Santos populares

Ahir van començar les grans festes de Lisboa: els Santos Populares (St. Antoni, St. Joan i St. Pere). La més gran i més tradicional és la de Santo António de Lisboa, que és el patró de Lisboa i també és un sant propici pels casament.

Mai n’heu sentit a parlar de St. Antoni de Lisboa? Segur que si... però normalment fora de Portugal se’l coneix com St. Antoni de Pàdua, però era portuguès i nascut ben al centre, just al costat de la Catedral. Els italians se’l van apropiar, perquè realment va viure i va morir a Pàdua, però a Portugal millor que li digueu de Lisboa, si no voleu que us caiguin a sobre!

Fa un temps que certs senyals indiquen que arribava el dia de St. Antoni. Els dies van creixent, arriba el bon temps, la gent té ganes de festa i viu més al carrer, que comencen a engalanar-se amb cintes de colors des de mitjans de maig, fins en alguns carrers a novembre, quan les cintes han perdut gairebé tot el color, i algú se’n recorda de treure-les (tot i que hi ha zones, principalment a Alfama, on les cintes es queden tot l’any i tan sols són substituïdes amb l’arribada de les noves).


Floreixen els jacarandas i ho omplen tot del seu color lila clar i el seu perfum intens, i tan sols cal sortir de casa (i fins i tot sense sortir-ne) per poder olorar un altre magnífic perfum: el de la sardina a la brasa. La sardina assada és part indiscutible i insubstituïble de les festes. Tant que jo, fins i tot l’he après a menjar amb les mans sense engolir ni una espina i sense tacar-me. I té la seva tècnica, creieu-me!

També comences a veure testos petits amb menta fresca (mangerição) en paradetes que recorden les de roses de St. Jordi. La tradició diu que el noi li ha de regalar un testet d’aquesta a la noia. Normalment van guarnits amb una flor o una bandera on hi ha un petit poema escrit. I grups de gent (adults i nens) vestida de manera estranya, quasi disfressats, assajant balls per les places.

Total, tot això són senyals inequívocs de que s’apropen les festes. I quan els veïns (si, cal aclarir-ho, són festes de barri, preparades pels propis veïns) ja tenen els carrers engalanats, la menta fresca als balcons, sardines i més teca i begudes comprades, bidó partit pel mig a mode de barbacoa per fer el menjar a la brasa, instal·lació casolana de música als carrers, fins i tot algun karaoke... quan tot esta preparat, sol hi faltem nosaltres, per a disfrutar-ho tot, i Lisboa i cada barri es converteix en un gran poble, on la gent es coneix i els carrers són plens d’animació (fins i tot massa plens!) i la festa s’allarga fins que el sol comença a sortir més enllà del Tejo.



Això són les festes dels veïns al carrer, l’Ajuntament també organitza algunes coses. Per exemple, la desfilada a l’Av. Liberdade de les “marchas populares” on, distribuïts per barris i en concurs, diferents grups fan un representació, que inclou ball, vestits i una cançó especials i diferents cada any, que són similar al que es veu al Carnaval de Rio, però més a la portuguesa (més vestits, amb menys samba i més pacífic).

També hi ha la festa dels “Nuvis de St. António” on l’ajuntament ofereix tota la festa del casament (vestits, aliances, festa i crec que fins i tot un viatge de noces) a parelles de nuvis que, teòricament, no tindrien possibilitat de fer-ho així. I normalment, prop de 20 parelles es casen així cada any a Lisboa, cosa que no deixa de ser sorprenent. És una tradició més recent, l’any que ve farà 50 anys que es fa.

I avui 13 de Juny -Sto. António- és festiu, per curar les ressaques i netejar els carrers. Amb l’avantatge que per repetir-ho, no cal esperar per l’any que ve, sinó per St. Joan o St. Pere.


Santo António já se acabou
São Pedro está-se a acabar
São João, São João, São João,
Dá cá um balão para eu brincar!