El Sócrates que no va acabar els estudis...

Fa uns dies que hi ha una gran polèmica a Portugal. El José Sócrates (aquí conegut com Engenheiro Sócrates), que és l’actual Primer Ministre sembla que va “comprar” la llicenciatura. Això és el que diuen els periodistes i el que està clar és que hi ha molts documents extranys que justifiquen la desconfiança, relacionats amb les convalidacions d’assignatures anteriors, els professors que va tenir (5 assignatures les va fer amb un professor del seu partit polític, del que ell ja era ministre), la data del diploma (passat en diumenge). En fi... una gran polèmica que serveix per no parlar de coses series, per crear discusions familiars [Jo el voto independentment de tenir un títol o no! -diu un. L’important aquí és que va mentir i la seva credivilitat ara ha de ser posada en causa en tot! -diu un altre...] i sobretot per estimular la creativitat dels comediants, en sentit ampli.

En paral.lel a aquesta polèmica el govern ha tret una campanya (evidentment ja preparada d’abans) en que es presenten figures públiques destacades (per exemple, periodistes, cantants, entrenadors de futbol...) en la situació que estarien ara si no haguessin estudiat. Així, surt una periodista venent diaris en un quiosc, un cantant fent d’acomodador en un teatre i l’entrenador fent d’encarregat de material d’un equip de futbol. A mi, personalment, la campanya no m’agrada... ara bé... el fotomuntatge que circula aquests dies per internet és el que no té pèrdua! El Socrates primer ministre si no hagues acabat / comprat la carrera de ingenyeria de ponts i camins... treballaria a l’obra! Si senyor, a la campanya, juguem-hi tots!

* Aquest tema m’ha fet pensar en el Montilla. Em sembla que ell no té cap títol i mira, ha arribat on ha arribat, a President de la Generalitat sense la necessitat de comprar-ne cap. Potser els hauria de posar en contacte, no?

Síndrome de divendres a la tarda...

Falten aproximadament 3/4 d'hora per sortir de la feina i ja no puc més!

Ara, quan surti, em ve a buscar la mare del Pedro i em porta a l'autobus que he d'agafar per anar cap a Covilhã. Quina mandra! 4 hores d'autobus si no hi ha gaire trànsit...

A la feina estic preparat una expo pel dia 18. Bé, de fet la expo està preparada... ara estic intentant escriure un tríptic explicant coses interessant de les obres... però estic bloquejada... per això, com que ara ja tinc internet al meu ordenador em puc entretenir escrivint 4 ratlles al blog... de tant en tant... molt de tant en tant... únicament en casos extrems com avui.

;)

Portugal: Um retrato social

Ahir vaig veure a la RTP el final d'un capítol d'una sèrie de documentals que pretenen reflexar la situació actual de Portugal, titulat "Portugal, un retrat social".

No sé si vaig tenir mala sort o si tot el documental va ser així, però els 10 últims minuts eren d'un pessimisme tal que fins i tot em vaig posar de mal humor. No sé quin problema tenen els portuguesos que els fa ser tan extremadament autocrítics. Serà que no han sortit del seu país i no han vist que el que els sembla tan desastrós passa una mica per tot arreu? Serà que utilitzen una vara de mesurar diferent i que "el color del vidre amb el que miren" les coses canvia així que passen la frontera? Jo fa dos anys que sóc aquí i encara no m'explico que fa que els portuguesos siguin tan pessimistes.

Als últims 10 minuts que vaig enganxar parlaven dels problemes lligats a la vida a les ciutats (portugueses, única i exclusivament de les ciutats portugueses). Sabeu que passa, segons el narrador? Doncs que les ciutats s'estenen cap a les perifèries i això té diferents conseqüències negatives, fins i tot podríem anomenar-les de catastròfiques. La primera, està lligada a la vida social. Obliga a les unitats familiars a distanciar-se (avis, pares, nets...), els barris com els coneixíem abans deixen d’existir, i aleshores les persones tenen menys relacions entre elles i s'ajuden menys les unes a les altres. (ATENCIÓ: Això tant sols passa a Portugal, no us hi podeu sentir identificats si no sou portuguesos). Una altra conseqüència de que les ciutats creixin allunyant-se del centre és que cada vegades augmenten més les distàncies entre la casa i el lloc de treball, cosa que augmenta el temps de desplaçament, avança l'hora de llevar-se, genera caravanes de trànsit i pol·lució. També, els fills i els pares es veuen durant menys hores i això crea criatures desateses i poc acompanyades en el seu creixement. (AVÍS: Això és degut al mal planejament urbanístic de les grans ciutats portugueses, una situació irreconeixible a qualsevol altre país europeu).

