Els ulls de la Mina

El dissabte a la nit vaig sortir amb els del curs de portuguès, profe, novios i un escriptor mexicà (Antonio Sarabia) a sopar i després a prendre unes copes. La Olympia –la noia polonesa de la classe- ens va dir que una amiga seva feina una expo a un local proper i que estava oberta fins a les 2 de la matinada. Tot el grup vam anar cap allà a veure què tal. La seva amiga (ara no em recordo del nom) estava bé, però les obres que ens van fascinar van ser unes altres. Van ser les de una noia de 17 anys, nascuda a Bulgària, però que des de fa 13 anys que viu a Portugal. La mare és pintora i aquí a adoptat la tècnica del azulejo. El pare toca el violí... Ens vam quedar una bona estona mirant les seves obres i parlant-ne, mentre ella, tímida, estava asseguda a terra a pocs metres d’elles. No les volia deixar soles entre desconeguts, em sembla. Entre les obres hi havia alguns autoretrats i poc a poc em vaig adonar que els ulls de les aquarel·les eren els mateixos de la noia que ens mirava per sobre els seus genolls (tenia les cames arronsades). Ella no s’acostava, jo no m’atrevia a preguntar (I si no ho és? I si no li agrada que li preguntí?) però finalment vaig acostar-m’hi i tímidament li vaig dir: “Són teves?” senyalant les peces que penjaven de la paret. “Sí, sí...” va dir ella. I després mentre li fèiem preguntes ens vam poder anar assabentat de qui hi havia per darrera d’aquelles obres plenes d’expressivitat. L’escriptor, després de pensar-s’ho força, tot s’ha de dir, n’hi va comprar dues (una, la de la foto) les primeres que la noia venia a la vida. Jo n’hi hagués comprat unes quantes... si no costessin el que costaven i si no tingués un lloguer que pagar cada mes que s’endú més de la meitat del meu misèrrim sou. Però tinc el seu contacte i amb el Pedro farem un racó per poder veure cada dia el món com el veuen els ulls de la Mina.
www.geocities.com/undermycoat