Dues mil visites des del 9 de Novembre de 2005
Falten 3 dies perquè faci 4 anys que vaig arribar a Portugal, per provar de viure-hi. Per provar, durant 6 mesos, si em podria adaptar, si podria fer vida aquí, si creia que valia la pena deixar Barcelona (i tot el que això comporta) per estar amb el Pedro.
Recordo perfectament el dia que vaig marxar. Quan vaig pujar al tren que em duia a Salamanca, carregada de coses. Recordo que tenia molt clar que aquesta era la millor opció i la única manera de saber per quin camí havia de seguir.
Han passat 4 anys i segueixo sabent que vull estar amb el Pedro, però també segueixo sabent que, per molt que aquí estigui bé, m’agradaria molt més estar amb ell a Barcelona (o aprop de Barcelona).
No perdo l’esperança i mentrestant intento ser, cada dia, el més feliç possible en aquesta terra d’acollida, que deu ser un dels millors llocs on pots anar a parar per ser ben acollit. Això, als portuguesos, no els ho treu ningú.
Avui fa sol a Lisboa, la roba s’eixuga al fil d’estendre i el riu guspireixa plata. D’aquí a 2 hores tinc classe de cavall i ja començo a tenir pessigolles a l’estomac.
skip to main |
skip to sidebar
Jo i Lisboa i el que passa per aquí
2 comentários:
Felicitats!, perquè pel que entenc, avui completes 4 anys de vida a Lisboa!
Jo opino que vas fer molt bé. A mi -i segur que també a molta altra gent- ens va de perles tenir-t'hi d'ambaixadora.
Ara bé: també entenc perfectament la teva enyorança, perquè el que a mi em passa amb Barcelona és que és la ciutat que més m'apassiona del món......., a més a més de ser el bressol de les nostres famílies i el recipient d'una gran part de la nostra història vital. No vol dir tot això, però, que sigui clarament el millor indret per viure (si ho fos, estaria plena com un ou, no?). En aquest sentit, torno a opinar que vas fer molt bé de provar-ho, perquè també Lisboa sembla ser un dels millors indrets per viure. Estiguem contents i celebrem el que tenim més que el que no tenim.
Una abraçada!
Sergi
Exacte, Sergi!
Avui fa 4 anys que el tren va parar a Salamanca... i vaig començar la meva vida a Portugal.
Em quedo amb la teva última frase: celebrem el que tenim més que el que no tenim!
Merci!
petons,
Elisabet
Enviar um comentário