Fa dies que no poso res i gairebé ni obro el site i avui veig que ja hem passat de els 300 visites. Mica en mica s’omple la pica.
Per aquí tot va bé, sense gaires novetats. Aquesta setmana he estat fent dissabte, dilluns, dimarts i dimecres. De la feina a casa i de casa als guants i als productes de neteja. I tot perquè, com que fa prop de dos mesos que no passo un cap de setmana a Lisboa, que en teoria és quan toca fer dissabte, doncs tenia la casa una mica “desarreglada”, per dir-ho suaument. En fi, que li calia una neteja a fons. I clar, que vinguin l’Albert i la Sonia (ja deuen estar aterrant a l’aeroport de Portela) era una motivació extra per voler tenir el pis en condicions, o com a mínim, en les millors condicions possibles.
A part de la casa neta, hi ha hagut algunes altres novetats. Per exemple:
- Aquesta setmana el Pedro ha estat tots els dies aquí! HUEU! I tot i que amb molta feina, la diferència és notable. Sens dubte, s’està molt millor ;)
- He fet la declaració de la renta portuguesa per Internet i si tot va bé amb tornaran 100 euros.
- La jefa m’ha proposat de continuar a la Biblioteca, amb un contracte encara més escombraria del que tinc, però no depèn d’ella poder oferir més i jo m’estic menjant l’olla per intentar decidir. A vegades tinc la sensació que una persona es passa la vida decidint, si tirar cap aquí, si tirar cap allà. Si lo segur o lo arriscat. Si escoltar el cor o escoltar el cap. Sempre posant coses a balances imaginaries...
- Una orquestra de joves portuguesos ens ha demanat que lanzuda faci unes mascotes i unes camisetes per a ells i, per una banda, el David està fent els dibuixos i nosaltres aquí intentant arribar a un acord perquè la col·laboració ens compensi als dos.
En fi... que tot segueix igual, però no tant igual com podria semblar en un principi. I ara que l’Albert, si tot ha anat bé, ja deu haver arribat i deuen estar baixant de l’avió o potser fins i tot agafant ja el taxi, penjo això al blog abans de que em soni el timbre.
sexta-feira, março 23, 2007
terça-feira, março 13, 2007
Sabeu aparcar?
Segur??
Doncs demostreu-ho AQUÍ
Suposo que alguns de vosaltres ho aconseguireu amb deu segons... però jo!! no hi ha manera!! I no és perquè no sapiga aparcar... és perquè això de controlar els botonets és molt difícil!
No us enganxeu!
Doncs demostreu-ho AQUÍ
Suposo que alguns de vosaltres ho aconseguireu amb deu segons... però jo!! no hi ha manera!! I no és perquè no sapiga aparcar... és perquè això de controlar els botonets és molt difícil!
No us enganxeu!
quarta-feira, março 07, 2007
Galicia: Diari de bord (2)
Dimecres 21 de Febrer...
i deixant-nos d’hores... vaig anar al museu, vaig veure l’obra amb lupa i un cop confirmat que tot (o que em semblava que tot) estava bé, vaig quedar per com ho feríem a l’endemà i... la Coruña per a mi soleta. I amb un sol espectacular. Aquí tampoc vaig portar camera... així que no hi ha fotos per testimoni.
Com que l’última vegada ja havia vist la Ciudad Vieja vaig decidir anar cap a l’altra banda, cap a la ria i vorejant-la. Volia pujar a la Torre de Hercules, aprofitant el dia clar que feia. Abans, però, vaig fer una parada al museu DOMUS. Un museu interactiu, tipus el de la ciència, però que parlar principalment de l’home. En fi... res gaire interessant. Però bé.
Sortint, continuant pel passeig i veient la cara del felicitat dels corunyesos (o corunyencs?) pel dia primaveral vaig continuar cap a la Torre. I arribar a la torre no és gaire fàcil... bé, fàcil sí que ho és, però cal caminar una mica i fer una volta, si no vols anar camp a través. Les vistes valen la pena, de far romà en queda ben poc. Des de dalt vaig aprofitar per trucar a veure si podria anar al concert o no, i després de dos intents en que no em sentien, vaig aconseguir comunicar-me i sí! Tenien una entrada per a mi. A dalt m’hi vaig passar una bona estona i després, quan la gana començava a apretar vaig començar a pensar on podia dinar. Per por de quedar-me sense anar al Bebedeiro (un altre recomanació de l’Esteban i l’altre cop hi vam menjar de conya), cas el concert s’allargués massa, vaig decidir trucar i preguntar si tenien encara la cuina oberta. Un cop confirmat i mapa amb mà i preguntant s’arriba a Roma, amb 10 minuts ja hi era.
