Dimarts 20 de Febrer
18:30h: A la porta 1 de l’aeroport de Lisboa un grup de gent, molts amb instruments, esperem asseguts a les cadires, llegint, fumant, parlant...
18:45h: Comencen a mirar els passaports i baixem les escales, per quedar-nos esperant a que ens vingui a buscar un autocar. Mentre espero, cada cop estic més encuriosida per saber de quin grup seran tots aquests músics, que semblen conèixer-se. No em cal pensar gaire, poc després baixa les escales la Dulce Pontes, i immediatament la reconec. No li dic res, però se n’adona que l’he conegut. Ells parlen i riuen i ens miren a mi i a una altre noia, les úniques que no som del grup segurament amb tanta curiositat com nosaltres els mirem a ells. L’avió porta 14 persones. Ells són 12. L’avió és seu.
19.20h: Ja som a l’aire. Parlo amb el noi del costat. És diu Beto i és percusionista. Deu aproximadament la meva edat. Li pregunto quin dia i a quin teatre de la Corunya tocaran. M’agradaria veure’ls, comprar una entrada. Estan esgotades, però em diuen que al baixar doni al meu nom a la Calila, que en principi m’aconseguirà una invitació. Així ho faig. Quedo de trucar-li l’endemà a la tarda per veure recollir l’entrada.
21.40h: Hora espanyola. Ja hem aterrat. Recollim maletes i m’acomiado del grup. Taxi cap a l’hotel. NH Atlántico. Tinc el teatre Colon just al costat. Perfecte.
22.30h: Surto de l’habitació (409, vistes al costat dolent...). Plou. Agafo un taxi cap al restaurant Artabria, recomanació del Esteban. Em “zampo” um menú de degustació més aigua i vinet per 30 i pocs euros. Tot molt bo, llàstima d’estar massa plena i sola. Anar a un restaurant sol és molt estrany, però com que igualment hagués hagut de sopar sola, vaig decidir que almenys menjaria bé. Els cambrers, sorpresos de veure’m sola van ser molt simpàtics. Em van fer escriure al llibre de visites i tot.
24:10h: Taxi cap a l’hotel. Miro una mica la tele i em poso al dia dels “bodrios” que fan també a la tele espanyola i cap a dormir. Demà a les 10h he d’estar al museu per desmuntar l’obra i confirmar que està tot bé... quanta responsabilitat!
quinta-feira, fevereiro 22, 2007
terça-feira, fevereiro 20, 2007
Pena
L’altre dia vaig conèixer un noi portuguès molt enfadat amb els catalans. Ens tractava de fills de p... cap amunt, amb humor, això si. Deia que mai s’havia sentit tant immigrant i tant rebutjat com durant els dos anys que va passar a Barcelona, estudiant a la Llotja. Diu que les classes eren en català, que tothom li parlava en català i que fins i tot, el primer dia de classes, ja va veure un paper al noticiari on deia: “si et vols integrar, aprèn català”. Deia que som uns tancats i que no entenia perquè a un estranger se li parlava en català... si allò era Espanya.
Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.
I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.
Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.
Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.
I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.
Com d’aquestes converses ja en tinc el “cul pelat” i amb perdó, i estic una mica farta d’enfrontaments directes, li vaig dir, per una banda, que la realitat que havia vist no era gaire comú, ja que a Barcelona es parla més castellà que català, però que Llotja és una escola catalana amb 200 anys d’història i que potser això hi tenia alguna cosa a veure.
I, evidentment, li vaig dir que no podia estar d’acord amb ell i que la solució, ben fàcil, per vèncer aquest rebuig era aprendre català, cosa més que senzilla parlant portuguès i castellà. Li vaig intentar explicar que més que rebuig és l’únic sistema d’autodefensa que tenim davant de la força del castellà si no volem que el català mori, i gràcies a Déu que encara hi ha nuclis durs on no es baixa del burro davant demandes de parlar en castellà, sobretot vingudes d’una persona que farà un curs de dos anys a Catalunya i per tant no és un visitant temporal.
Ara ell treballa a Madrid, encantant de la vida perquè ningú no li demana d’aprendre una altra llengua per integrar-se, i on amb el seu castellà mig sudamericanitzat ningú no el mira malament i l’accepten tal com és. Està a Espanya i s’hi sent feliç.
Jo, l’únic que puc sentir és pena. Pena per algú que veu aprendre una altra llengua i una altra cultura com una imposició i no com una riquesa per a ell mateix. Pena per la gent que sol entén i accepta les fronteres dels mapes físics i no té la sensibilitat per veure que les nacions no són les que estan al mapa sinó les que es porten al cor. Pena perquè el tancat és ell i no nosaltres, pena perquè per negar-se a aprendre català (sembla que tant sols sap dir “una miqueta”) ha deixat de conèixer persones i realitats que l’haguessin pogut fer créixer com a persona.
