V de...

El dia 13...

Demà passat...

d'aquí aproximadament 48 h...

començo les vacances!

Viatges

Estic al tren, torno de Covilhã, visc en un viatge cíclic... Lisboa, Covilhã, Lisboa, Barcelona, Lisboa, Porto, Lisboa... la meva casa és Lisboa i els transports. Conec les cares dels passatgers, dels de l’avió i dels del tren. Dels revisors, de les hostesses... Conec els millors llocs per asseure’m, des d’on es veu el millor paisatge, quin és el camí més ràpid, per on anar per evitar les cues. El tren m’agrada. L’avió el suporto. L’autocar, que no me’l posin més al davant. Si hagués d’escollir, per comoditat: el tren, per rapidesa: l’avió, per posar-me dels nervis: l’autocar.

Viatge rere viatge aprens a aprofitar el temps. Per dormir, per pensar, per llegir, per treballar, per escriure alguna cosa pel blog... per exemple, avui. I dit això:

“Próxima paragem: Lisboa-Santa Apolonia. Este comboio termina o seu recorrido nesta estação. A CP comboios de Portugal...”.

Ja sóc a Lisboa.

Els dijous dels museus

El dijous passat vaig anar a visitar la Casa-Museu Anastácio Gonçalves. No la coneixia. Durant Juliol i Agost i per primera vegada aquest any, una iniciativa del Ministeri de Cultura fa que un museu de Lisboa estigui obert fins a les 11 de la nit. Em vaig perdre el del primer dijous, que obria el Museu d’Arqueologia, perquè, tot i ser al costat de casa, simplement me’n vaig oblidar... quin cap.

El segon va ser el Museu do Azulejo i hi varem anar amb el Pedro. Està situat en un antic convent, prop de la zona de l’expo (bé, entre Santa Apolónia i l’expo) té una col·lecció prou important, però el més impressionant són els azulejos que encara es conserven del propi edifici, principalment els de la capella i les galeries del claustre. També em van agradar bastant unes vitrines molt didàctiques on s’explica com es fan els azulejos, gairebé sense text, tant sols amb els peces situades seqüencialment en les determinades fases del procés. Al jardí van fer un concert i després encara varem anar fins la “Fábrica Braço de Prata” que és un espai que pertany a un conjunt de llibreries especialitzades de Lisboa on fan activitats diverses i també està situat en un edifici reutilitzat, una antiga fàbrica d’armes (amb el nom de Braço de prata, segurament en referència a l’empunyadura de les pistoles que hi fabricaven).

I aquest dijous vaig anar a la Casa-Museu... sola, perquè el Pedro no hi era i perquè no vaig aconseguir convèncer ningú més perquè m’hi acompanyessin. L’edifici està prop del centre de Lisboa, a la zona de les avingudes noves. Va ser la casa del pintor José Malhoa i després la va comprar el Dr. Anastácio Gonçalves, que era un oftalmòleg amant de l’art. Va donar la casa i la seva col·lecció a l’estat portuguès i ara es pot visitar. A mi, les cases museu no m’acostumen a dir gaire cosa... però s’ha de reconèixer que el senyor (doutor, com li dirien aquí) tenia una col·lecció d’art força potent, el que, per a mi, la torna més interessant. Sobretot pintors portuguesos de finals del XIX, principis del XX i porcelana xinesa.

També hi havia un concert, visites guiades i una petita peça de teatre. La casa estava que “rebentava per les costures” (com es diu en portuguès), o sigui, que la iniciativa sembla que funciona, a veure si continua durant l’any.

L’únic problema de la Casa-Museu va ser anar-hi i tornar-hi. Des de casa fins allà, amb transport públic, trigo una hora, el que fa obligatori portar qualsevol cosa de lectura prou amena i interessant com per fer que el temps passi més ràpid. No sempre aconsegueixes escoltar converses que valguin la pena, al tranvia... ;)

