar una ullada.

Últimes lectures: El Búnker, de Júlio Rebollo Montes - Ediciones Inédita

El Júlio era un escriptor amic del meu pare. Més que amic. Pel que sé va començar sent el seu professor, després una persona que admirava profundament i que volia que els seus fills coneguessin. Per això, els meus germans anaven de tant en tant a casa al Júlio, per parlar amb ell.
Jo, com que vaig néixer tard i per sorpresa, vaig arribar tard també per a això. Fins ara no havia llegit cap llibre del Júlio. Tant sols havia fullejat un dels que tenim a casa i que com a portada té una fotografia d'una gran porta de ferro forjat, negre i daurada (de Viena o de Rússia, no ho recordo...). El cielo que nos tienen prohibido y otros cuentos... o una cosa així.
Ara, amb El Búnker, em sembla que conec el Júlio una mica més d'aprop, més enllà de la seva aparència física i del seu castellà cuidat i de la saviesa que transmetia però que a mi em superava. I no sol el conec més sinó que em queda clar un punt de la seva història personal que mai havia acabat d'entendre. Per quins motius se n'havia anat a lluitar amb la división azul? Al costat dels nazis? Perquè? No m'encaixava que el seu posat tranquil pogués haver decidit en algun moment de la seva vida anar a la guerra, de manera voluntària, i a sobre, amb el bàndol equivocat. Amb el temps s’aprèn que no es pot jutjar les persones sense tenir-ne prou informació, perquè sovint, sense conèixer els seus motius, ens equivoquem en el judici. El Bunker explica la història d'un jove de 20 anys, idealista i enamorat, que decideix deixar el seu Brugos natal per marxar cap a la Rússia blanca. Sense saber què hi trobaria, sense poder ni sospitar què li esperava. Mogut per ideals, per necessitat d'aventura, per oportunitat de conèixer altres realitats, o per una mica de tot això. L'important és el que el Júlio va viure allà, amb les condicions que es va enfrontar, els amics que va fer -lligams tant fort que si els vull passar a la meva vida personal tant sols els puc equiparar als de l'Erasmus-, el risc, l'adrenalina, el dolor, el tedi, la mort, la injustícia... i sobretot tot el que va aprendre allà i el van convertir en la persona d'aparença bondadosa que vaig conèixer.
El llibre és un diari d’un soldat, sense colors, un soldat qualsevol, sol, lluny de casa i exposat a la mort dia a dia. I si el bàndol era l’equivocat... segurament... la guerra sol tenir dos bàndols i tots dos equivocats, el que està clar és que no em cap a mi jutjar-lo.

La tornada

Fa 15 dies que sóc a Portugal i ja començo a tornar-me a acostumar a la rutina d’aquí. I us puc assegurar que aquesta vegada no ha estat fàcil. Vaig passar el Nadal i Cap d’any a casa (del 22 al 2), a Teià, amb tota la família, i per a mi, han sigut els millors dies des de fa temps! Vaig tornar a la infància jugant amb els meus nebots i veient com creixent de ràpid i les coses que aprenen amb poc temps. Lo guapos i intel·ligents que són, lo bons i a vegades dimoniets, cada un amb la seva personalitat, cada un amb la seva manera de veure el món i de viure-hi... Vaig disfrutar al màxim la sort de tenir una criatura tant petita com la Clara en braços, del fàcil que és fer-la riure i de sentir com et pessen els braços de tant tenir-la a coll, però sense voler deixar-la perquè no saps quan podràs tornar a estar així. De jugar amb la Maria al Trivial i veure que amb 8 anys ja sap tantes coses! com, per exemple, a deixar-se donar peixet ;) i veure com de bé fa de germana gran. De veure com l’Amadeu para gols impossibles com el Valdés, com cuida del Bernat i sobretot, com fa volar el seu helicòpter teledirigit, i el penja, de tant en tant, perquè ens divertim anant-lo a buscar (en fi, que ho fa per nosaltres). De veure el Bernat parlant polonès pels descosits, jugant amb la seva “xenxarufca”, muntant legos amb el seu pare i aprenent un munt de coses (de bones i de menys bones, suposo) amb els seus cosins. De la Paula, sobretot, dels seus moments angelicals, i també del que aquesta personeta de no encara 4 anys sap fer-se valdre. I del seu sentit de l’humor i la seva mirada de pilla.
Vaig tornar a riure com feia temps que no reia durant els dinars i sopars (els que algun cop hagueu dinat o sopat a casa meva, ja sabeu de què parlo), vaig disfrutar dels consells i les converses... en fi... i per no allargar-me més, em vaig sentir a casa. Aquí a Portugal estic bé, però no tinc el que tinc a casa. A casa, estic bé, però em falta el Pedro, que (per ara? ;) ) no vol canviar de país de residència... cap aquí, cap allà... el meu futur (aquí o allà) em sembla que esta fet ple de viatges low-cost entre aquestes dues magnífiques ciutats de punta i punta de la península.

Novetats

Dos propostes d'amics per l'any nou, per anar consultant setmanalment.

Un, el programa de ràdio balaguer que uneix literatura i música en "5 minuts amb l'art"

i l'altre, el blog "El millor joc del món"

A veure què us semblen!

A divertir-se!

Més de 100!

Ja hem passat la barrera psicològica de les 100 visites!!
Moltes gràcies a tots els que continueu venint a veure el blog tot i les poques vegades que l’actualitzo!!