La meva primera camera

copiada de: http://www.flickr.com/photos/formica/2909709939/

Banda Ampla "Estrangers a Catalunya"

Se'ns ha fet malbé la tele a Lisboa. El Pedro ha pujat cap a Covilhã i jo aprofito per veure tv3. Primer Crakóvia, i després el que feien en directe: Banda Ampla "Estrangers a Catalunya". Un encert! Veure què pensen els estrangers que viuen a Catalunya em fa pensar en què penso jo, que sóc estrangera, aquí a Lisboa.
Sento els del programa parlar català, alguns millor que jo i tot, alguns com jo parlo portuguès, altres que comencen a esforçar-se i altres que encara no han perdut la vergonya o no tenen intenció de perdre-la.
Diuen que els catalans som una mica tancats, que és difícil fer amics, però que un cop els fas són per tota la vida. No hi puc estar més d'acord. Aquí no és ben bé així. Ràpidament et tracten per amic. Al principi em sorprenia molt. Et diuen "Hola amiga, com estàs?" (jo crec que no ho he fet mai, això, en català) Encara ara, quan ho sento, a vegades penso "amiga? però si em coneixes fa quatre dies!"
Tenint en compte el número d'amics que tinc aquí dec haver conservat molt i molt bé aquesta característica catalana. Sempre m'ha costat. No és res de nou. Diguem que si allò és veritat, jo sóc molt catalana! Però també puc dir que quan considero a algú amic, ho és de veritat, i, si res s'esguerra, per tota la vida. I això, en la meva opinió, té MOLT més valor.
La majoria diuen que no volen tornar. Jo sí que vull. M'agrada Portugal, m'hi sento bé, però m'agradaria tornar a Barcelona/Catalunya. Per la família, pels amics, perquè és d'on sóc i m'hi sento més a gust.
Parlen del que enyoren i del que valoren. Pensant-hi ara, crec que el que enyoro i el perquè m'hi sento més a gust, a Catalunya, està tot una mica lligat. La manera de pensar és diferent. La manera d'afrontar els problemes. El sentit de l'humor. Hi ha petites coses molt diferents, dins d'una majoria de coses que són molt semblants.
Viure fora durant un temps és interessant. Viure fora per tota la vida em fa vertigen. Pensar que els meus fills pensaran diferent, afrontaran els problemes de manera diferent i tindran un humor diferent, em fa bastant vertigen. Espero, almenys, aconseguir que siguin mig catalans!

Perquè existeixen?

Penjar aquesta història com a primer post després de la del casament no deixa de ser una mica estrany... però intentaré que aquesta història em serveixi com a teràpia.
De fet, si no recordo malament, no és la primera vegada que escric sobre això al blog. Però mai pel que m'ha passat avui. Aviso que no és tant greu com pot semblar per aquest inici enigmàtic, però ara mateix l'únic que sento és picor pel tot el cos i ganes de "fugir" de casa.
Algú sap del que parlo? Si la resposta és sí probablement serà perquè sentiu el mateix que jo sento ara quan trobeu una cucaratxa viva de prop de 7 centímetres (sense exagerar) com a regal a l'arribar a casa.
I crideu per l'auxili d'algu i aquest algú està a 300 km de distància dient-vos per telèfon que no sigueu histèrics i que un animalet com aquest no us pot fer cap mal... si jo ja ho sé això, però i el fàstic? No es pot considerar "mal psicològic"?
El fàstic i l'angúnia inhumana al pensar que aquest "animalet" pugui obri ales i volar cap a mi, o pensar, simplement, que he d'esclafar la seva carcassa... no... impossible. No tinc clar si escriure això m'ajudarà a deixar de mirar compulsivament tots els racons, confirmant que no hi ha cap parent d'aquest "animalet" pel resta de la casa o si quan entri al llit la picor desapareixerà... no ho tinc gens clar, però confio que si, que d'alguna manera, se'm passi i deixi de pensar com he aconseguit, entre una dosis de crits i una altra de sang freda, i amb l'ajuda d'una escombra tirar-la pel balcó fora. No aconsegueixo matar un bitxo tant gran i ella tampoc s'haurà mort després de caure des d'un 4 pis, perquè, per molt que jo preferís que no existissin i que mai més hagués de veure un ésser d'aquest... existeixen i són tant resistents que espanten.

una cosa important

No és que desde Nadal no hagi passat res de important a la meva vida... però el temps és poc i el blog queda sempre endarrera en la llista de prioritats. Ara, però, com bé diu el Sergi, crec que es merescut que, almenys, hi pengi una foto de dissabte passat.


Una, o dues. Una nostre, del Pedro i meva i l'altra del grup que ens vau acompanyar quan vam dir sí, a l'església. Gràcies a tots per venir! Família i amics junts per estar al nostre costat aquest dia. A la nit se'ns va ajuntar més gent, gràcies també a vosaltres!

Gairebé ja ha arribat!

Gairebé ja torna a ser Nadal.
Aquest any ha passat tant ràpid...
Moltes novetats, encara que us les he explicat poc.
Molta feina, molt aprenentatge.
Acaba l'any, i, com sempre, fem balanç.
Me'l deixo per d'aqui a uns dies.

Ara... sol penso en que vinc a passar el Nadal a casa, que estaré en família (però que tindré el Pedro lluny), que, espero, podré veure alguns amics i saber, de viva veu, com els hi va la vida, penso que ha passat un any i que practicament no me n'he adonat i això, la veritat, és que no m'agrada gaire (cada vegada m'agrada menys).

Fins aviat!!!!

Inauguració de la VSP'09 (Visual Street Performance)

Ahir vam anar a l'inaguració de la VSP d'aquest any. Una expo feta per street artists, comunment coneguts com graffiterros.
Dura encara un temps i anirà evolucionant... penjaré més fotos.

Sushi o com ens cuidem!

A Fundão, una ciutat/poble prop de Covilhã, han obert el primer i únic restaurant japonès en quilómetres! En parlaven molt bé, així que dilluns passat aprofitant que el Pedro havia d'anar a l'Ajuntament de Fundão per coses d'un projecte i que jo havia d'agafar el tren cap a Lisboa i desde Fundão és més barat: SUSHI TIME!!

HUM!!! Boníssim. Sushi, Sashimi, i altres delícies japoneses! Repetirem!