I també pena perquè això és el que explica als seus amics, a Portugal i a Madrid, i multiplica l’odi generat tant sols a causa de la seva mandra i els seus preconceptes per integrar-se, no dels nostres.
Carnaval
Avui tinc vacances.
A Portugal el dia de Carnaval (ells li diuen Entrudo, no sé ben bé perquè) és festiu.
Plou i fa sol i les bruixes (de disfressa) es pentinen. I jo aprofito per actualitzar el blog i mirar coses a internet que fa temps que no mirava.
El Pedro està a Covilhã i aquesta tarda agafo un avió cap a Galícia, A Coruña concretament, on he d’anar a buscar una obra de la Biblioteca que estava a una exposició i on m’he muntat un planning gastronòmic per fer-me oblidar una mica que hi vaig sola. Se’m fa la boca aigua, tant sols de pensar-hi!
Quan vaig portar-hi la obra vaig menjar tant bé que fa tres mesos que penso en tornar-hi i menjar altra vegada aquelles delícies. No tindré companyia amb qui compartir els gustos i sabors, però això no vol dir que no els provi!
Internet és un món: Entrudo equival en castellà a 'entruejo' o 'antruejo'. Totes provenen del llatí 'introitus'. El significat: “Els tres dies que precedeixen a l’entrada de la Quaresma”. Sembla ser que el nom de “Carnaval” és posterior i que l’entrudo eren festes, sense música ni ball, en que les persones es tiraven les unes a les altres “limões-de-cheiro” (llimones de pudor) que eren boles fetes de cera amb aigua bruta dins (pijums i altres substàncies) que es trencaven quan xocaven amb alguna cosa (l’equivalent als actuals globus d’aigua). Després, tiraven cal i altres pols per sobre de les persones mullades. Van ser perseguides i prohibides, però es seguien practicant, fins que van arribar altres tradicions més lights com les serpentines i el confetti.
A Portugal el dia de Carnaval (ells li diuen Entrudo, no sé ben bé perquè) és festiu.
Plou i fa sol i les bruixes (de disfressa) es pentinen. I jo aprofito per actualitzar el blog i mirar coses a internet que fa temps que no mirava.
El Pedro està a Covilhã i aquesta tarda agafo un avió cap a Galícia, A Coruña concretament, on he d’anar a buscar una obra de la Biblioteca que estava a una exposició i on m’he muntat un planning gastronòmic per fer-me oblidar una mica que hi vaig sola. Se’m fa la boca aigua, tant sols de pensar-hi!
Quan vaig portar-hi la obra vaig menjar tant bé que fa tres mesos que penso en tornar-hi i menjar altra vegada aquelles delícies. No tindré companyia amb qui compartir els gustos i sabors, però això no vol dir que no els provi!
Internet és un món: Entrudo equival en castellà a 'entruejo' o 'antruejo'. Totes provenen del llatí 'introitus'. El significat: “Els tres dies que precedeixen a l’entrada de la Quaresma”. Sembla ser que el nom de “Carnaval” és posterior i que l’entrudo eren festes, sense música ni ball, en que les persones es tiraven les unes a les altres “limões-de-cheiro” (llimones de pudor) que eren boles fetes de cera amb aigua bruta dins (pijums i altres substàncies) que es trencaven quan xocaven amb alguna cosa (l’equivalent als actuals globus d’aigua). Després, tiraven cal i altres pols per sobre de les persones mullades. Van ser perseguides i prohibides, però es seguien practicant, fins que van arribar altres tradicions més lights com les serpentines i el confetti.
Suïssa
Els dies a Suïssa van anar molt bé. Vaig veure un munt de coses, vaig estar amb la Júlia, em vaig divertir i vaig desconnectar. Aquest cop no vaig portar camera de fer fotos, i en el seu lloc vaig fer un diari de viatge i haig de dir que em va agradar molt no estar lligada a l'esclavitud de la fotografia. Lligada a, en lloc de mirar amb ulls de veure (plagiant una expressió portuguesa), mirar quin és el millor angle per endur-te aquell moment cap a casa, quan la bellesa del moment en sí se t'escapa amb aquest acte. Així, sense camera, m’enduc molts records que sé que no puc compartir, però que els he gravat amb més força al meu cap, sabent que no tinc fotos que me’ls retornin.
El pitjor de Suïssa va ser que durant els dies que jo hi era la meva àvia va caure i es va trencar el fèmur. Per sort, no va ser el cap del fèmur i com sempre, cal donar gràcies perquè hauria pogut ser pitjor... Ara ja l’han operada i està a casa, poc a poc, recuperant l’agilitat, amb l’ajuda i la paciència de tots. Jo encara vaig pensar en tornar, però poc podia ajudar... així que em limito a intentar ajudar en la distància, amb el poc que això vol dir. I una vegada més, la fòbia a la distància... sort que sóc a Portugal i no enlloc més lluny, perquè sinó, no sé com m’ho faria...
