Dia D... de decidir

El dia 6 de juny se m'acaba el contracte a la Biblioteca.

Sembla, altra vegada, que hi ha alguna opció de continuar, cobrant menys, durant un any més. És un contracte que es diu POC (Programa Ocupacional de Cultura) i serveix per explotar una mica més les persones que han estudiat coses relacionades amb la Cultura i estant a l'atur. Es tracat d'un programa en que et fan un contracte d'un any amb una institució i tu hi vas a treballar a canvi d'un 20% més del que rebries si et quedessis a casa.

No sona gaire bé... ja ho sé... però quedar-se a casa encara sona pitjor. De tota manera, tot i que la meva jefa esta intentant que em donin el POC per tots costats, no està pas garantit. El divendres va parlar amb una de les persones que podem firmar la preproposta i aquesta persona li va dir que si, que la firmava... Però com se sol dir: "del dicho al hecho..."

I jo... per una banda estic contenta de que em puguin renovar i, principalment, de que la meva jefa estigui contenta amb la meva feina i vulgui, de totes totes, que m'hi quedi. Però per altra banda... no serà que podria trobar alguna cosa millor?

Per una banda em sento amb l'obligació d'enviar currículums a altres llocs per veure si hem pot sortir una cosa més ben pagada i més relacionada amb la meva àrea... però al fer-ho, sento com si estigués traïnt una mica la confiança de la meva jefa...

En fi... sempre decidint! I he de donar gràcies per poder tenir l'oportunitat de decidir! I no haver-me de "conformar" amb una feina qualsevol.

Avantatges de quedar-me a la Biblioteca: l'ambient (hi ha molt bon ambient i m'entenc molt bé amb la jefa); l'horari (de les 10:30 a les 17:30 - enveja?- em permet fer moltes altres coses paral.leles); la feina (no és perfecte... podria ser millor, més relacionada amb la museografia, amb la didàctica, si! però també podria ser pitjor. Tinc llibertat per decidir moltes coses, la jefa em té confiança, la meva opinió s'escolta...); l'espai (la Biblioteca és preciosa, i, a part del fred que fa, és un gust entrar cada dia en un espai així); els llibres (continent - contingut, cap dels dos desmereix l'altre. En un espai magnífics, uns llibres únics, i el gust de poder estar en contacte amb ells).

Desavantatges: que m'acabi acomodant massa i em converteixi amb una funcionaria pública "típica" (AHHH!, ni en els meus pitjors malsons!); que podria estar fent coses més relacionadas amb la museografia, amb més pressupost, projectes més interessants... Podria? Hipotèticament parlant, podria.

En fi... decidir... -"tirem per aquí, tirem per allà- una de les coses que més em costa de tot!

Mal de cap...

Això no es pot dir gaire alt. Per això ho dic curt i baixet...
avui "ne ho le palle piene" de sentir discussions!!

AHHHHHHHH!!!

El perquè de no escriure...

Fa molt de temps que no escric, ja sou bastants els que us "queixeu" i amb tota la raó, que no hi ha novetats des de fa segles, i que cada cop que obriu el blog us trobeu en primer lloc aquesta imatge horrible del Socrates paleta.

Doncs bé, ara que estic a Covilhã i que tinc una estoneta per a mi -mentre el Pedro (i família) s'entretenen a veure el Portugal-Bèlgica- us intentaré explicar el perquè d'aquesta prolonga absencia.

Primer motiu: viatges. Entre Barcelona i Covilhã fa molt que no passo un cap de setmana a Lisboa cosa que m'obliga a fer (2n motiu) tasques domèstiques durant la setmana (i no a fer dissabte quan tocaria ;) ). I això, si ho ajunto a les meves bones intencions (3r motiu) d'anar més al gimnàs (la setmana passada hi vaig anar dilluns, dimarts, dimecres i dijous. Aquesta ni un dia...) amb que aquesta setmana s'acabava el plaç d'entrega de les camisetes de Lanzuda que hem fet amb col.laboració amb la Escola de música de la Orquesta Nacional do Tejo... doncs... el blog se'm queda sempre endarrera.

