Acabo d'arribar d'una altra classe de hípica. Em va tant tant tant bé, que em costa de creure hi tot! El 90% dels dies surto com a nova! Cansada, però mentalment com nova. Cada dia és com un repte, perquè a mi, tot i que m'agraden molt els cavalls i m'ho puc passar molt bé montant... al mateix temps, també em fa una mica de "cague" (sinó que li preguntin a l'Albert, que anava amb mi quan anavem a Vallromanes!). O sigui, que cada dia, quan pujo al cavall, sento que m'he de superar... vull dir, que no em puc deixar vencer per la por i no disfrutar tot el que disfruto quan estic bé... en fi... no sé si sona massa filosòfic, però és una mica el que sento.
Però avui us explicava tot això per dir que avui hem saltat (una miqueta) i que me n'he sortit molt bé. Tot i que el cavall m'ha fet suar la cansalada i demà ja veurem com tinc les cames! En fi... que l'edat no perdona!
segunda-feira, junho 23, 2008
quinta-feira, junho 19, 2008
The lost ring
Si voleu veure la Biblioteca en un joc on-line de McDonalds (que van estar gravant fa aproximadament 6 mesos a la Biblio) mireu els videos 3 i 4 de l'esquerra d'aquest site (cliqueu a les imatges petitones de l'esquerra).
Per cert, l'ordenador on la noia esta treballant és el que ens van regalar a la Biblio i el que utilitzo ara.
www.thelostring.com
Per cert, l'ordenador on la noia esta treballant és el que ens van regalar a la Biblio i el que utilitzo ara.
www.thelostring.com
sexta-feira, junho 06, 2008
D'oca a oca... i anada d'olla.
Aquest blog comença a semblar el joc de l'oca... d'aniversari a aniversari vaig passant els dies.
Ara li toca al Pedro, que en fa 31 avui: PARABÉNS MIÚDO! ;)
I jo que no us explico res des de que en tinc 29...
He estat molt "entretinguda" -per dir-ho d'alguna manera- a "matutar" (és portuguès, i deu equivaldre a capficar-me, però no del tot... és el que passa amb les paraules dels diferents idiomes, algunes encaixen millor amb el que vols dir que les altres, i després, vas a buscar-la, i resulta que no tenen traducció exacte).
Total... que he estat pensant molt què he de fer amb la meva feina... Ara a l'agost se m'acaba al contracte i em proposen continuar en unes condicions... lamentables. Fan plorar, o riure, depenent del dia... I he estat pensant si val la pena acceptar-ho tot... si no hi ha un moment on no compensa... principalment quan tens la sensació que el que et lliga a la feina són les persones que hi ha, l'espai, que indubtablement és preciós, però no la feina en sí, no l'estimul que d'ella en treus, o el que n'aprèns. Arribats a aquest punt... no valdrà més la pena deixar-ho estar?
I, entre les opcions que tinc, penso que potser una bona elecció seria montar una empresa (petitona) que doni serveis i propostes als petits museus. Així, treballaria per a mi, tindria més llibertat de moviments, i podria estar més temps amb el Pedro. Però al mateix temps, treballar per a un mateix suposa unes capacitats que no sé si tinc. Hi ha dies que crec que sí, que podré amb tot, que convenceré tothom, que tot funcionarà a la perfecció... hi ha dies que crec que no, que m'esforçaré tot el que pugui, però que després rebré sempre la resposta preferia de les institucions portugueses: no hi ha diners... i els patrocinadors que busqui, em diran al mateix... i clar, d'alguna manera hem de menjar, no? (es más triste robar que pedir?)
En fi... moltes coses que em passen pel cap, però que són difícils d'explicar, per telèfon, per escrit, en persona. Són difícils d'explicar perquè es junten un munt de factors que encara no he conseguit ordenar dins meu, i aleshores, com puc explicar-ho als altres?
Ara li toca al Pedro, que en fa 31 avui: PARABÉNS MIÚDO! ;)
I jo que no us explico res des de que en tinc 29...