Vaig escollir un catàleg del CCCB sobre les exposicions realitzades entre 1994 i 2006 per veure si m’inspirava per un parell de projectes que tinc entre mans (bé, potser dir “entre mans” és ser massa optimista...). En un text del Josep Ramoneda sobre l’expo “Cuba: la illa possible”, -que no recordo haver vist- vaig trobar unes idees que em van semblar interessants i em vaig dir: “així que arribi a casa, escric un post sobre això”... ara ja no me’n recordo del que era... i això em passa tantes vegades... si tingués manera d’escriure el que penso en qualsevol moment i publicar-ho, el meu blog tindria molts més textos. Tants se’m queden al tinter del pensament... En el futur, quan siguem cyberhomes i tinguem un disc dur al cap es desperdiciarà molta menys inspiració, que ve en un moment determinat, i després no torna. Sembla com si dues neurones especialment superdotades contactessin de tant en tant però que entremig de la vulgaritat de les altres els costés molt tornar a trobar-se de nou. O, simplement, el que té sentit un dia en deixa de tenir tant al següent, perquè ja ha canviat el context.

“Hi va haver un temps en què es volia conquerir allò impossible. Ara són anys de pensar en allò possible. Perquè ni tant sols allò possible no troba la manera d’obrir-se pas.”

Parla de Cuba o de les nostres ambicions? Podem aspirar al tot, al somni? Podem anhelar d’arribar-hi? a allò que sembla perfecte? o ens hem de conformar amb les possibilitats, menys perfectes, menys atraients, que ens posa a l’abast la realitat? La Biblioteca i un futur més o menys plàcid amb un sou a final de mes o l’abisme del risc, el coratge d’apostar en el valor d’un mateix, per un somni potser impossible? Sense probar-ho no se sap... però no serà que ara són anys de pensar, simplement, en el possible? Jugar pel segur o tot a una carta? Triar, triar, triar... sempre triar... i a mi em costa tant! Hi ha dies en que l’únic que vull és tornar a la placidesa de la infància, on el que no agradava era que triessin per nosaltres...

El proper dijous toca el Museu de Arte Antiga i la peli “El tapete voador”. Espero explicar-vos-ho.

Felicitats mama!

No ens entenen (i 2)

Em pregunta la Sònia si he viscut una Eurocopa durilla... i si el post té alguna cosa a veure. Doncs... diguem que la Eurocopa ha fet que em preguntessin més i me n'he adonat que hi ha molta cosa relacionada amb Catalunya (almenys amb la "meva" Catalunya, que ja sé que CAT és plural) que a Portugal tampoc s'enten. I m'ha sorprès, principalment, veure que gent molt propera a mi i que me n'han sentit parlar un munt de cops segueixi pensant que jo no vull ser espanyola per pura "pataleta".
Durilla? jo crec que durilla no. Simplement em sento fora de lloc, amb felicitacions que a mi em cauen lluny, des de sms a mails i amb gent que quasi em cantaven això de "español, español, yo soy español" o com sigui la musiqueta aquesta, amb tot l'apreci del món.
A mi, com aficionada al futbol, m'agrada que hagi guanyat la selecció espanyola, perquè "joga mais bonito" que l'alemana i perquè han estat super regulars. Crec que tenen raó quan diuen que ha guanyat el futbol. Però d'aqui a sentir el seu triomf com a meu, hi ha un salt insalvable!
Ja sé que hi ha gent que es sent catalana i espanyola alhora, però jo, almenys per ara... no.

Déu o la CIA?

Estic preparant un llibre sobre les cartes del Marquês de Pombal que hi ha a la Biblioteca i avui, llegint-ne una que parla del terratrèmol de 1755 que va arrassar Lisboa, m'ha fet gràcia aquesta frase:
"En la general consternació en que ens trobem, hem de agrair, però, a la Misericórdia Divina els incomparables benefícis de haver conservat ilesos les Reials Persones de Seves Majestats, i de tota la Reial Família".
El terratrèmol va destrossar el Palau Reial de la Praça da Ribeira, que era on normalment estava el Rei, però aquells dies de finals d'Octubre i primers de Novembre va decidir passar-los al Palau de Belém, que no va patir gaire amb el terratrèmol.
Al 1755 parlàven de providència divina. Al s. XXI parlariem d'informacions privilegiades dels serveis secrets i "conxorxa" de la classe política, assegurant que "aquí hi ha gat amagat". Serà que en aquella època sabien més del que deien i ja podien preveure el desastre que se'ls venia a sobre? Amb la mentalitat del XXI no em costa gaire de creure-m'ho. El que ens costa és creure en les casualitats, principalment si els poderosos en surten beneficiats.

