i aquesta és l'entrada 200 que publico!

Bé, fa molt i molt i molt i molt (ja semblo el Guardiola) que no escric res al blog, però he de dir que hi ha uns quants resistents que de tant en tant, encara li donen una ullada.

El problema del blog és que treballo d'autònoma. Em sento enganyada, doncs creia que com autònoma tindria més temps lliure i me'l podria organitzar millor. En realitat treballo des de que em llevo fins que me'n vaig a dormir. No tinc diumenges ni festius i... d'acord, d'acord, no cal exagerar. El panorama tampoc és tant negre. Però si que treballo tots els dies i quan no et ve gens de gust, cal alguna disciplina per no cedir a les temptacions que acompanyen el treballar a casa.

I fruit d'aquest treball (i potser també d'aquest discurs desorganitzat que tinc) puc presentar-vos avui, gairebé en primícia, el blog de la meva empresa: Formas Efémeras.

El nom no me'l vaig pensar jo, sinó que em vaig limitar a escollir-lo d'un llistat de noms per noves empreses que algú altre ja havia pensat. En fi, suposo que quan tens un fill deu ser una experiència semblant. Hi ha un llistat de noms (no li pots posar pas qualsevol cosa) del que n'has d'escollir un. Al principi sembla que no li escau gaire, però amb el temps te'n fas a l'idea i acaba per convertir-se en una cosa indissociable. Ara jo ja ho tinc ben assumit i crec que ella (l'empresa) també.

I què fa Formas Efémeras? Doncs, diguem que, com els nens, s'ha passat un any sense fer gaire cosa i ara comença a aprehendre (si Déu vol) què és això del món empresarial. Romànticament parlant, Formas Efémeras es dedicaria únicament a idealitzar i realitzar exposicions, a poder ser, d'art (però accessibles per a tots els públics). Idilicament parlant, aquestes exposicions serien tant magnífiques i la gent en sortiria tant contenta que el telèfon no deixaria de sonar amb noves propostes... però la crisi i la realitat (no el món dels somnis) són una altra cosa.

Així doncs, i tornant al tema, Formas Efémeras començarà el seu camí triomfal organitzant tallers infantils (o millor dit: Workshops per nens creatius). Però ja li han sortit noves ofertes dins d'aquest camp, per organitzar tallers infantils per nens creatius i eqüestres (o sigui, en una hípica on durant el matí els infantons munten i a la tarda fan "activitats d'expressió plàstica, dramàtica i musical".)

Mentiria si digués que tota la meva vida he volgut fer això, però també mentiria si digués que no em motiva gens. No és el meu somni però ho trobo bastant engrescador (i a més, gràcies a internet, crec que muntarem uns workshops bastant, bastant interessants).

Però Formas Efemeras no és queda per aquí! Després de pencar molt per fer un projecte amb cara i ulls hem aconseguit guanyar una subvenció per organitzar un festival d'art urbana a Covilhã. D'això, al blog, encara no en parlo, doncs just ahir vam tenir la confirmació final (hem quedat vuitens, d'entre 108 projectes presentats i se'n subvencionaven 15) però podeu veure el blog que vaig fer per acompanyar la candidatura del projecte aquí.

I espero que vinguin molts més projectes. I moltes més activitats. I molta més feina, sempre i quant tingui tant plaer en fer-la com el que m'han donat aquestes fins ara.

La meva primera camera

copiada de: http://www.flickr.com/photos/formica/2909709939/

Banda Ampla "Estrangers a Catalunya"

