Pena

L’altre dia vaig conèixer un noi portuguès molt enfadat amb els catalans. Ens tractava de fills de p... cap amunt, amb humor, això si. Deia que mai s’havia sentit tant immigrant i tant rebutjat com durant els dos anys que va passar a Barcelona, estudiant a la Llotja. Diu que les classes eren en català, que tothom li parlava en català i que fins i tot, el primer dia de classes, ja va veure un paper al noticiari on deia: “si et vols integrar, aprèn català”. Deia que som uns tancats i que no entenia perquè a un estranger se li parlava en català... si allò era Espanya.

Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.

I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.

Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.

Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.

I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.