No ens entenen…

O no ens entenen o jo sóc nefasta explicant, o una mica de les dues coses.

Ets espanyola, oi? Em pregunten… I jo, que si, que no, que sóc catalana. I ja la tenim. Jo intento transmetre que vol dir això de ser catalana. Però dient que no sóc espanyola, quan és evident per a tothom (perquè ho diu el meu DNI) que ho sóc… doncs les coses se’m compliquen.

No ho entenen... i jo no els hi ser explicar. No ser explicar que ser català és una llengua, són unes tradicions, és un país... però sobretot és un sentiment. A vegades em sembla que és més difícil explicar què vol dir ser català que què vol dir creure en Déu. Les dues coses no es poden explicar des de la simple racionalitat. Si anem als fets, tipo axiomes, el meu DNI diu “Espanya”, per tant, sóc espanyola. A = B. Però, malauradament o no, les coses no són tant simples.

Em diuen que dic que sóc catalana perquè és el que m’han posat al cap des de petitona. Que m’han menjat el tarro, vaja. Potser sí, però igual que a tots els francesos, italians, peruans i japonesos que se’n sentint. Jo sóc catalana, perquè em sento catalana, perquè he nascut a Catalunya, perquè la meva llengua és el català i m’identifico amb les costums i tradicions catalanes. Igual que un francès, italià, peruà etc... que se’n senti. Amb una diferencia, clar, que no tenim un país que ens reconegui. Sinó, ningú ni preguntaria ni arrufaria el nas al sentir això. Seria el més normal del món. Seriem com a tot arreu. Però el nostre país no està reconegut.

Em diuen que sóc radical, nacionalista, que vull la independència i que odio Espanya... Uff, tot això i jo que em considerava moderada. Nacionalista catalana, si, ho sóc, perquè amagar-ho... però com la major part de francesos, italians... que estimen el seu país, ni més ni menys. Independència... si demà la poguéssim votar, diria que si, sens dubte (fins i tot amb els nefastos polítics que tenim i amb la por amagada que sigui massa tard per a guanyar-la), si l’haguéssim de lluitar i hi hagués gent que hagués de morir per això... et diria que no, que no val la pena... que seguiré sent catalana, per molt que no tingui país que encaixi amb els meus sentiments. Si em diguessin que un dia passarà una cosa misteriosa que farà que no hi hagi pors, ni ressentiments, ni desconfiança, ni desconeixement... per part de cap de les parts, i que Espanya, amb tota la seva grandesa territorial i barreja cultural, serà un país on tothom accepti les diferencies dels altres i les sàpiga apreciar, tot i que no les senti, necessariament, com a seves... si això passa alguna vegada, crec que no m’importaria formar part d’un país així. Que podria sentir que en formo part.

Que odio Espanya... potser a vegades, des de fora, pot semblar-ho. Però jo no crec que odiï Espanya, ni molt menys. Detesto algunes parts de la història d’Espanya: les que xoquen amb la història de Catalunya i estant plenes de prohibicions, aniquilacions i morts, a diferents nivells. Em molesta que m’associïn a algunes coses amb les que no em sento mínimament identificada (normalment amb coses que trobo cutres, o fora de lloc, o massa “espanyoles”). Però tinc grans amics espanyols i Espanya té coses magnífiques que m’encanten, a tots nivells (ciutats, paisatges, patrimoni, museus, menjars, literatura, i un llarg etc.) i no reconeixeu-ho seria injust i de cecs.

Em diuen, també, que els catalans tenim mania persecutòria, que ens sentim sempre atacats, robats, maltractats... no ho sé, potser una mica miqueta si que ens passa. Potser hi estem tant acostumats que veiem, en alguns casos, coses on no n’hi ha. Però quan un té el “cul pelat” (amb perdó) de rebre, potser es torna hipersensible al maltracta.

En fi... que per molt que ho intenti (i he de reconèixer que no sempre ho intento) no puc fer entendre perquè dic que sóc catalana i no espanyola, i la gent es queda amb la idea equivocada que, pobreta de mi, m’han menjat el tarro i sóc una radical anti-espanyola “como la copa de un pino”. I em sap greu, perquè crec que no ho sóc i crec que Catalunya es mereixeria una “ambaixadora” més convincent.