Últimes lectures: El Búnker, de Júlio Rebollo Montes - Ediciones Inédita

El Júlio era un escriptor amic del meu pare. Més que amic. Pel que sé va començar sent el seu professor, després una persona que admirava profundament i que volia que els seus fills coneguessin. Per això, els meus germans anaven de tant en tant a casa al Júlio, per parlar amb ell.
Jo, com que vaig néixer tard i per sorpresa, vaig arribar tard també per a això. Fins ara no havia llegit cap llibre del Júlio. Tant sols havia fullejat un dels que tenim a casa i que com a portada té una fotografia d'una gran porta de ferro forjat, negre i daurada (de Viena o de Rússia, no ho recordo...). El cielo que nos tienen prohibido y otros cuentos... o una cosa així.
Ara, amb El Búnker, em sembla que conec el Júlio una mica més d'aprop, més enllà de la seva aparència física i del seu castellà cuidat i de la saviesa que transmetia però que a mi em superava. I no sol el conec més sinó que em queda clar un punt de la seva història personal que mai havia acabat d'entendre. Per quins motius se n'havia anat a lluitar amb la división azul? Al costat dels nazis? Perquè? No m'encaixava que el seu posat tranquil pogués haver decidit en algun moment de la seva vida anar a la guerra, de manera voluntària, i a sobre, amb el bàndol equivocat. Amb el temps s’aprèn que no es pot jutjar les persones sense tenir-ne prou informació, perquè sovint, sense conèixer els seus motius, ens equivoquem en el judici. El Bunker explica la història d'un jove de 20 anys, idealista i enamorat, que decideix deixar el seu Brugos natal per marxar cap a la Rússia blanca. Sense saber què hi trobaria, sense poder ni sospitar què li esperava. Mogut per ideals, per necessitat d'aventura, per oportunitat de conèixer altres realitats, o per una mica de tot això. L'important és el que el Júlio va viure allà, amb les condicions que es va enfrontar, els amics que va fer -lligams tant fort que si els vull passar a la meva vida personal tant sols els puc equiparar als de l'Erasmus-, el risc, l'adrenalina, el dolor, el tedi, la mort, la injustícia... i sobretot tot el que va aprendre allà i el van convertir en la persona d'aparença bondadosa que vaig conèixer.
El llibre és un diari d’un soldat, sense colors, un soldat qualsevol, sol, lluny de casa i exposat a la mort dia a dia. I si el bàndol era l’equivocat... segurament... la guerra sol tenir dos bàndols i tots dos equivocats, el que està clar és que no em cap a mi jutjar-lo.