Se'ns ha fet malbé la tele a Lisboa. El Pedro ha pujat cap a Covilhã i jo aprofito per veure tv3. Primer Crakóvia, i després el que feien en directe: Banda Ampla "Estrangers a Catalunya". Un encert! Veure què pensen els estrangers que viuen a Catalunya em fa pensar en què penso jo, que sóc estrangera, aquí a Lisboa.
Sento els del programa parlar català, alguns millor que jo i tot, alguns com jo parlo portuguès, altres que comencen a esforçar-se i altres que encara no han perdut la vergonya o no tenen intenció de perdre-la.
Diuen que els catalans som una mica tancats, que és difícil fer amics, però que un cop els fas són per tota la vida. No hi puc estar més d'acord. Aquí no és ben bé així. Ràpidament et tracten per amic. Al principi em sorprenia molt. Et diuen "Hola amiga, com estàs?" (jo crec que no ho he fet mai, això, en català) Encara ara, quan ho sento, a vegades penso "amiga? però si em coneixes fa quatre dies!"
Tenint en compte el número d'amics que tinc aquí dec haver conservat molt i molt bé aquesta característica catalana. Sempre m'ha costat. No és res de nou. Diguem que si allò és veritat, jo sóc molt catalana! Però també puc dir que quan considero a algú amic, ho és de veritat, i, si res s'esguerra, per tota la vida. I això, en la meva opinió, té MOLT més valor.
La majoria diuen que no volen tornar. Jo sí que vull. M'agrada Portugal, m'hi sento bé, però m'agradaria tornar a Barcelona/Catalunya. Per la família, pels amics, perquè és d'on sóc i m'hi sento més a gust.
Parlen del que enyoren i del que valoren. Pensant-hi ara, crec que el que enyoro i el perquè m'hi sento més a gust, a Catalunya, està tot una mica lligat. La manera de pensar és diferent. La manera d'afrontar els problemes. El sentit de l'humor. Hi ha petites coses molt diferents, dins d'una majoria de coses que són molt semblants.
Viure fora durant un temps és interessant. Viure fora per tota la vida em fa vertigen. Pensar que els meus fills pensaran diferent, afrontaran els problemes de manera diferent i tindran un humor diferent, em fa bastant vertigen. Espero, almenys, aconseguir que siguin mig catalans!

Perquè existeixen?

Penjar aquesta història com a primer post després de la del casament no deixa de ser una mica estrany... però intentaré que aquesta història em serveixi com a teràpia.
De fet, si no recordo malament, no és la primera vegada que escric sobre això al blog. Però mai pel que m'ha passat avui. Aviso que no és tant greu com pot semblar per aquest inici enigmàtic, però ara mateix l'únic que sento és picor pel tot el cos i ganes de "fugir" de casa.
Algú sap del que parlo? Si la resposta és sí probablement serà perquè sentiu el mateix que jo sento ara quan trobeu una cucaratxa viva de prop de 7 centímetres (sense exagerar) com a regal a l'arribar a casa.
I crideu per l'auxili d'algu i aquest algú està a 300 km de distància dient-vos per telèfon que no sigueu histèrics i que un animalet com aquest no us pot fer cap mal... si jo ja ho sé això, però i el fàstic? No es pot considerar "mal psicològic"?
El fàstic i l'angúnia inhumana al pensar que aquest "animalet" pugui obri ales i volar cap a mi, o pensar, simplement, que he d'esclafar la seva carcassa... no... impossible. No tinc clar si escriure això m'ajudarà a deixar de mirar compulsivament tots els racons, confirmant que no hi ha cap parent d'aquest "animalet" pel resta de la casa o si quan entri al llit la picor desapareixerà... no ho tinc gens clar, però confio que si, que d'alguna manera, se'm passi i deixi de pensar com he aconseguit, entre una dosis de crits i una altra de sang freda, i amb l'ajuda d'una escombra tirar-la pel balcó fora. No aconsegueixo matar un bitxo tant gran i ella tampoc s'haurà mort després de caure des d'un 4 pis, perquè, per molt que jo preferís que no existissin i que mai més hagués de veure un ésser d'aquest... existeixen i són tant resistents que espanten.

una cosa important

No és que desde Nadal no hagi passat res de important a la meva vida... però el temps és poc i el blog queda sempre endarrera en la llista de prioritats. Ara, però, com bé diu el Sergi, crec que es merescut que, almenys, hi pengi una foto de dissabte passat.


Una, o dues. Una nostre, del Pedro i meva i l'altra del grup que ens vau acompanyar quan vam dir sí, a l'església. Gràcies a tots per venir! Família i amics junts per estar al nostre costat aquest dia. A la nit se'ns va ajuntar més gent, gràcies també a vosaltres!

Gairebé ja ha arribat!

Gairebé ja torna a ser Nadal.
Aquest any ha passat tant ràpid...
Moltes novetats, encara que us les he explicat poc.
Molta feina, molt aprenentatge.
Acaba l'any, i, com sempre, fem balanç.
Me'l deixo per d'aqui a uns dies.

Ara... sol penso en que vinc a passar el Nadal a casa, que estaré en família (però que tindré el Pedro lluny), que, espero, podré veure alguns amics i saber, de viva veu, com els hi va la vida, penso que ha passat un any i que practicament no me n'he adonat i això, la veritat, és que no m'agrada gaire (cada vegada m'agrada menys).

Fins aviat!!!!

Inauguració de la VSP'09 (Visual Street Performance)

Ahir vam anar a l'inaguració de la VSP d'aquest any. Una expo feta per street artists, comunment coneguts com graffiterros.
Dura encara un temps i anirà evolucionant... penjaré més fotos.

