Als amics llunyans

Amb el 2009 he entrat en la època en la que molts dels meus amics (escola, universitat, etc…) faran 30 anys.

Sembla que sigui una cosa més solemne, quan compleixes anys que canvien el primer dígit. Que si festes especials, que si regals especials... i sobretot moltes reflexions i molt mirar endarrere. Sembla com si, finalment, trobessis el moment per (re)plantejar-te coses, per fer balanç.

El Lluís, un amic meu escultor, que se n’està sortint força bé en aquest boig món del mercat de l’art (Aprofito per fer-li una mica de publicitat, si carregeu aquí) ens ha enviat un e-mail en aquesta línea, parlant dels amics, dels antics, dels nous, dels que veu, dels que no veu, dels d’aquí, dels d’altres llocs... i a mi m’ha fet pensar amb tots els amics que he deixat endarrere, i que ara no veig (o que veig molt poc) però que malgrat tot, sento que els tinc a prop. Li deia, en la resposta al seu e-mail, que, a vegades, tinc la sensació de tenir un munt d’amics imaginaris, d’aquells que els nens s’inventen perquè els facin companyia. I no és que jo me’ls inventi, ni que hi parli, ni res d’això, no... el que em passa és que quan penso amb els amics que tinc lluny (tot i que no els truqui, que no els hi escrigui i que faci temps que no sé res d’ells), simplement, pel sol fet de pensar-hi, sembla que els tingui molt a prop, que m’acompanyin, que no me n’hagi allunyat mai. Que la química, els llaços, o com li vulgueu diu al que m’uneix a ells, s’enforteixi. I quan els trobo a internet, quan hi parlo per telèfon o quan, finalment, els puc veure en persona, passats 10 minuts, tot torna a ser com abans de que me n’allunyés i que això és magnífic.

Sé que tinc la sort de tenir molt bons amics, alguns d’ells també desperdigats per arreu del món, i que tinc la gran sort que la nostra amistat sigui més forta que la distància física que ens separa i el temps durant el qual perdem el contacte. Serà que puc demanar més?