El cultiu del xampinyó

Avui per sopar hem fet rissoto. Diria, sense mentir, que és el plat que em surt millor. Sense mentir, perquè com que no tinc un do nat per la cuina, no és pas gaire difícil que sigui millor que els altres.

Fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que al supermercat de prop de casa havien tret (amb allò que se’n diu marques blanques) una nova qualitat d’arròs, especial per rissotos. Vaig comprar-lo i hum!! Quina diferència! Avui hem repetit recepta. Rissoto amb bolets.

L’únic dolent de fer rissoto és que hi has d’invertir una bona estona, sempre al peu de l’olla, remena que remenaràs. I mentrestant, el cap, sempre se’n va a fer una volta. Normalment, quan cuino xampinyons, el cap em porta sempre a pensar amb el Sr. Torres i la seva famosa frase del “dedicat al cultiu del xampinyó”.

El Sr. Torres va ser el meu tutor de 1r de BUP (si, ja no sóc tant jove, encara sóc dels que van fer el BUP) i sempre que algú es distreia, o en feia alguna ell deia: “és millor que et dediquis al cultiu del xampinyó”. Recordo que amb els meus 14 anyets de l’època (que gran amb creia i que petita era!), sempre pensava que allò volia dir que era millor que no et dediquessis a res, que no servies per a res. Després, no recordo exactament quant temps després, em sembla que en un reportatge de la tele, vaig descobrir (sorpresa!) que realment t’hi podies dedicar al cultiu del xampinyó i que els que ens arriben a casa, tant blanquets com són, són fruit de que algú (potser sota la influència del Sr. Torres) se n’ha preocupat, els ha tingut en un gran magatzem fosc i humit i amb les condicions que li són necessàries per a créixer. I així, cada cop que tallo xampinyons per cuinar, torno als meus 14 anys, a les bromes, als riures, a la classe des d’on veiem la piscina, al Salt, al punxapuxpis, al Sergi controlat el video de castellà... i a tantes coses més. 14 anys, no sempre feliços, però sempre tendres i inocents, tant inocents com per no saber que els xampinyons, realment, es cultiven.