I em sap greu perquè com sempre se m'han quedat coses al tinter que us hagués volgut explicar. Com quan vam anar a veure en directe la prova del món de "Triatlon" a Lisboa. O el cap de setmana que vaig anar a Barcelona amb el Pedro i vam menjar calçots. O com em va agradar "La vida de los otros" tot i anar sola al cine. O que la Maria va fer la comunió i estava guapíssima. O que el Bernat ja té tres anys i amb uns amics (i pares, es clar) van organitzar una festeta a "Piscines i Esports". O lo guapíssims que estant l'Amadeu i la Paula. O com la Clara, que tot i que encara no gateja, ja arriba a tota arreu arrosegant-se com um soldat.

En fi... tantes coses que voldira compartir amb vosaltres però no ho puc fer... per la maleïda FALTA DE TEMPS!

El Sócrates que no va acabar els estudis...

Fa uns dies que hi ha una gran polèmica a Portugal. El José Sócrates (aquí conegut com Engenheiro Sócrates), que és l’actual Primer Ministre sembla que va “comprar” la llicenciatura. Això és el que diuen els periodistes i el que està clar és que hi ha molts documents extranys que justifiquen la desconfiança, relacionats amb les convalidacions d’assignatures anteriors, els professors que va tenir (5 assignatures les va fer amb un professor del seu partit polític, del que ell ja era ministre), la data del diploma (passat en diumenge). En fi... una gran polèmica que serveix per no parlar de coses series, per crear discusions familiars [Jo el voto independentment de tenir un títol o no! -diu un. L’important aquí és que va mentir i la seva credivilitat ara ha de ser posada en causa en tot! -diu un altre...] i sobretot per estimular la creativitat dels comediants, en sentit ampli.

En paral.lel a aquesta polèmica el govern ha tret una campanya (evidentment ja preparada d’abans) en que es presenten figures públiques destacades (per exemple, periodistes, cantants, entrenadors de futbol...) en la situació que estarien ara si no haguessin estudiat. Així, surt una periodista venent diaris en un quiosc, un cantant fent d’acomodador en un teatre i l’entrenador fent d’encarregat de material d’un equip de futbol. A mi, personalment, la campanya no m’agrada... ara bé... el fotomuntatge que circula aquests dies per internet és el que no té pèrdua! El Socrates primer ministre si no hagues acabat / comprat la carrera de ingenyeria de ponts i camins... treballaria a l’obra! Si senyor, a la campanya, juguem-hi tots!

* Aquest tema m’ha fet pensar en el Montilla. Em sembla que ell no té cap títol i mira, ha arribat on ha arribat, a President de la Generalitat sense la necessitat de comprar-ne cap. Potser els hauria de posar en contacte, no?

Síndrome de divendres a la tarda...

Falten aproximadament 3/4 d'hora per sortir de la feina i ja no puc més!

Ara, quan surti, em ve a buscar la mare del Pedro i em porta a l'autobus que he d'agafar per anar cap a Covilhã. Quina mandra! 4 hores d'autobus si no hi ha gaire trànsit...

A la feina estic preparat una expo pel dia 18. Bé, de fet la expo està preparada... ara estic intentant escriure un tríptic explicant coses interessant de les obres... però estic bloquejada... per això, com que ara ja tinc internet al meu ordenador em puc entretenir escrivint 4 ratlles al blog... de tant en tant... molt de tant en tant... únicament en casos extrems com avui.

;)

Portugal: Um retrato social

Ahir vaig veure a la RTP el final d'un capítol d'una sèrie de documentals que pretenen reflexar la situació actual de Portugal, titulat "Portugal, un retrat social".

No sé si vaig tenir mala sort o si tot el documental va ser així, però els 10 últims minuts eren d'un pessimisme tal que fins i tot em vaig posar de mal humor. No sé quin problema tenen els portuguesos que els fa ser tan extremadament autocrítics. Serà que no han sortit del seu país i no han vist que el que els sembla tan desastrós passa una mica per tot arreu? Serà que utilitzen una vara de mesurar diferent i que "el color del vidre amb el que miren" les coses canvia així que passen la frontera? Jo fa dos anys que sóc aquí i encara no m'explico que fa que els portuguesos siguin tan pessimistes.