Pobres portuguesos, oi? Tenir tants problemes que els diferencien dels altres i els facin únics? Potser el pessimisme portuguès ve per aquí, ara que hi penso. Potser és una manera de pensar que tot i que són un poble petit són únics. Ni que això de ser únics vulgui dir que tot els va malament només i exclusivament a ells.

La Feria de la Ladrona

L’Albert i la Sònia van venir fa dos caps de setmana a Lisboa. Com que ja són reincidents, en el sentit que, si no m’equivoco, és la tercera vegada que venen, i amb això, si no erro les comptes, es posen en primera posició empatats amb el Màrius i la Wieslawa - i el meu pare, però com que una visita era per negocis no compte ;)- doncs vam anar amb calma, sense l’stress de visitar una ciutat per primera vegada i voler veure-ho tot.

De tota manera, sempre queden coses noves per veure. A mi, que fa dos anys que sóc aquí me’n falten encara moltíssimes! La meva idea era portar-los a la Feria da Ladra, que fan tots els dimarts i dissabtes a Lisboa, entre el Convento de S. Vicente de Fora i el Panteão Nacional, a l’anomenat Campo de Santa Clara. És una fira tipus els Encants de Barcelona com jo els recordo, quan hi anava els dissabtes al matí amb els meus pares, amb paradetes unes a sobre de les altres i teles a terra plenes d’andròmines vingudes de ves a saber on i comprades per ves a saber qui. La Fira és d’aquest tipus de coses que Lisboa encara té i que Barcelona ja ha perdut, en pro de la moda i la ciutat del disseny.

I el nom, que indueix a traduccions sui generis com la del títol d’aquest post, no es refereix pas a cap lladre, sinó a l’acció de “lladrar” –cridar- per voler vendre els productes abans que els altres comerciants. Lladres i productes robats, avui en dia, també n’hi ha, però el nom, que sembla que es remunta al s. XII, no ve pas d’aquí.

Els llençols, que no ens deixaven sortir del llit, i un esmorzar casolà contundent, van fer que no hi arribéssim a temps, principalment perquè havíem quedat amb la Mina (la recordeu? Si no, mireu aquí) per veure la seva obra i comprar-li algun quadre.

I així entre quadres, passejades, croissants amb xocolata, llibreries, esglésies fent missa, postes de sol i converses entre peu de carrer i veïnes abocades a les finestres, vam arribar al meu restaurant de Lisboa preferit: el Tia Chica, per sopar a horari portuguès, o fins i tot nòrdic (no havíem dinat) i després anar a fer una copa al Barrio Alto, acomiadant el dissabte amb una Caipirinha a la mà.

Dissabte i altres novetats

Fa dies que no poso res i gairebé ni obro el site i avui veig que ja hem passat de els 300 visites. Mica en mica s’omple la pica.

Per aquí tot va bé, sense gaires novetats. Aquesta setmana he estat fent dissabte, dilluns, dimarts i dimecres. De la feina a casa i de casa als guants i als productes de neteja. I tot perquè, com que fa prop de dos mesos que no passo un cap de setmana a Lisboa, que en teoria és quan toca fer dissabte, doncs tenia la casa una mica “desarreglada”, per dir-ho suaument. En fi, que li calia una neteja a fons. I clar, que vinguin l’Albert i la Sonia (ja deuen estar aterrant a l’aeroport de Portela) era una motivació extra per voler tenir el pis en condicions, o com a mínim, en les millors condicions possibles.

A part de la casa neta, hi ha hagut algunes altres novetats. Per exemple:

- Aquesta setmana el Pedro ha estat tots els dies aquí! HUEU! I tot i que amb molta feina, la diferència és notable. Sens dubte, s’està molt millor ;)
- He fet la declaració de la renta portuguesa per Internet i si tot va bé amb tornaran 100 euros.
- La jefa m’ha proposat de continuar a la Biblioteca, amb un contracte encara més escombraria del que tinc, però no depèn d’ella poder oferir més i jo m’estic menjant l’olla per intentar decidir. A vegades tinc la sensació que una persona es passa la vida decidint, si tirar cap aquí, si tirar cap allà. Si lo segur o lo arriscat. Si escoltar el cor o escoltar el cap. Sempre posant coses a balances imaginaries...
- Una orquestra de joves portuguesos ens ha demanat que lanzuda faci unes mascotes i unes camisetes per a ells i, per una banda, el David està fent els dibuixos i nosaltres aquí intentant arribar a un acord perquè la col·laboració ens compensi als dos.

En fi... que tot segueix igual, però no tant igual com podria semblar en un principi. I ara que l’Albert, si tot ha anat bé, ja deu haver arribat i deuen estar baixant de l’avió o potser fins i tot agafant ja el taxi, penjo això al blog abans de que em soni el timbre.

Sabeu aparcar?

Segur??

