Un casament inoblidable

El dissabte vam anar a un casament. Es casava un amic del Pedro i la seva novia, que fa 12 anys que festegen (com m’agrada aquesta paraula!). Potser 12 anys de festeix és massa “festa” per tenir energies el dia del casament, però no crec que anés per aquí i ara us explico perquè ho dic.
A mi, els casaments, d’entrada, sempre m’acostumen a fer mandra. Haver-se d’arreglar, patir amb les sabates de taló... però al final, sempre fins ara m’ho havia passat molt millor del que esperava. Les expectatives eren més que superades. Com en tot, suposo que hi havia d’haver una primera vegada en que aquesta norma no es complís. I va ser dissabte. Avorrit, si. Trist, si. Frustrant, també.
Els nuvis feien una cara de pomes agres (per dir-ho suaument) que et treien totes les ganes de celebrar res. Nosaltres (i quan dic nosaltres em refereixo a un grupet de 8 persones) vam intentar animar una mica el cotarro, com s’acostuma a fer. Però no hi va haver manera! Ningú brindava als nuvis, ningú cridava el ja internacional “Visca els nuvis / Vivam os noivos!). Ningú ens acompanyava picant de mans quan demanavem que es fessin un petó. I he de dir que no ho feiem a lo cutre tipo cridant “Que se besen” ni res d’això... simplement picant de mans a Portugal és suficient (a les bodes sèries com aquesta)... però res.
Nosaltres no ho enteníem gaire, però també era complicat entendre res des de la taula arraconada on ens havien situat estratègicament. Vam decidir esperar pel ball... però Sorpresa! Durant el ball (més que ball, durant les aproximadament 2 hores en que va sonar música) nosaltres 8 érem els únics que intentàvem fer una mica de festa. Ningú va ballar res. I no perquè fossin passo-dobles cutres, sinó perquè allò semblava més un velori que un casament.
En principi, que jo sàpiga (o almenys és el que pensava) avui en dia a la nostra societat occidental la gran majoria de la gent es casa perquè vol. I si et cases perquè vols i acceptes un compromís per a “tota la vida” ho has de fer partint de la base que aquesta vida tota serà feliç al costat de la persona que estimes. Després les coses poden anar bé o no anar-hi, però d’entrada, se suposo que la majoria de gent es casa feliç de fer aquest pas (davant Déu o no), acompanyats de família i amics per celebrar-ho junts amb les persones que estimen... Aquest casament no va deixar sentir això en cap moment. I si em pregunto que els ha dut a casar-se aleshores si això no els feia feliços... no sé ben bé que respondre. I el més trist de tot era que no sol no semblaven feliços sinó que literalment semblaven tristos.
Definitivament no l’oblidaré mai aquest casament (per lo negatiu... però mai l’oblidaré).