Als últims 10 minuts que vaig enganxar parlaven dels problemes lligats a la vida a les ciutats (portugueses, única i exclusivament de les ciutats portugueses). Sabeu que passa, segons el narrador? Doncs que les ciutats s'estenen cap a les perifèries i això té diferents conseqüències negatives, fins i tot podríem anomenar-les de catastròfiques. La primera, està lligada a la vida social. Obliga a les unitats familiars a distanciar-se (avis, pares, nets...), els barris com els coneixíem abans deixen d’existir, i aleshores les persones tenen menys relacions entre elles i s'ajuden menys les unes a les altres. (ATENCIÓ: Això tant sols passa a Portugal, no us hi podeu sentir identificats si no sou portuguesos). Una altra conseqüència de que les ciutats creixin allunyant-se del centre és que cada vegades augmenten més les distàncies entre la casa i el lloc de treball, cosa que augmenta el temps de desplaçament, avança l'hora de llevar-se, genera caravanes de trànsit i pol·lució. També, els fills i els pares es veuen durant menys hores i això crea criatures desateses i poc acompanyades en el seu creixement. (AVÍS: Això és degut al mal planejament urbanístic de les grans ciutats portugueses, una situació irreconeixible a qualsevol altre país europeu).

Pobres portuguesos, oi? Tenir tants problemes que els diferencien dels altres i els facin únics? Potser el pessimisme portuguès ve per aquí, ara que hi penso. Potser és una manera de pensar que tot i que són un poble petit són únics. Ni que això de ser únics vulgui dir que tot els va malament només i exclusivament a ells.

La Feria de la Ladrona

L’Albert i la Sònia van venir fa dos caps de setmana a Lisboa. Com que ja són reincidents, en el sentit que, si no m’equivoco, és la tercera vegada que venen, i amb això, si no erro les comptes, es posen en primera posició empatats amb el Màrius i la Wieslawa - i el meu pare, però com que una visita era per negocis no compte ;)- doncs vam anar amb calma, sense l’stress de visitar una ciutat per primera vegada i voler veure-ho tot.

De tota manera, sempre queden coses noves per veure. A mi, que fa dos anys que sóc aquí me’n falten encara moltíssimes! La meva idea era portar-los a la Feria da Ladra, que fan tots els dimarts i dissabtes a Lisboa, entre el Convento de S. Vicente de Fora i el Panteão Nacional, a l’anomenat Campo de Santa Clara. És una fira tipus els Encants de Barcelona com jo els recordo, quan hi anava els dissabtes al matí amb els meus pares, amb paradetes unes a sobre de les altres i teles a terra plenes d’andròmines vingudes de ves a saber on i comprades per ves a saber qui. La Fira és d’aquest tipus de coses que Lisboa encara té i que Barcelona ja ha perdut, en pro de la moda i la ciutat del disseny.

I el nom, que indueix a traduccions sui generis com la del títol d’aquest post, no es refereix pas a cap lladre, sinó a l’acció de “lladrar” –cridar- per voler vendre els productes abans que els altres comerciants. Lladres i productes robats, avui en dia, també n’hi ha, però el nom, que sembla que es remunta al s. XII, no ve pas d’aquí.

Els llençols, que no ens deixaven sortir del llit, i un esmorzar casolà contundent, van fer que no hi arribéssim a temps, principalment perquè havíem quedat amb la Mina (la recordeu? Si no, mireu aquí) per veure la seva obra i comprar-li algun quadre.

I així entre quadres, passejades, croissants amb xocolata, llibreries, esglésies fent missa, postes de sol i converses entre peu de carrer i veïnes abocades a les finestres, vam arribar al meu restaurant de Lisboa preferit: el Tia Chica, per sopar a horari portuguès, o fins i tot nòrdic (no havíem dinat) i després anar a fer una copa al Barrio Alto, acomiadant el dissabte amb una Caipirinha a la mà.