Avui he cridat al meu pare…

Avui he cridat al meu pare i escric això per dir que ho sento.

Qui pot ser tant estúpid, tant insensible, per a cridar a un pare o a una mare com els meus?

Qui pot ser tant cec per no veure, ni que sigui per uns instants, que té uns pares que són una benedicció de Déu?

Qui pot deixar-se portar per la irascibilitat de tal manera, que oblidi la sort que té de tenir uns pares com els que tinc. Que sempre hi són, que sempre et donen suport i llibertat per escollir, fins i tot quan t’equivoques. Que t’estimen.

Quanta gent pot dir, de cor, això, dels seus pares? Poca, massa poca. Jo, tinc la sort de poder-ho dir. De poder haver crescut en una família on l’amor s’hi respirava. Tinc la sort de sentir que la meva base, els meus records, allò on m’emmirallo quan no sé cap a on tirar, on busco referents, és la meva família: els meus pares i els meus germans. I la base per això crec que ha estat l’amor, el respecte i el donar el valor adequat a cada cosa.

I per a mi, això, és més del que es pot demanar i és més del que es pot agrair amb paraules.