Setmana

Aquesta setmana no s'acaba mai. No sé si és perquè el divendres arriben els meus pares o perquè el Pedro continua a Covilhã i jo sola a Lisboa, o perquè fa fred o perquè... en fi... que no sé perquè i sé que tot el que he dit hi ajuda, però els dies passen ben a poc a poc, per molt que provi d'omplir-los amb activitats diverses.

Dilluns, gimnàs; dimarts, cinema; dimecres, Barça.

S'ha de dir que el Barça tampoc hi ajuda gens! Quin partit, mareta meva, quin partit! Sort que el veig amb els de la penya i n'hi ha que diuen parides i amb altres que t'expliques la vida, perquè sinó acabaríem tots roncant.

El cinema ahir va ser "Match Point". Ara que estrenen "Scoop" jo vaig i em miro l'antiga. La vam anar a veure amb uns amics a un cinema que es diu "Quarteto" i que està a la zona d'Entrecampos. Seria una mica tipus Verdi, però diferent. Posen pelis més o menys alternatives i sobretot quan a les altres sales ja les han deixat de donar. Les 4 sales que té el Quarteto deuen tenir capacitat per unes 80 persones, amb butaques antigues forades de vellut vermell i que, curiosament, en lloc de mirar cap a la pantalla, estan lleugerament enfocades cap als costats.

No tenen ni sound around (o com es digui) ni calefació ni res de res, i les pelis estan ens unes condicions una mica lamentables (un xic ratllades o amb soroll de fons, depenent de la vida que hagi tingut la cinta), però m’agrada anar-hi perquè té personalitat.

Sempre que hi he anat hi ha poquíssima gent, tant poca que sorprèn que continuí obert, però sembla que els que hi anem ens agrada, aquesta aire una mica decrèpit i molt allunyat de l’estil fred i repetitiu de les sales dels centres comercials. Abans, segons m’han dit, pocs anys endarrera, hi deixaven fumar. Ara ja no.

De la peli, que dir-ne que ja no s’hagi dit? A mi em va agradar molt, molt, molt. Potser és la que més m’ha agradat de les que he vist del Woody Allen. M’agrada com retrata els “upper-class” anglesos, com introdueix els personatges, com et guia per la història des del principi al final i la sorpresa del final. En fi, que surt amb bon sabor de boca, gairebé sense donar-te compte del fet terrible que explica la història.