Sola, de nou, en un restaurant. Tot i que aquest no és pas de luxe, sinó amb taules de fusta baixetes i bancs, ple de ràdios i andròmines antigues. I vaig menjar... unes cloïsses que no recordo com es diuen i un pinxo de rap amb gambes boníssim. Encara de postres, un gelat de mandarina, per fer baixar. Hum... i com que a la nit tampoc sabia on anar... vaig preguntar si encara els quedava lloc i em van dir que si i vaig dir que hi tornaria... però això ja va ser abusar una mica.
De tornada i perquè es fessin les 8, vaig entrar a un super a comprar les obligades llaunes del Pedro, vaig fer una breu parada a internet per veure si la meva jefa m’havia dit algo, vaig comprar una torta de Santiago per portar a la feina i vaig entrar a algunes tendes de la zona comercial per veure si encara quedava alguna cosa en rebaixes que es pogués aprofitar. D’allí a l’hotel i corre canvia’t que són les 7:30, i corre ves a taquilles a buscar les entrades i seu al teu lloc (fila 5 cadira 5) i espera perquè comenci l’espectacle.
Els coneixia a tots i això, vulguis que no, augmenta l’emoció. No esperava veure un espectacle així. Esperava un seriós concert de fados, que et posen la pell de gallina i les llàgrimes et pugen als ulls, però no esperava veure la Dulce Pontes amb cascavells als peus i la faldilla arremangada ballant una dansa tipus índia de la mort o del infern (de cop tot es va quedar vermell). Ni esperava sentir cançons tradicionals portugueses, ni sons tant diferents i vinguts de tants llocs distants del món. Em va agradar. Cada cançó més. I em sabia greu no conèixer-les prou per disfrutar-ho més.
El concert, amb dos bisos, va acabar i jo, em menys ganes de les que em pensava (encara no podia dir ni fava) vaig anar cap al Bebedeiro. I tot i sense gana, vaig provar de no desaprofitar. De primer karatuli (o algo així). Pensava que serien verduretes a la planxa, per com m’ho van explicar, però no... eren amb crema de llet. Error. I de segon una cuixa d’ànec amb pinya i arròs de no sé què. Molt bo. Per postres, res. Sol una menta per baixar l’empatx.
I d’allí directament cap a l’hotel. L’endemà a les 8 havia de ser al museu per recollir l’obra i la vitrina i m’esperaven també 7 hores de cotxe acompanyada de dos romanesos... uff...
Dijous, 22 de Febrer
De la tornada dir que res de romanesos. Un noi de la República Dominicana i un de Badalona. Divertits, correctes... fumadors (però es controlaven) ;)
Tot va anar bé. Vam arribar a Lisboa a l’hora i no va haver cap problema.
Fi de l’experiència com a Correu en solitari.
i deixant-nos d’hores... vaig anar al museu, vaig veure l’obra amb lupa i un cop confirmat que tot (o que em semblava que tot) estava bé, vaig quedar per com ho feríem a l’endemà i... la Coruña per a mi soleta. I amb un sol espectacular. Aquí tampoc vaig portar camera... així que no hi ha fotos per testimoni.
Com que l’última vegada ja havia vist la Ciudad Vieja vaig decidir anar cap a l’altra banda, cap a la ria i vorejant-la. Volia pujar a la Torre de Hercules, aprofitant el dia clar que feia. Abans, però, vaig fer una parada al museu DOMUS. Un museu interactiu, tipus el de la ciència, però que parlar principalment de l’home. En fi... res gaire interessant. Però bé.
Sortint, continuant pel passeig i veient la cara del felicitat dels corunyesos (o corunyencs?) pel dia primaveral vaig continuar cap a la Torre. I arribar a la torre no és gaire fàcil... bé, fàcil sí que ho és, però cal caminar una mica i fer una volta, si no vols anar camp a través. Les vistes valen la pena, de far romà en queda ben poc. Des de dalt vaig aprofitar per trucar a veure si podria anar al concert o no, i després de dos intents en que no em sentien, vaig aconseguir comunicar-me i sí! Tenien una entrada per a mi. A dalt m’hi vaig passar una bona estona i després, quan la gana començava a apretar vaig començar a pensar on podia dinar. Per por de quedar-me sense anar al Bebedeiro (un altre recomanació de l’Esteban i l’altre cop hi vam menjar de conya), cas el concert s’allargués massa, vaig decidir trucar i preguntar si tenien encara la cuina oberta. Un cop confirmat i mapa amb mà i preguntant s’arriba a Roma, amb 10 minuts ja hi era.
