Posada al dia

Posada al dia (I)

Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.

Posada al dia (II)

A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!