El passat dia 19 va fer 3 anys que vaig arribar a Portugal. Vaig agafar un tren, des de Sants, amb un munt de maletes, la guitarra, l’ordenador. Em vaig posar dins d’un camarot amb 6 persones més. A la llitera més alta, la de l’esquerra mirant la finestra. Em vaig passar bona part del viatge plorant. La Maria, la meva neboda, m’havia vingut a acomiadar. També els meus pares i alguns germans. Jo no podia parar de plorar. Em feia tanta pena deixar tota la meva vida per començar-ne una de nova. Així és com ho veia en aquell moment. Em feia pena pensar en cada moment que no passaria amb la meva família, que no veuria créixer els meus nebots, perquè havia pres la decisió de viure amb el Pedro, a Portugal. Em feia pena, i encara me’n fa. Però també veig que no és exactament com ho veia aleshores. No deixo la meva vida. Per deixar la vida tant sols hi ha una manera i no m’agrada. La mateixa manera que el meu pare diu que hi ha per a no fer-se vell. La vida no la deixes ni en comences una de nova. El que has viscut no s’apaga. El que has après t’acompanya. Vius lluny dels que més estimes, però saps que ells hi son i creus que ells saben que tu també hi ets per a ells. Hi ha gent que viu a la mateixa ciutat, al mateix barri, i estant més lluny que jo i els meus.
Que la meva vida ha canviat molt? És evident, és indubtable. A Barcelona tot era més fàcil. Tot era més conegut. Amics, família, ciutat, idioma, maneres de pensar, humor... tot. I ara també seguiria sent tot més fàcil...
De tota manera, crec que poc a poc vaig trobant el meu lloc a Lisboa. Les coses, a mi, sempre m’han portat temps. I amb això, com amb la majoria de coses, no he canviat pas gaire. Vaig trobant el meu lloc a mida que m’omplo els dies de coses que m’agraden. He deixat el gimnàs i ara munto a cavall. Els dimarts i els dijous, sortint de la feina. Els dimecres, des de fa uns sis mesos, tinc assajos amb la coral de joves dels Jerónims, que canta la missa dels diumenges a les 7. Els dies es van fent més llargs i d’aquí a poc podrem anar amb el Pedro, per les tardes, a jugar a basquet prop de casa. Potser m’animo i acabo buscant una platja on jugar a volei... Coses que fan que el dia a dia sigui millor. Més enriquidor. Que fugi del casa-feina-casa. Aquest esquema no està fet per a mi. Quan els dies són casa-feina-casa tot em sembla més lleig. Tot em costa molt més.
Ps. Una cosa que també fa més interessants els meus dies és les històries que ens passen amb els nostres veïns de dalt. Ara estem esperant que vingui la policia, perquè el senyor, que esta sol (es veu que han ingressat a la dona), posa la televisió i la ràdio a tot taco. Ahir va passar el mateix i a les 4 de la matinada vam haver d’inaugurar, nosaltres mateixos, la nova habitació de convidats (allà el soroll no era tant). El problema és que el senyor és sord com una tàpia i no hi ha manera de parlar amb ell. El que ens preguntem el Pedro i jo és perquè sent sord com una tàpia posa la ràdio i la tele a tot volum?
Ps2. La policia ja ha marxat. No hi ha res a fer... Bé, una cosa si, el llit, de nou, a l’habitació de convidats. Jo, tant positiva com sempre, aquest tarda l’havia desfet...
