Arribo cansada de la feina. La casa està fosca, freda, buida. Estic sola. El Pedro està a Covilhã, no vindrà fins demà.Encenc els llums, em trec l'abric i la motxilla, els deixo sobre el sofà. El primer que faig els dies com avui, que estic sola, és mirar per la finestra. És un espectacle! La llum canvia a una velocitat de vèrtic, cada dia el cel agafa nous colors, diferents. El riu sembla que no dugui aigua, que sigui una superfície plana, sobre la que et podries passejar tranquil·lament. A l'horitzó, avui, en lloc d'una línia plana hi ha muntanyes de núvols que fan que la sensació de no estar mirant el mar encara sigui més gran.
Sí, el mar, perquè casa meva està molt a prop de la frontera invisible que marca on acaba el riu i on comença el mar. Anys endarrera es considerava que aquest punt el marcava la Torre de Belém.
Aquesta vista és un vici. És un quadre nou cada dia emmarcat per la foscor de les finestres. A la foto, la més petita de la casa. No us el penjaríeu al menjador si realment fos un quadre?