Doncs demostreu-ho AQUÍ

Suposo que alguns de vosaltres ho aconseguireu amb deu segons... però jo!! no hi ha manera!! I no és perquè no sapiga aparcar... és perquè això de controlar els botonets és molt difícil!

No us enganxeu!

Galicia: Diari de bord (2)

Dimecres 21 de Febrer...
i deixant-nos d’hores... vaig anar al museu, vaig veure l’obra amb lupa i un cop confirmat que tot (o que em semblava que tot) estava bé, vaig quedar per com ho feríem a l’endemà i... la Coruña per a mi soleta. I amb un sol espectacular. Aquí tampoc vaig portar camera... així que no hi ha fotos per testimoni.
Com que l’última vegada ja havia vist la Ciudad Vieja vaig decidir anar cap a l’altra banda, cap a la ria i vorejant-la. Volia pujar a la Torre de Hercules, aprofitant el dia clar que feia. Abans, però, vaig fer una parada al museu DOMUS. Un museu interactiu, tipus el de la ciència, però que parlar principalment de l’home. En fi... res gaire interessant. Però bé.
Sortint, continuant pel passeig i veient la cara del felicitat dels corunyesos (o corunyencs?) pel dia primaveral vaig continuar cap a la Torre. I arribar a la torre no és gaire fàcil... bé, fàcil sí que ho és, però cal caminar una mica i fer una volta, si no vols anar camp a través. Les vistes valen la pena, de far romà en queda ben poc. Des de dalt vaig aprofitar per trucar a veure si podria anar al concert o no, i després de dos intents en que no em sentien, vaig aconseguir comunicar-me i sí! Tenien una entrada per a mi. A dalt m’hi vaig passar una bona estona i després, quan la gana començava a apretar vaig començar a pensar on podia dinar. Per por de quedar-me sense anar al Bebedeiro (un altre recomanació de l’Esteban i l’altre cop hi vam menjar de conya), cas el concert s’allargués massa, vaig decidir trucar i preguntar si tenien encara la cuina oberta. Un cop confirmat i mapa amb mà i preguntant s’arriba a Roma, amb 10 minuts ja hi era.
Sola, de nou, en un restaurant. Tot i que aquest no és pas de luxe, sinó amb taules de fusta baixetes i bancs, ple de ràdios i andròmines antigues. I vaig menjar... unes cloïsses que no recordo com es diuen i un pinxo de rap amb gambes boníssim. Encara de postres, un gelat de mandarina, per fer baixar. Hum... i com que a la nit tampoc sabia on anar... vaig preguntar si encara els quedava lloc i em van dir que si i vaig dir que hi tornaria... però això ja va ser abusar una mica.
De tornada i perquè es fessin les 8, vaig entrar a un super a comprar les obligades llaunes del Pedro, vaig fer una breu parada a internet per veure si la meva jefa m’havia dit algo, vaig comprar una torta de Santiago per portar a la feina i vaig entrar a algunes tendes de la zona comercial per veure si encara quedava alguna cosa en rebaixes que es pogués aprofitar. D’allí a l’hotel i corre canvia’t que són les 7:30, i corre ves a taquilles a buscar les entrades i seu al teu lloc (fila 5 cadira 5) i espera perquè comenci l’espectacle.
Els coneixia a tots i això, vulguis que no, augmenta l’emoció. No esperava veure un espectacle així. Esperava un seriós concert de fados, que et posen la pell de gallina i les llàgrimes et pugen als ulls, però no esperava veure la Dulce Pontes amb cascavells als peus i la faldilla arremangada ballant una dansa tipus índia de la mort o del infern (de cop tot es va quedar vermell). Ni esperava sentir cançons tradicionals portugueses, ni sons tant diferents i vinguts de tants llocs distants del món. Em va agradar. Cada cançó més. I em sabia greu no conèixer-les prou per disfrutar-ho més.
El concert, amb dos bisos, va acabar i jo, em menys ganes de les que em pensava (encara no podia dir ni fava) vaig anar cap al Bebedeiro. I tot i sense gana, vaig provar de no desaprofitar. De primer karatuli (o algo així). Pensava que serien verduretes a la planxa, per com m’ho van explicar, però no... eren amb crema de llet. Error. I de segon una cuixa d’ànec amb pinya i arròs de no sé què. Molt bo. Per postres, res. Sol una menta per baixar l’empatx.
I d’allí directament cap a l’hotel. L’endemà a les 8 havia de ser al museu per recollir l’obra i la vitrina i m’esperaven també 7 hores de cotxe acompanyada de dos romanesos... uff...

Dijous, 22 de Febrer
De la tornada dir que res de romanesos. Un noi de la República Dominicana i un de Badalona. Divertits, correctes... fumadors (però es controlaven) ;)
Tot va anar bé. Vam arribar a Lisboa a l’hora i no va haver cap problema.
Fi de l’experiència com a Correu en solitari.