Galicia: Diari de bord (2)

Dimecres 21 de Febrer...
i deixant-nos d’hores... vaig anar al museu, vaig veure l’obra amb lupa i un cop confirmat que tot (o que em semblava que tot) estava bé, vaig quedar per com ho feríem a l’endemà i... la Coruña per a mi soleta. I amb un sol espectacular. Aquí tampoc vaig portar camera... així que no hi ha fotos per testimoni.
Com que l’última vegada ja havia vist la Ciudad Vieja vaig decidir anar cap a l’altra banda, cap a la ria i vorejant-la. Volia pujar a la Torre de Hercules, aprofitant el dia clar que feia. Abans, però, vaig fer una parada al museu DOMUS. Un museu interactiu, tipus el de la ciència, però que parlar principalment de l’home. En fi... res gaire interessant. Però bé.
Sortint, continuant pel passeig i veient la cara del felicitat dels corunyesos (o corunyencs?) pel dia primaveral vaig continuar cap a la Torre. I arribar a la torre no és gaire fàcil... bé, fàcil sí que ho és, però cal caminar una mica i fer una volta, si no vols anar camp a través. Les vistes valen la pena, de far romà en queda ben poc. Des de dalt vaig aprofitar per trucar a veure si podria anar al concert o no, i després de dos intents en que no em sentien, vaig aconseguir comunicar-me i sí! Tenien una entrada per a mi. A dalt m’hi vaig passar una bona estona i després, quan la gana començava a apretar vaig començar a pensar on podia dinar. Per por de quedar-me sense anar al Bebedeiro (un altre recomanació de l’Esteban i l’altre cop hi vam menjar de conya), cas el concert s’allargués massa, vaig decidir trucar i preguntar si tenien encara la cuina oberta. Un cop confirmat i mapa amb mà i preguntant s’arriba a Roma, amb 10 minuts ja hi era.
Sola, de nou, en un restaurant. Tot i que aquest no és pas de luxe, sinó amb taules de fusta baixetes i bancs, ple de ràdios i andròmines antigues. I vaig menjar... unes cloïsses que no recordo com es diuen i un pinxo de rap amb gambes boníssim. Encara de postres, un gelat de mandarina, per fer baixar. Hum... i com que a la nit tampoc sabia on anar... vaig preguntar si encara els quedava lloc i em van dir que si i vaig dir que hi tornaria... però això ja va ser abusar una mica.
De tornada i perquè es fessin les 8, vaig entrar a un super a comprar les obligades llaunes del Pedro, vaig fer una breu parada a internet per veure si la meva jefa m’havia dit algo, vaig comprar una torta de Santiago per portar a la feina i vaig entrar a algunes tendes de la zona comercial per veure si encara quedava alguna cosa en rebaixes que es pogués aprofitar. D’allí a l’hotel i corre canvia’t que són les 7:30, i corre ves a taquilles a buscar les entrades i seu al teu lloc (fila 5 cadira 5) i espera perquè comenci l’espectacle.
Els coneixia a tots i això, vulguis que no, augmenta l’emoció. No esperava veure un espectacle així. Esperava un seriós concert de fados, que et posen la pell de gallina i les llàgrimes et pugen als ulls, però no esperava veure la Dulce Pontes amb cascavells als peus i la faldilla arremangada ballant una dansa tipus índia de la mort o del infern (de cop tot es va quedar vermell). Ni esperava sentir cançons tradicionals portugueses, ni sons tant diferents i vinguts de tants llocs distants del món. Em va agradar. Cada cançó més. I em sabia greu no conèixer-les prou per disfrutar-ho més.
El concert, amb dos bisos, va acabar i jo, em menys ganes de les que em pensava (encara no podia dir ni fava) vaig anar cap al Bebedeiro. I tot i sense gana, vaig provar de no desaprofitar. De primer karatuli (o algo així). Pensava que serien verduretes a la planxa, per com m’ho van explicar, però no... eren amb crema de llet. Error. I de segon una cuixa d’ànec amb pinya i arròs de no sé què. Molt bo. Per postres, res. Sol una menta per baixar l’empatx.
I d’allí directament cap a l’hotel. L’endemà a les 8 havia de ser al museu per recollir l’obra i la vitrina i m’esperaven també 7 hores de cotxe acompanyada de dos romanesos... uff...

Dijous, 22 de Febrer
De la tornada dir que res de romanesos. Un noi de la República Dominicana i un de Badalona. Divertits, correctes... fumadors (però es controlaven) ;)
Tot va anar bé. Vam arribar a Lisboa a l’hora i no va haver cap problema.
Fi de l’experiència com a Correu en solitari.