Supèrbia

Uff! Quin cap de setmana! O tancada a casa treballant pel master o tancada a la Biblioteca fent de policia en una presentació d’un llibre.
Van venir unes 100 o 150 persones, d’aquell perfil d’intel·lectuals de classe alta que tot fa pensar que es sabran comportar perfectament en un lloc en el que sol d’entrar-hi et quedes amb la boca oberta. Oberta per la bellesa del l’espai, per la quantitat de llibres, pel temps que tenen aquest espai i aquests llibres. Per sentir-te petit davant del pes dels segles.
Jo, almenys, quan vaig entrar per primera vegada em vaig sentir més o menys així... Però a jutjar pel comportament dels que van venir a la presentació, jo no dec ser gens intel·lectual... i encara bo.
Des de recolzar-se als llibres (dels mobles i les vitrines, ja ni en parlo. No sabíeu que són fets, precisament, per recolzar-hi tot el pes del cos? – doncs si us crèieu intel·lectuals, ja us podeu treure de la llista...), a treure llibres dels prestatges per fullejar-los, a entrar menjant i bevent... en fi...
Però el més greu (i el més violent per nosaltres, els pobres treballadors que havíem de fer de policies) és que quan els hi cridaves l’atenció (molt educadament, es clar) et responien de mala manera o se te’n fotien a la cara... llastimós.
I per llastimosos també els poemes (al meu entendre). Us en tradueixo un perquè opineu vosaltres mateixos (i us estalvio els de les vulves, paraula que li encanta a l’autor):

“Estàs vell,
em diu la imatge del mirall

Estiro una mà cap al meu Orient
i quasi toco
la saviesa

Estiro una mà cap al meu Occident
i quasi toco
la sobirania

Després, fito amb un somriure amarg
Aquest retrat judeocristà crucificat”

El “poeta” és un ex-polític que ha titulat el seu primer llibre de poemes “Sobirania”, jo, si em deixes recomanar-li un nou títol, li proposaria la paraula “Supèrbia”.

De la meva terra

Ó GENTE DA MINHA TERRA
Canta: Mariza
Lletra: Amália Rodríguez
Música: Tiago Machado

Ó gente da minha terra
Oh gent de la meva terra
Agora que eu percebi
Ara he entès
Esta tristeza que trago
Aquesta tristesa que porto
Foi de vós que a recebi
És de vosaltres que l’he rebut

É meu e vosso este fado
És meu i vostre aquest fado
Destino que nos amarra
Destí que ens aferra
Por mais que seja negado
Per molt que es negui
Às cordas de uma guitarra
A les cordes d’una guitarra

Sempre que se ouve o gemido
Sempre que se sent el gemec
De uma guitarra a cantar
D’una guitarra a cantar
Fica-se logo perdido
Ja s’estàs perdut
Com vontade de chorar
Amb ganes de plorar

E pareceria ternura
I semblaria tendresa
Se eu me deixasse embalar
Si em deixés bressolar
Era maior a amargura
Seria més gran l'amargor
Menos triste o meu cantar
Menys trista la meva cançó

Abraçades

Benvinguda Clara!

La Clara, la meva nova neboda, va néixer el 13 d'Octubre, cap a les 5 de la tarda. Jo espero veure-la demà passat quan faré una escapada fugaç a Barcelona per conèixer-la i per celebrar el 40 aniversari de casament dels meus pares.

A veure si, tot i tenir tant sols una setmana, se li queda gravada la meva cara i s’assabenta que té una tieta mig portuguesa. I per Nadal, quan torni, ja serà tant gran!

El Bernat, pel que he sentit, porta força bé això de ser el germà gran. Potser la Maria, per això, li pot donar algun consell per saber com es fa això exactament...

Afers exteriors

Finalment, m'han confirmat que.... tararararara ta ta!!
No participaré al programa!
I estic contenta, la veritat, perquè tot i que seria xulo que em veiessiu des de Barcelona, també m'estressaria un rato!
Així, tinc dos amics que hi surten i jo m'ho puc mirar des de la distància!
Això si, que algú em gravi el programa quan doni, si us plau!

El meu restaurant preferit

El meu restaurant preferit de Lisboa està a Alfama i es diu Casa Chica (em sembla). És molt petit, té tant sols espai per 20 persones, però a part del menjar, que és casolà però boníssim (Bacalhau à Braz, arroz de polvo, arroz de pato...), cada dia que hi anem en passa una de més grossa.
L'última vegada, amb l'Anna, l'Eliseu i la Martina, vam poder assistir, de gratis, a una sessió de fados autèntica (o millor, autènticament surrealista).
Veieu-ho vosaltres mateixos.

D. Giovanni

Fa uns dies, va arribar un mail a la biblioteca preguntant quants dels seus treballadors estarien interessats en tenir una invitació per anar a veure D. Giovanni, de Mozart, a l'escenàri que s'estava montant al pati del Palau da Ajuda.
Jo, evidentment, m'hi vaig apuntar. Tot el que sigui gratis i relacionat amb cultura, perfecte. Ens convidaven a veure l'assaig general, que seria el dimarts. Finalment, per problemes interns (per variar), l'assaig no es va arribar a fer i ens vam quedar tots amb cara de tontos...
Però al dijous, van arribar unes entrades per veure l'òpera i, de nou, m'hi vaig apuntar.
A la nit, vestida amb les meves millors gales (que no és que siguin molt bones) vaig anar cap al Palau, amb intenció d'escoltar òpera... però... en fi, escoltar el que es diu escoltar no ho vaig fer gaire. El so era horrible. Suposo que el fet de no fer assaig general passa factura. De tant en tant, si paraves molt l'orella, senties que si, que realment, aquella persona que estava sobre l'escenari estava cantant. I veure, bé, el que es diu veure, la foto n'és testimoni (però això era perquè els que no pagavem teniem els pitjors llocs).
Va ser tant trist, que al final, si la gent va aplaudir durant 30 segons ja va ser molt. No ho havia vist mai, així. Ni demanar que sortissin de nou els cantants, ni felicitar al director, ni uns sol "bravo". Fi. Tothom de peu i cap a casa, entre comentaris de l'horror que havien intentat "escoltar".
A mi, de tota manera, em va agradar anar-hi. Millor això que quedar-me a casa, i amb els de la feina ens vam divertir prou.