He estat molt "entretinguda" -per dir-ho d'alguna manera- a "matutar" (és portuguès, i deu equivaldre a capficar-me, però no del tot... és el que passa amb les paraules dels diferents idiomes, algunes encaixen millor amb el que vols dir que les altres, i després, vas a buscar-la, i resulta que no tenen traducció exacte).
Total... que he estat pensant molt què he de fer amb la meva feina... Ara a l'agost se m'acaba al contracte i em proposen continuar en unes condicions... lamentables. Fan plorar, o riure, depenent del dia... I he estat pensant si val la pena acceptar-ho tot... si no hi ha un moment on no compensa... principalment quan tens la sensació que el que et lliga a la feina són les persones que hi ha, l'espai, que indubtablement és preciós, però no la feina en sí, no l'estimul que d'ella en treus, o el que n'aprèns. Arribats a aquest punt... no valdrà més la pena deixar-ho estar?
I, entre les opcions que tinc, penso que potser una bona elecció seria montar una empresa (petitona) que doni serveis i propostes als petits museus. Així, treballaria per a mi, tindria més llibertat de moviments, i podria estar més temps amb el Pedro. Però al mateix temps, treballar per a un mateix suposa unes capacitats que no sé si tinc. Hi ha dies que crec que sí, que podré amb tot, que convenceré tothom, que tot funcionarà a la perfecció... hi ha dies que crec que no, que m'esforçaré tot el que pugui, però que després rebré sempre la resposta preferia de les institucions portugueses: no hi ha diners... i els patrocinadors que busqui, em diran al mateix... i clar, d'alguna manera hem de menjar, no? (es más triste robar que pedir?)
En fi... moltes coses que em passen pel cap, però que són difícils d'explicar, per telèfon, per escrit, en persona. Són difícils d'explicar perquè es junten un munt de factors que encara no he conseguit ordenar dins meu, i aleshores, com puc explicar-ho als altres?
segunda-feira, abril 21, 2008
Els últims
Dissabte vaig fer els últims, els últims 20 i alguna cosa de la meva vida: 29.
29 anys, tinc ja. I veient-me ningú no ho diria. Ni jo ni els altres. No ho dirien perquè no vesteixo com suposadament hauria de vestir algú que en tingués quasi trenta, ni em comporto com teoricament algú amb aquesta edat s'hauria de comportar. Ni jo ni la majoria de persones de la meva generació. Perquè? perquè tenir-ne 30, avui en dia, no és el mateix que tenir-ne 30 fa 100 o 50 anys. Ni molt menys! No som ni la meitat de responsables del que eren els "adults" de 30 anys d'altres èpoques. De fet, ni en les estadístiques ens consideren adults i punt. Sinó "joves adults" o alguna cosa similar. Comencem a tenir feina estable (sou), parella estable (alguns), casa estable (hipoteca)... però la majoria encara no tenim fills. Comencem a tenir responsabilitats, però hem estat educats, no tant en la cultura de l'esforç, com en la cultura del lleure, de la satisfació inmediata i tot ens cau una mica gran. Però ho sembli o no, els que tindrem la sort d'arribar als 90 ja hem viscut un terç de la nostra vida, i cal aprofitar la resta, perquè són 4 dies, i 3 te'ls passes dormint.
Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat, els que no m'heu felicitat però heu pensat amb mi, i a tots els que hi penseu ara.
29 anys, tinc ja. I veient-me ningú no ho diria. Ni jo ni els altres. No ho dirien perquè no vesteixo com suposadament hauria de vestir algú que en tingués quasi trenta, ni em comporto com teoricament algú amb aquesta edat s'hauria de comportar. Ni jo ni la majoria de persones de la meva generació. Perquè? perquè tenir-ne 30, avui en dia, no és el mateix que tenir-ne 30 fa 100 o 50 anys. Ni molt menys! No som ni la meitat de responsables del que eren els "adults" de 30 anys d'altres èpoques. De fet, ni en les estadístiques ens consideren adults i punt. Sinó "joves adults" o alguna cosa similar. Comencem a tenir feina estable (sou), parella estable (alguns), casa estable (hipoteca)... però la majoria encara no tenim fills. Comencem a tenir responsabilitats, però hem estat educats, no tant en la cultura de l'esforç, com en la cultura del lleure, de la satisfació inmediata i tot ens cau una mica gran. Però ho sembli o no, els que tindrem la sort d'arribar als 90 ja hem viscut un terç de la nostra vida, i cal aprofitar la resta, perquè són 4 dies, i 3 te'ls passes dormint.
Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat, els que no m'heu felicitat però heu pensat amb mi, i a tots els que hi penseu ara.
terça-feira, abril 15, 2008
La vida continua
La vida continua i per variar, no em deixa gaire temps lliure per anar-vos-la explicant.
La setmana passada, dimarts i dimecres, vaig anar a Porto a fer un seminari a la Fundació Serralves. De fet, no és un seminari, sinó un conjunt de seminaris, dos dies per mes, durant 6 mesos. És sobre polítiques culturals i tota la resta de participants (som uns 30) són d'ajuntaments, el que em deixa una mica com peix fora de l'aigua, però, en fi... suposo que poc a poc m'hi aniré trobant. El primer seminari va ser un 6/10. No va estar malament... però pitjor del que pensava. Espero que la resta siguin millors.
A part d'això, ara si, estem acabant del tot el llibre sobre el bibliotecari. Hem fet la revisió de proves (tan sols en podrem fer una... cosa que no està gaire bé... però les coses són com són) i dijous va cap a imprenta. També estic a tope preparant la expo del Dia Internacional de Monumentos e Sítios, que serà el divendres, i aquest any... no li he pogut dedicar tot el temps que m'hagués agradat. Però quedarà bé, eh! no ho dubteu!
I finalment, unes fotografies del passat cap de setmana no l'altre, on, tot i que no em vaig atrevir a competir (eren equips de 3 persones i no volia deixar a ningú malament) vaig fer unes voltes a una pista de cards que hi ha a Covilhã. El Pedro, la Lara i el Rui van quedar 2º! Va estar prou bé!
La setmana passada, dimarts i dimecres, vaig anar a Porto a fer un seminari a la Fundació Serralves. De fet, no és un seminari, sinó un conjunt de seminaris, dos dies per mes, durant 6 mesos. És sobre polítiques culturals i tota la resta de participants (som uns 30) són d'ajuntaments, el que em deixa una mica com peix fora de l'aigua, però, en fi... suposo que poc a poc m'hi aniré trobant. El primer seminari va ser un 6/10. No va estar malament... però pitjor del que pensava. Espero que la resta siguin millors.
A part d'això, ara si, estem acabant del tot el llibre sobre el bibliotecari. Hem fet la revisió de proves (tan sols en podrem fer una... cosa que no està gaire bé... però les coses són com són) i dijous va cap a imprenta. També estic a tope preparant la expo del Dia Internacional de Monumentos e Sítios, que serà el divendres, i aquest any... no li he pogut dedicar tot el temps que m'hagués agradat. Però quedarà bé, eh! no ho dubteu!
I finalment, unes fotografies del passat cap de setmana no l'altre, on, tot i que no em vaig atrevir a competir (eren equips de 3 persones i no volia deixar a ningú malament) vaig fer unes voltes a una pista de cards que hi ha a Covilhã. El Pedro, la Lara i el Rui van quedar 2º! Va estar prou bé!
terça-feira, abril 01, 2008
10 anys
Avui fa 10 anys que va néixer la Maria.
Fa 10 anys que vaig anar a l'hospital a veure la cosa més maca que he vist mai. Petitona. Semblava que es trenqués. Dolça. Preciosa.
La primera. La primera filla de l'Amadeu i l'Anna. La primera neta dels meus pares. La primera nevoda de tots nosaltres.
Avui fa 10 anys, la Maria.
1o anys que han passat tant ràpid que no m'ho puc creure.
En 10 anys! tantes coses i tant poques! un erasmus, el Pedro, acabar la carrera, començar a treballar, treballar al MAS, al CCCB, a la Dipu, a El Temps d'Art, al Dalí... castells, viatjes, moltes visites a Lisboa, més nevots, decidir venir a Lisboa, el tren, la casa, la Biblio... estabilitzar la meva vida aqui... tantes coses i tant poques, en 10 anys més de la meva vida i els 10 primers de la de la Maria.
