El dijous passat vaig anar a visitar la Casa-Museu Anastácio Gonçalves. No la coneixia. Durant Juliol i Agost i per primera vegada aquest any, una iniciativa del Ministeri de Cultura fa que un museu de Lisboa estigui obert fins a les 11 de la nit. Em vaig perdre el del primer dijous, que obria el Museu d’Arqueologia, perquè, tot i ser al costat de casa, simplement me’n vaig oblidar... quin cap.
El segon va ser el Museu do Azulejo i hi varem anar amb el Pedro. Està situat en un antic convent, prop de la zona de l’expo (bé, entre Santa Apolónia i l’expo) té una col·lecció prou important, però el més impressionant són els azulejos que encara es conserven del propi edifici, principalment els de la capella i les galeries del claustre. També em van agradar bastant unes vitrines molt didàctiques on s’explica com es fan els azulejos, gairebé sense text, tant sols amb els peces situades seqüencialment en les determinades fases del procés. Al jardí van fer un concert i després encara varem anar fins la “Fábrica Braço de Prata” que és un espai que pertany a un conjunt de llibreries especialitzades de Lisboa on fan activitats diverses i també està situat en un edifici reutilitzat, una antiga fàbrica d’armes (amb el nom de Braço de prata, segurament en referència a l’empunyadura de les pistoles que hi fabricaven).
I aquest dijous vaig anar a la Casa-Museu... sola, perquè el Pedro no hi era i perquè no vaig aconseguir convèncer ningú més perquè m’hi acompanyessin. L’edifici està prop del centre de Lisboa, a la zona de les avingudes noves. Va ser la casa del pintor José Malhoa i després la va comprar el Dr. Anastácio Gonçalves, que era un oftalmòleg amant de l’art. Va donar la casa i la seva col·lecció a l’estat portuguès i ara es pot visitar. A mi, les cases museu no m’acostumen a dir gaire cosa... però s’ha de reconèixer que el senyor (doutor, com li dirien aquí) tenia una col·lecció d’art força potent, el que, per a mi, la torna més interessant. Sobretot pintors portuguesos de finals del XIX, principis del XX i porcelana xinesa.
També hi havia un concert, visites guiades i una petita peça de teatre. La casa estava que “rebentava per les costures” (com es diu en portuguès), o sigui, que la iniciativa sembla que funciona, a veure si continua durant l’any.
L’únic problema de la Casa-Museu va ser anar-hi i tornar-hi. Des de casa fins allà, amb transport públic, trigo una hora, el que fa obligatori portar qualsevol cosa de lectura prou amena i interessant com per fer que el temps passi més ràpid. No sempre aconsegueixes escoltar converses que valguin la pena, al tranvia... ;)
Vaig escollir un catàleg del CCCB sobre les exposicions realitzades entre 1994 i 2006 per veure si m’inspirava per un parell de projectes que tinc entre mans (bé, potser dir “entre mans” és ser massa optimista...). En un text del Josep Ramoneda sobre l’expo “Cuba: la illa possible”, -que no recordo haver vist- vaig trobar unes idees que em van semblar interessants i em vaig dir: “així que arribi a casa, escric un post sobre això”... ara ja no me’n recordo del que era... i això em passa tantes vegades... si tingués manera d’escriure el que penso en qualsevol moment i publicar-ho, el meu blog tindria molts més textos. Tants se’m queden al tinter del pensament... En el futur, quan siguem cyberhomes i tinguem un disc dur al cap es desperdiciarà molta menys inspiració, que ve en un moment determinat, i després no torna. Sembla com si dues neurones especialment superdotades contactessin de tant en tant però que entremig de la vulgaritat de les altres els costés molt tornar a trobar-se de nou. O, simplement, el que té sentit un dia en deixa de tenir tant al següent, perquè ja ha canviat el context.
“Hi va haver un temps en què es volia conquerir allò impossible. Ara són anys de pensar en allò possible. Perquè ni tant sols allò possible no troba la manera d’obrir-se pas.”
Parla de Cuba o de les nostres ambicions? Podem aspirar al tot, al somni? Podem anhelar d’arribar-hi? a allò que sembla perfecte? o ens hem de conformar amb les possibilitats, menys perfectes, menys atraients, que ens posa a l’abast la realitat? La Biblioteca i un futur més o menys plàcid amb un sou a final de mes o l’abisme del risc, el coratge d’apostar en el valor d’un mateix, per un somni potser impossible? Sense probar-ho no se sap... però no serà que ara són anys de pensar, simplement, en el possible? Jugar pel segur o tot a una carta? Triar, triar, triar... sempre triar... i a mi em costa tant! Hi ha dies en que l’únic que vull és tornar a la placidesa de la infància, on el que no agradava era que triessin per nosaltres...
El proper dijous toca el Museu de Arte Antiga i la peli “El tapete voador”. Espero explicar-vos-ho.
