Els últims

Dissabte vaig fer els últims, els últims 20 i alguna cosa de la meva vida: 29.

29 anys, tinc ja. I veient-me ningú no ho diria. Ni jo ni els altres. No ho dirien perquè no vesteixo com suposadament hauria de vestir algú que en tingués quasi trenta, ni em comporto com teoricament algú amb aquesta edat s'hauria de comportar. Ni jo ni la majoria de persones de la meva generació. Perquè? perquè tenir-ne 30, avui en dia, no és el mateix que tenir-ne 30 fa 100 o 50 anys. Ni molt menys! No som ni la meitat de responsables del que eren els "adults" de 30 anys d'altres èpoques. De fet, ni en les estadístiques ens consideren adults i punt. Sinó "joves adults" o alguna cosa similar. Comencem a tenir feina estable (sou), parella estable (alguns), casa estable (hipoteca)... però la majoria encara no tenim fills. Comencem a tenir responsabilitats, però hem estat educats, no tant en la cultura de l'esforç, com en la cultura del lleure, de la satisfació inmediata i tot ens cau una mica gran. Però ho sembli o no, els que tindrem la sort d'arribar als 90 ja hem viscut un terç de la nostra vida, i cal aprofitar la resta, perquè són 4 dies, i 3 te'ls passes dormint.

Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat, els que no m'heu felicitat però heu pensat amb mi, i a tots els que hi penseu ara.