FELICITATS MARIA! PER MOLTS ANYS, GUAPA! PETONS DES DE LISBOA!
Fa 10 anys que vaig anar a l'hospital a veure la cosa més maca que he vist mai. Petitona. Semblava que es trenqués. Dolça. Preciosa.
La primera. La primera filla de l'Amadeu i l'Anna. La primera neta dels meus pares. La primera nevoda de tots nosaltres.
Avui fa 10 anys, la Maria.
1o anys que han passat tant ràpid que no m'ho puc creure.
En 10 anys! tantes coses i tant poques! un erasmus, el Pedro, acabar la carrera, començar a treballar, treballar al MAS, al CCCB, a la Dipu, a El Temps d'Art, al Dalí... castells, viatjes, moltes visites a Lisboa, més nevots, decidir venir a Lisboa, el tren, la casa, la Biblio... estabilitzar la meva vida aqui... tantes coses i tant poques, en 10 anys més de la meva vida i els 10 primers de la de la Maria.
FELICITATS MARIA! PER MOLTS ANYS, GUAPA! PETONS DES DE LISBOA!
Hi ha dies així
Ahir a la tarda, el Pedro, em va enviar un missatge dient que s'havia de quedar a Covilhã perque tenia una reunió.
Jo, després, vaig anar a muntar a cavall (que continua sent genial, és qualitat de vida!) i al sortir, amb un grup dels alumnes més crescudets i el professor, ens vam quedar prenent unes cervesetes i parlant. Jo no tenia pressa, perquè per arribar a casa i estar sola, doncs millor quedar-me fent-la petar de tot i de res.
En fi, que així va passar una hora i després d'anar a veure algunes de les eugues del professor, que és el capità de la Guardia Nacional Republicana de Ajuda, doncs em van portar cap a casa en cotxe (els portuguesos, en això, són encantadors).
Arribant a casa, de repent, vaig veure la furgoneta del Pedro i vaig comentar: "Huau! al final sembla que el meu nòvio sí que està a casa!" però, com que no m'ho podia ni creure, vaig rectificar dient que no, que devia haver deixar la furgo a Lisboa, aquesta setmana (ja no ho recordava bé).
Total, que em despedeixo, entro a la portaria, pujo al 4, obro amb les dues claus i, ups!, veig la llum del menjador oberta. "Ui, si el Pedro ho veiés! Ja sé el que m'estaria dient, mira que deixar-me la llum encesa, quin cap...". I, mentre anava pensant això, entro al menjador i, SORPRESA, el Pedro hi era, des de feia una hora, esperant que arribes a casa..., per a fer-me una sorpresa.
Hi ha dies així! :)
Jo, després, vaig anar a muntar a cavall (que continua sent genial, és qualitat de vida!) i al sortir, amb un grup dels alumnes més crescudets i el professor, ens vam quedar prenent unes cervesetes i parlant. Jo no tenia pressa, perquè per arribar a casa i estar sola, doncs millor quedar-me fent-la petar de tot i de res.
En fi, que així va passar una hora i després d'anar a veure algunes de les eugues del professor, que és el capità de la Guardia Nacional Republicana de Ajuda, doncs em van portar cap a casa en cotxe (els portuguesos, en això, són encantadors).
Arribant a casa, de repent, vaig veure la furgoneta del Pedro i vaig comentar: "Huau! al final sembla que el meu nòvio sí que està a casa!" però, com que no m'ho podia ni creure, vaig rectificar dient que no, que devia haver deixar la furgo a Lisboa, aquesta setmana (ja no ho recordava bé).
Total, que em despedeixo, entro a la portaria, pujo al 4, obro amb les dues claus i, ups!, veig la llum del menjador oberta. "Ui, si el Pedro ho veiés! Ja sé el que m'estaria dient, mira que deixar-me la llum encesa, quin cap...". I, mentre anava pensant això, entro al menjador i, SORPRESA, el Pedro hi era, des de feia una hora, esperant que arribes a casa..., per a fer-me una sorpresa.
Hi ha dies així! :)
