Perquè existeixen?

Penjar aquesta història com a primer post després de la del casament no deixa de ser una mica estrany... però intentaré que aquesta història em serveixi com a teràpia.
De fet, si no recordo malament, no és la primera vegada que escric sobre això al blog. Però mai pel que m'ha passat avui. Aviso que no és tant greu com pot semblar per aquest inici enigmàtic, però ara mateix l'únic que sento és picor pel tot el cos i ganes de "fugir" de casa.
Algú sap del que parlo? Si la resposta és sí probablement serà perquè sentiu el mateix que jo sento ara quan trobeu una cucaratxa viva de prop de 7 centímetres (sense exagerar) com a regal a l'arribar a casa.
I crideu per l'auxili d'algu i aquest algú està a 300 km de distància dient-vos per telèfon que no sigueu histèrics i que un animalet com aquest no us pot fer cap mal... si jo ja ho sé això, però i el fàstic? No es pot considerar "mal psicològic"?
El fàstic i l'angúnia inhumana al pensar que aquest "animalet" pugui obri ales i volar cap a mi, o pensar, simplement, que he d'esclafar la seva carcassa... no... impossible. No tinc clar si escriure això m'ajudarà a deixar de mirar compulsivament tots els racons, confirmant que no hi ha cap parent d'aquest "animalet" pel resta de la casa o si quan entri al llit la picor desapareixerà... no ho tinc gens clar, però confio que si, que d'alguna manera, se'm passi i deixi de pensar com he aconseguit, entre una dosis de crits i una altra de sang freda, i amb l'ajuda d'una escombra tirar-la pel balcó fora. No aconsegueixo matar un bitxo tant gran i ella tampoc s'haurà mort després de caure des d'un 4 pis, perquè, per molt que jo preferís que no existissin i que mai més hagués de veure un ésser d'aquest... existeixen i són tant resistents que espanten.