El pitjor de Suïssa va ser que durant els dies que jo hi era la meva àvia va caure i es va trencar el fèmur. Per sort, no va ser el cap del fèmur i com sempre, cal donar gràcies perquè hauria pogut ser pitjor... Ara ja l’han operada i està a casa, poc a poc, recuperant l’agilitat, amb l’ajuda i la paciència de tots. Jo encara vaig pensar en tornar, però poc podia ajudar... així que em limito a intentar ajudar en la distància, amb el poc que això vol dir. I una vegada més, la fòbia a la distància... sort que sóc a Portugal i no enlloc més lluny, perquè sinó, no sé com m’ho faria...
quarta-feira, fevereiro 07, 2007
Propera parada: Suïssa
Demà vaig a Suïssa a veure la Júlia. I en tinc moltes ganes, dir una altra cosa seria mentida, però al mateix temps -com sempre que tinc vacances i no vaig a Barcelona- un remordiment em diu que hauria d'aprofitar tots els dies de vacances per anar a casa, estar amb la família.
Això ja em passava, anys endarrera, quan, alhora d’escollir, per exemple, entre anar de viatge de final de carrera a Turquia o aprofitar aquells dies per venir a veure el Pedro, escollia al Pedro.
I per això, amb el que m’agradava viatjar a mi (m’agrada), sembla que ara, pràcticament des de fa 7 anys (si, si, ja fa 7 anys!), vaig saltant, saltant de Catalunya a Portugal (amb alguna escapada, fugaç, a algun altre destí). És com quan estàs a la línia que assenyala l’Ecuador i amb un pas saltes de l’hemisferi nord al sud. Ara aquí, ara allà. Sense descobrir res de nou, ja que el que et rodeja es sempre el mateix paisatge.
I tot i així, tot i el que m’agrada conèixer llocs nous, em compensa tria els meus viatges actuals entre família i amics, perquè Suïssa tampoc és un lloc nou i hi vaig, evidentment, per passar uns dies amb la Júlia. I dic que em compensa, sens dubte, perquè no hi ha res millor, ni cap destí que superi la família i els amics que tinc.
Això ja em passava, anys endarrera, quan, alhora d’escollir, per exemple, entre anar de viatge de final de carrera a Turquia o aprofitar aquells dies per venir a veure el Pedro, escollia al Pedro.
I per això, amb el que m’agradava viatjar a mi (m’agrada), sembla que ara, pràcticament des de fa 7 anys (si, si, ja fa 7 anys!), vaig saltant, saltant de Catalunya a Portugal (amb alguna escapada, fugaç, a algun altre destí). És com quan estàs a la línia que assenyala l’Ecuador i amb un pas saltes de l’hemisferi nord al sud. Ara aquí, ara allà. Sense descobrir res de nou, ja que el que et rodeja es sempre el mateix paisatge.
I tot i així, tot i el que m’agrada conèixer llocs nous, em compensa tria els meus viatges actuals entre família i amics, perquè Suïssa tampoc és un lloc nou i hi vaig, evidentment, per passar uns dies amb la Júlia. I dic que em compensa, sens dubte, perquè no hi ha res millor, ni cap destí que superi la família i els amics que tinc.
i 200!
200 visites... amb el poc que escric té mèrit!
Vull dir, té mèrit de part vostre que seguiu venint a veure si al blog hi ha novetats!
...petonets a tots...
Vull dir, té mèrit de part vostre que seguiu venint a veure si al blog hi ha novetats!
...petonets a tots...
Alfaces
Avui sortint de la feina plovia.Jo, com sempre, no portava paraigües, així que n’he agafat un mig trencat que tenim a la Biblio per a casos d’emergència i Calçada da Ajuda avall que fa baixada.
No semblava que plogués tant, però Déu n’hi do! D’aquella pluja menudeta que enganya una mica, que sembla que no sigui res i abans de que te n’hagis adonat ja vas mig xop. Jo, la bossa de l’esquena, la bossa de l’ordenador... per no parlar de les sabates... però en fi, tot s’eixugarà.
Però tornant cap a casa m’ha sorprès per enèsima vegada una costum que tenen les tendes de queviures de Lisboa. Quan plou treuen els enciams a fora. Els posen sobre una caixa, o sobre un cotxe, perquè els caigui la pluja a sobre. No sé si a casa nostre això és costum o no. Jo, que sóc de ciutat, no ho havia vist mai. Clar que... en teoria, Lisboa també és una ciutat, i per aquesta regla de tres això no hauria de passar. Per ser ciutat, i perquè, per aquest mateix motiu la pluja, enlloc de ser neta, ve plena de brutícia de la contaminació...
Com dic, tot això ja ho havia vist moltes vegades (perquè aquest hivern ploure, ha plogut i força), però fins avui no havia associat aquest costum al nom amb el que es coneix els lisboetes: alfacinhes (que vol dir enciamets). Serà que aquest nom té alguna cosa a veure amb el costum de treure els enciams al carrer els dies de pluja?
Qui sap... seguiré investigant!