Sushi o com ens cuidem!

A Fundão, una ciutat/poble prop de Covilhã, han obert el primer i únic restaurant japonès en quilómetres! En parlaven molt bé, així que dilluns passat aprofitant que el Pedro havia d'anar a l'Ajuntament de Fundão per coses d'un projecte i que jo havia d'agafar el tren cap a Lisboa i desde Fundão és més barat: SUSHI TIME!!

HUM!!! Boníssim. Sushi, Sashimi, i altres delícies japoneses! Repetirem!

Un part i tres expos

Molts mesos després, torno a entrar el blog per ensenyar-vos unes fotos del que he estat fent durant aquests últims temps.

Ahir vam inaugurar amb el President de la República i un munt de gent important les tres expos que he estat preparant.

Tot va anar molt bé, tot i que encara estic cansada, però per a mi, el més important és que vam conseguir acabar-ho tot a temps, tothom va quedar content i la gent feia comentaris bastant possitius.

Que en vinguin més, però amb més temps! Aquestes les hem fet les tres en 5 mesos... una mica, miqueta, apretadet...

Avui van les fotos, demà les explico i ordeno algunes que han quedat desordenades.

Nucli 1: Não passarão! A importância das Linhas de Torres Vedras para a defesa de Lisboa
Exposició permanent (fins que obri el Centre d'Interpretació)

Entrada del Nucli 1, ante-sala, context cronológic

Més cronologia

Entrada a la sala principal del nucli 1. Un primer espai octogonal parla de la estratégia das Linhas de Torres Vedras

Detall d'un dels panells. Les parets són inclinades

Taula amb pantalla tàctil interactiva

2n espai de la sala principal del nucli 1. Es tracten aspectes com el sistema de comunicacions de les línies, el comissariat militar i l'organització de l'exércit portugués

Detall de la maqueta del Forte de S. Vicente, amb el telègraf a l'esquerra

Detall del telègraf de la maqueta, amb una ilustració explicativa al darreraVitrina de les figures de soldats de la Fàbrica de Sacavém

"Carro de bois", utilitzat pel manteniment dels forts durant la Guerra Peninsular

Vitrina dels soldats, visió frontal

Paret sobre la reorganització de l'exércit portuguès, durant la 3ª invasió francesa. Les armes de la dreta estan tallades...

Nucli 2: As invasões francesas: relatos e memórias
Exposició temporària (fins Novembre de 2010)

Frase a l'entrada

Sala 1 del núcli 2, al fons reproducció del "2 de Mayo"

Sala 1 del núcli 2

Sala 1 del núcli 2, en primer plà escultura de Teixeira Lopes, alegoria a la resistència popular

Sala 1 del núcli 2. Al mig, un dels punts de àudio

Sala 1 del núcli 2. Peça: Tauleta de "A-dos-Cunhados"

Sala 1 del núcli 2, a l'esquerra la maqueta de la batalla de Vimeiro

Sala 1 del núcli 2, maqueta vista desde dalt

Sala 2 del núcli 2, taula de Maceira, on es va firmar l'armistici, fi de la primera invasió francesa

Sala 2 del núcli 2. Al fons, audiovisual

Sala 2 del núcli 2

Sala 2 del núcli 2, a la paret del fons tres punts d'àudio

Sortida del núcli 2, espai de consulta de llibres

Nucli 3: De Ciudad Rodrigo a Torres Vedras: uma viagem pelas gravuras de época
(Fins febrer de 2010)

Colecció privada de gravats, de José Ramón Cid Cebriàn, organizada per temes

I altres:

Al final de la inauguració, tothom content... Trobo que faig prou bona cara per haver dormit sol dues horetes!

Amb l'Ana, que m'ha ajudat en aquest projecte (i m'ha ofert la seva casa per dormir aquests intensius últims 15 dies)

Amb l'Ana i l'Olga, la dissenyadora gràfica de la exposició

Amb l'Ana, l'Olga i el Rui, el "jefe" (Cap de divisió de Cultura, Juventud i Turisme de l'Ajuntament de Torres Vedras, que vaig conèixer al curs de Porto). Llàstima dels ulls tancats...

Amb la Lara i la Lurdes

I finalment, amb el Pedro!

MISSION ACCOMPLISHED!!

Per acabar, el trocet del telenotícies de la RTP on van parlar de la expo:

I feu click aqui per veure el video fet per la Presidencia de la República

(Ah! El part que refereixo al títol és el del meu nou nebot, l'Adrià, el germanet de la Laia, del que encara no he vist fotos!! Pares atrafegats, a veure si me n'envieu alguna!)