Supèrbia

Uff! Quin cap de setmana! O tancada a casa treballant pel master o tancada a la Biblioteca fent de policia en una presentació d’un llibre.
Van venir unes 100 o 150 persones, d’aquell perfil d’intel·lectuals de classe alta que tot fa pensar que es sabran comportar perfectament en un lloc en el que sol d’entrar-hi et quedes amb la boca oberta. Oberta per la bellesa del l’espai, per la quantitat de llibres, pel temps que tenen aquest espai i aquests llibres. Per sentir-te petit davant del pes dels segles.
Jo, almenys, quan vaig entrar per primera vegada em vaig sentir més o menys així... Però a jutjar pel comportament dels que van venir a la presentació, jo no dec ser gens intel·lectual... i encara bo.
Des de recolzar-se als llibres (dels mobles i les vitrines, ja ni en parlo. No sabíeu que són fets, precisament, per recolzar-hi tot el pes del cos? – doncs si us crèieu intel·lectuals, ja us podeu treure de la llista...), a treure llibres dels prestatges per fullejar-los, a entrar menjant i bevent... en fi...
Però el més greu (i el més violent per nosaltres, els pobres treballadors que havíem de fer de policies) és que quan els hi cridaves l’atenció (molt educadament, es clar) et responien de mala manera o se te’n fotien a la cara... llastimós.
I per llastimosos també els poemes (al meu entendre). Us en tradueixo un perquè opineu vosaltres mateixos (i us estalvio els de les vulves, paraula que li encanta a l’autor):

“Estàs vell,
em diu la imatge del mirall

Estiro una mà cap al meu Orient
i quasi toco
la saviesa

Estiro una mà cap al meu Occident
i quasi toco
la sobirania

Després, fito amb un somriure amarg
Aquest retrat judeocristà crucificat”

El “poeta” és un ex-polític que ha titulat el seu primer llibre de poemes “Sobirania”, jo, si em deixes recomanar-li un nou títol, li proposaria la paraula “Supèrbia”.