D. Giovanni

Fa uns dies, va arribar un mail a la biblioteca preguntant quants dels seus treballadors estarien interessats en tenir una invitació per anar a veure D. Giovanni, de Mozart, a l'escenàri que s'estava montant al pati del Palau da Ajuda.
Jo, evidentment, m'hi vaig apuntar. Tot el que sigui gratis i relacionat amb cultura, perfecte. Ens convidaven a veure l'assaig general, que seria el dimarts. Finalment, per problemes interns (per variar), l'assaig no es va arribar a fer i ens vam quedar tots amb cara de tontos...
Però al dijous, van arribar unes entrades per veure l'òpera i, de nou, m'hi vaig apuntar.
A la nit, vestida amb les meves millors gales (que no és que siguin molt bones) vaig anar cap al Palau, amb intenció d'escoltar òpera... però... en fi, escoltar el que es diu escoltar no ho vaig fer gaire. El so era horrible. Suposo que el fet de no fer assaig general passa factura. De tant en tant, si paraves molt l'orella, senties que si, que realment, aquella persona que estava sobre l'escenari estava cantant. I veure, bé, el que es diu veure, la foto n'és testimoni (però això era perquè els que no pagavem teniem els pitjors llocs).
Va ser tant trist, que al final, si la gent va aplaudir durant 30 segons ja va ser molt. No ho havia vist mai, així. Ni demanar que sortissin de nou els cantants, ni felicitar al director, ni uns sol "bravo". Fi. Tothom de peu i cap a casa, entre comentaris de l'horror que havien intentat "escoltar".
A mi, de tota manera, em va agradar anar-hi. Millor això que quedar-me a casa, i amb els de la feina ens vam divertir prou.