Sola, de nou, en un restaurant. Tot i que aquest no és pas de luxe, sinó amb taules de fusta baixetes i bancs, ple de ràdios i andròmines antigues. I vaig menjar... unes cloïsses que no recordo com es diuen i un pinxo de rap amb gambes boníssim. Encara de postres, un gelat de mandarina, per fer baixar. Hum... i com que a la nit tampoc sabia on anar... vaig preguntar si encara els quedava lloc i em van dir que si i vaig dir que hi tornaria... però això ja va ser abusar una mica.
De tornada i perquè es fessin les 8, vaig entrar a un super a comprar les obligades llaunes del Pedro, vaig fer una breu parada a internet per veure si la meva jefa m’havia dit algo, vaig comprar una torta de Santiago per portar a la feina i vaig entrar a algunes tendes de la zona comercial per veure si encara quedava alguna cosa en rebaixes que es pogués aprofitar. D’allí a l’hotel i corre canvia’t que són les 7:30, i corre ves a taquilles a buscar les entrades i seu al teu lloc (fila 5 cadira 5) i espera perquè comenci l’espectacle.
Els coneixia a tots i això, vulguis que no, augmenta l’emoció. No esperava veure un espectacle així. Esperava un seriós concert de fados, que et posen la pell de gallina i les llàgrimes et pugen als ulls, però no esperava veure la Dulce Pontes amb cascavells als peus i la faldilla arremangada ballant una dansa tipus índia de la mort o del infern (de cop tot es va quedar vermell). Ni esperava sentir cançons tradicionals portugueses, ni sons tant diferents i vinguts de tants llocs distants del món. Em va agradar. Cada cançó més. I em sabia greu no conèixer-les prou per disfrutar-ho més.
El concert, amb dos bisos, va acabar i jo, em menys ganes de les que em pensava (encara no podia dir ni fava) vaig anar cap al Bebedeiro. I tot i sense gana, vaig provar de no desaprofitar. De primer karatuli (o algo així). Pensava que serien verduretes a la planxa, per com m’ho van explicar, però no... eren amb crema de llet. Error. I de segon una cuixa d’ànec amb pinya i arròs de no sé què. Molt bo. Per postres, res. Sol una menta per baixar l’empatx.
I d’allí directament cap a l’hotel. L’endemà a les 8 havia de ser al museu per recollir l’obra i la vitrina i m’esperaven també 7 hores de cotxe acompanyada de dos romanesos... uff...
Dijous, 22 de Febrer
De la tornada dir que res de romanesos. Un noi de la República Dominicana i un de Badalona. Divertits, correctes... fumadors (però es controlaven) ;)
Tot va anar bé. Vam arribar a Lisboa a l’hora i no va haver cap problema.
Fi de l’experiència com a Correu en solitari.
quinta-feira, fevereiro 22, 2007
Galicia: Diari de bord (1)
Dimarts 20 de Febrer
18:30h: A la porta 1 de l’aeroport de Lisboa un grup de gent, molts amb instruments, esperem asseguts a les cadires, llegint, fumant, parlant...
18:45h: Comencen a mirar els passaports i baixem les escales, per quedar-nos esperant a que ens vingui a buscar un autocar. Mentre espero, cada cop estic més encuriosida per saber de quin grup seran tots aquests músics, que semblen conèixer-se. No em cal pensar gaire, poc després baixa les escales la Dulce Pontes, i immediatament la reconec. No li dic res, però se n’adona que l’he conegut. Ells parlen i riuen i ens miren a mi i a una altre noia, les úniques que no som del grup segurament amb tanta curiositat com nosaltres els mirem a ells. L’avió porta 14 persones. Ells són 12. L’avió és seu.
19.20h: Ja som a l’aire. Parlo amb el noi del costat. És diu Beto i és percusionista. Deu aproximadament la meva edat. Li pregunto quin dia i a quin teatre de la Corunya tocaran. M’agradaria veure’ls, comprar una entrada. Estan esgotades, però em diuen que al baixar doni al meu nom a la Calila, que en principi m’aconseguirà una invitació. Així ho faig. Quedo de trucar-li l’endemà a la tarda per veure recollir l’entrada.
21.40h: Hora espanyola. Ja hem aterrat. Recollim maletes i m’acomiado del grup. Taxi cap a l’hotel. NH Atlántico. Tinc el teatre Colon just al costat. Perfecte.
