Galicia: Diari de bord (1)

Dimarts 20 de Febrer

18:30h: A la porta 1 de l’aeroport de Lisboa un grup de gent, molts amb instruments, esperem asseguts a les cadires, llegint, fumant, parlant...

18:45h: Comencen a mirar els passaports i baixem les escales, per quedar-nos esperant a que ens vingui a buscar un autocar. Mentre espero, cada cop estic més encuriosida per saber de quin grup seran tots aquests músics, que semblen conèixer-se. No em cal pensar gaire, poc després baixa les escales la Dulce Pontes, i immediatament la reconec. No li dic res, però se n’adona que l’he conegut. Ells parlen i riuen i ens miren a mi i a una altre noia, les úniques que no som del grup segurament amb tanta curiositat com nosaltres els mirem a ells. L’avió porta 14 persones. Ells són 12. L’avió és seu.

19.20h: Ja som a l’aire. Parlo amb el noi del costat. És diu Beto i és percusionista. Deu aproximadament la meva edat. Li pregunto quin dia i a quin teatre de la Corunya tocaran. M’agradaria veure’ls, comprar una entrada. Estan esgotades, però em diuen que al baixar doni al meu nom a la Calila, que en principi m’aconseguirà una invitació. Així ho faig. Quedo de trucar-li l’endemà a la tarda per veure recollir l’entrada.

21.40h: Hora espanyola. Ja hem aterrat. Recollim maletes i m’acomiado del grup. Taxi cap a l’hotel. NH Atlántico. Tinc el teatre Colon just al costat. Perfecte.

22.30h: Surto de l’habitació (409, vistes al costat dolent...). Plou. Agafo un taxi cap al restaurant Artabria, recomanació del Esteban. Em “zampo” um menú de degustació més aigua i vinet per 30 i pocs euros. Tot molt bo, llàstima d’estar massa plena i sola. Anar a un restaurant sol és molt estrany, però com que igualment hagués hagut de sopar sola, vaig decidir que almenys menjaria bé. Els cambrers, sorpresos de veure’m sola van ser molt simpàtics. Em van fer escriure al llibre de visites i tot.

24:10h: Taxi cap a l’hotel. Miro una mica la tele i em poso al dia dels “bodrios” que fan també a la tele espanyola i cap a dormir. Demà a les 10h he d’estar al museu per desmuntar l’obra i confirmar que està tot bé... quanta responsabilitat!