22.30h: Surto de l’habitació (409, vistes al costat dolent...). Plou. Agafo un taxi cap al restaurant Artabria, recomanació del Esteban. Em “zampo” um menú de degustació més aigua i vinet per 30 i pocs euros. Tot molt bo, llàstima d’estar massa plena i sola. Anar a un restaurant sol és molt estrany, però com que igualment hagués hagut de sopar sola, vaig decidir que almenys menjaria bé. Els cambrers, sorpresos de veure’m sola van ser molt simpàtics. Em van fer escriure al llibre de visites i tot.
24:10h: Taxi cap a l’hotel. Miro una mica la tele i em poso al dia dels “bodrios” que fan també a la tele espanyola i cap a dormir. Demà a les 10h he d’estar al museu per desmuntar l’obra i confirmar que està tot bé... quanta responsabilitat!
18:30h: A la porta 1 de l’aeroport de Lisboa un grup de gent, molts amb instruments, esperem asseguts a les cadires, llegint, fumant, parlant...
18:45h: Comencen a mirar els passaports i baixem les escales, per quedar-nos esperant a que ens vingui a buscar un autocar. Mentre espero, cada cop estic més encuriosida per saber de quin grup seran tots aquests músics, que semblen conèixer-se. No em cal pensar gaire, poc després baixa les escales la Dulce Pontes, i immediatament la reconec. No li dic res, però se n’adona que l’he conegut. Ells parlen i riuen i ens miren a mi i a una altre noia, les úniques que no som del grup segurament amb tanta curiositat com nosaltres els mirem a ells. L’avió porta 14 persones. Ells són 12. L’avió és seu.
19.20h: Ja som a l’aire. Parlo amb el noi del costat. És diu Beto i és percusionista. Deu aproximadament la meva edat. Li pregunto quin dia i a quin teatre de la Corunya tocaran. M’agradaria veure’ls, comprar una entrada. Estan esgotades, però em diuen que al baixar doni al meu nom a la Calila, que en principi m’aconseguirà una invitació. Així ho faig. Quedo de trucar-li l’endemà a la tarda per veure recollir l’entrada.
21.40h: Hora espanyola. Ja hem aterrat. Recollim maletes i m’acomiado del grup. Taxi cap a l’hotel. NH Atlántico. Tinc el teatre Colon just al costat. Perfecte.
22.30h: Surto de l’habitació (409, vistes al costat dolent...). Plou. Agafo un taxi cap al restaurant Artabria, recomanació del Esteban. Em “zampo” um menú de degustació més aigua i vinet per 30 i pocs euros. Tot molt bo, llàstima d’estar massa plena i sola. Anar a un restaurant sol és molt estrany, però com que igualment hagués hagut de sopar sola, vaig decidir que almenys menjaria bé. Els cambrers, sorpresos de veure’m sola van ser molt simpàtics. Em van fer escriure al llibre de visites i tot.
24:10h: Taxi cap a l’hotel. Miro una mica la tele i em poso al dia dels “bodrios” que fan també a la tele espanyola i cap a dormir. Demà a les 10h he d’estar al museu per desmuntar l’obra i confirmar que està tot bé... quanta responsabilitat!
terça-feira, fevereiro 20, 2007
Pena
L’altre dia vaig conèixer un noi portuguès molt enfadat amb els catalans. Ens tractava de fills de p... cap amunt, amb humor, això si. Deia que mai s’havia sentit tant immigrant i tant rebutjat com durant els dos anys que va passar a Barcelona, estudiant a la Llotja. Diu que les classes eren en català, que tothom li parlava en català i que fins i tot, el primer dia de classes, ja va veure un paper al noticiari on deia: “si et vols integrar, aprèn català”. Deia que som uns tancats i que no entenia perquè a un estranger se li parlava en català... si allò era Espanya.
Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.
I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.
Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.
Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.
I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.
Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.
I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.
Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.
Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.
I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.
Carnaval
Avui tinc vacances.
A Portugal el dia de Carnaval (ells li diuen Entrudo, no sé ben bé perquè) és festiu.
Plou i fa sol i les bruixes (de disfressa) es pentinen. I jo aprofito per actualitzar el blog i mirar coses a internet que fa temps que no mirava.
El Pedro està a Covilhã i aquesta tarda agafo un avió cap a Galícia, A Coruña concretament, on he d’anar a buscar una obra de la Biblioteca que estava a una exposició i on m’he muntat un planning gastronòmic per fer-me oblidar una mica que hi vaig sola. Se’m fa la boca aigua, tant sols de pensar-hi!
Quan vaig portar-hi la obra vaig menjar tant bé que fa tres mesos que penso en tornar-hi i menjar altra vegada aquelles delícies. No tindré companyia amb qui compartir els gustos i sabors, però això no vol dir que no els provi!
Internet és un món: Entrudo equival en castellà a 'entruejo' o 'antruejo'. Totes provenen del llatí 'introitus'. El significat: “Els tres dies que precedeixen a l’entrada de la Quaresma”. Sembla ser que el nom de “Carnaval” és posterior i que l’entrudo eren festes, sense música ni ball, en que les persones es tiraven les unes a les altres “limões-de-cheiro” (llimones de pudor) que eren boles fetes de cera amb aigua bruta dins (pijums i altres substàncies) que es trencaven quan xocaven amb alguna cosa (l’equivalent als actuals globus d’aigua). Després, tiraven cal i altres pols per sobre de les persones mullades. Van ser perseguides i prohibides, però es seguien practicant, fins que van arribar altres tradicions més lights com les serpentines i el confetti.
A Portugal el dia de Carnaval (ells li diuen Entrudo, no sé ben bé perquè) és festiu.
Plou i fa sol i les bruixes (de disfressa) es pentinen. I jo aprofito per actualitzar el blog i mirar coses a internet que fa temps que no mirava.
El Pedro està a Covilhã i aquesta tarda agafo un avió cap a Galícia, A Coruña concretament, on he d’anar a buscar una obra de la Biblioteca que estava a una exposició i on m’he muntat un planning gastronòmic per fer-me oblidar una mica que hi vaig sola. Se’m fa la boca aigua, tant sols de pensar-hi!
Quan vaig portar-hi la obra vaig menjar tant bé que fa tres mesos que penso en tornar-hi i menjar altra vegada aquelles delícies. No tindré companyia amb qui compartir els gustos i sabors, però això no vol dir que no els provi!
Internet és un món: Entrudo equival en castellà a 'entruejo' o 'antruejo'. Totes provenen del llatí 'introitus'. El significat: “Els tres dies que precedeixen a l’entrada de la Quaresma”. Sembla ser que el nom de “Carnaval” és posterior i que l’entrudo eren festes, sense música ni ball, en que les persones es tiraven les unes a les altres “limões-de-cheiro” (llimones de pudor) que eren boles fetes de cera amb aigua bruta dins (pijums i altres substàncies) que es trencaven quan xocaven amb alguna cosa (l’equivalent als actuals globus d’aigua). Després, tiraven cal i altres pols per sobre de les persones mullades. Van ser perseguides i prohibides, però es seguien practicant, fins que van arribar altres tradicions més lights com les serpentines i el confetti.
Suïssa
Els dies a Suïssa van anar molt bé. Vaig veure un munt de coses, vaig estar amb la Júlia, em vaig divertir i vaig desconnectar. Aquest cop no vaig portar camera de fer fotos, i en el seu lloc vaig fer un diari de viatge i haig de dir que em va agradar molt no estar lligada a l'esclavitud de la fotografia. Lligada a, en lloc de mirar amb ulls de veure (plagiant una expressió portuguesa), mirar quin és el millor angle per endur-te aquell moment cap a casa, quan la bellesa del moment en sí se t'escapa amb aquest acte. Així, sense camera, m’enduc molts records que sé que no puc compartir, però que els he gravat amb més força al meu cap, sabent que no tinc fotos que me’ls retornin.
El pitjor de Suïssa va ser que durant els dies que jo hi era la meva àvia va caure i es va trencar el fèmur. Per sort, no va ser el cap del fèmur i com sempre, cal donar gràcies perquè hauria pogut ser pitjor... Ara ja l’han operada i està a casa, poc a poc, recuperant l’agilitat, amb l’ajuda i la paciència de tots. Jo encara vaig pensar en tornar, però poc podia ajudar... així que em limito a intentar ajudar en la distància, amb el poc que això vol dir. I una vegada més, la fòbia a la distància... sort que sóc a Portugal i no enlloc més lluny, perquè sinó, no sé com m’ho faria...
El pitjor de Suïssa va ser que durant els dies que jo hi era la meva àvia va caure i es va trencar el fèmur. Per sort, no va ser el cap del fèmur i com sempre, cal donar gràcies perquè hauria pogut ser pitjor... Ara ja l’han operada i està a casa, poc a poc, recuperant l’agilitat, amb l’ajuda i la paciència de tots. Jo encara vaig pensar en tornar, però poc podia ajudar... així que em limito a intentar ajudar en la distància, amb el poc que això vol dir. I una vegada més, la fòbia a la distància... sort que sóc a Portugal i no enlloc més lluny, perquè sinó, no sé com m’ho faria...
