El passat dia 19 va fer 3 anys que vaig arribar a Portugal. Vaig agafar un tren, des de Sants, amb un munt de maletes, la guitarra, l’ordenador. Em vaig posar dins d’un camarot amb 6 persones més. A la llitera més alta, la de l’esquerra mirant la finestra. Em vaig passar bona part del viatge plorant. La Maria, la meva neboda, m’havia vingut a acomiadar. També els meus pares i alguns germans. Jo no podia parar de plorar. Em feia tanta pena deixar tota la meva vida per començar-ne una de nova. Així és com ho veia en aquell moment. Em feia pena pensar en cada moment que no passaria amb la meva família, que no veuria créixer els meus nebots, perquè havia pres la decisió de viure amb el Pedro, a Portugal. Em feia pena, i encara me’n fa. Però també veig que no és exactament com ho veia aleshores. No deixo la meva vida. Per deixar la vida tant sols hi ha una manera i no m’agrada. La mateixa manera que el meu pare diu que hi ha per a no fer-se vell. La vida no la deixes ni en comences una de nova. El que has viscut no s’apaga. El que has après t’acompanya. Vius lluny dels que més estimes, però saps que ells hi son i creus que ells saben que tu també hi ets per a ells. Hi ha gent que viu a la mateixa ciutat, al mateix barri, i estant més lluny que jo i els meus.
Que la meva vida ha canviat molt? És evident, és indubtable. A Barcelona tot era més fàcil. Tot era més conegut. Amics, família, ciutat, idioma, maneres de pensar, humor... tot. I ara també seguiria sent tot més fàcil...
De tota manera, crec que poc a poc vaig trobant el meu lloc a Lisboa. Les coses, a mi, sempre m’han portat temps. I amb això, com amb la majoria de coses, no he canviat pas gaire. Vaig trobant el meu lloc a mida que m’omplo els dies de coses que m’agraden. He deixat el gimnàs i ara munto a cavall. Els dimarts i els dijous, sortint de la feina. Els dimecres, des de fa uns sis mesos, tinc assajos amb la coral de joves dels Jerónims, que canta la missa dels diumenges a les 7. Els dies es van fent més llargs i d’aquí a poc podrem anar amb el Pedro, per les tardes, a jugar a basquet prop de casa. Potser m’animo i acabo buscant una platja on jugar a volei... Coses que fan que el dia a dia sigui millor. Més enriquidor. Que fugi del casa-feina-casa. Aquest esquema no està fet per a mi. Quan els dies són casa-feina-casa tot em sembla més lleig. Tot em costa molt més.
Ps. Una cosa que també fa més interessants els meus dies és les històries que ens passen amb els nostres veïns de dalt. Ara estem esperant que vingui la policia, perquè el senyor, que esta sol (es veu que han ingressat a la dona), posa la televisió i la ràdio a tot taco. Ahir va passar el mateix i a les 4 de la matinada vam haver d’inaugurar, nosaltres mateixos, la nova habitació de convidats (allà el soroll no era tant). El problema és que el senyor és sord com una tàpia i no hi ha manera de parlar amb ell. El que ens preguntem el Pedro i jo és perquè sent sord com una tàpia posa la ràdio i la tele a tot volum?
Ps2. La policia ja ha marxat. No hi ha res a fer... Bé, una cosa si, el llit, de nou, a l’habitació de convidats. Jo, tant positiva com sempre, aquest tarda l’havia desfet...
quinta-feira, fevereiro 21, 2008
segunda-feira, fevereiro 11, 2008
Volia…
Volia escriure sobre un llibre i m’he acabat liant amb coses més profundes.
Volia comentar que l’Anna Carreras ha escrit Camisa de Foc. Volia dir que me’l llegiré, que estic convençuda que és bo, perquè des del primer dia que vaig veure l’Anna vaig pensar que tenia talent i perquè l’apadrina el Vicenç, i això m’ho confirma.
Volia dir simplement això, quan m’he començat a liar i a pensar en què és el talent i en el coratge que es necessita per escriure, per crear, per tornar “pública” alguna cosa que et va per dintre. Potser, quan ets artista, no hi pots posar remei. Ho has de treure. La necessitat és més gran que la por. Potser ser artista és exactament això. Passar per damunt de la por, del rebuig dels altres, de la incomprensió i ensenyar les parts més intimes. Exposar-se. Potser…
Jo no el tinc aquest coratge. Ni el tinc ni crec que l’arribi a tenir mai. El talent, tampoc. Però n’és ple de gent sense talent i amb coratge per ensenyar el que poc val.
Volia comentar que l’Anna Carreras ha escrit Camisa de Foc. Volia dir que me’l llegiré, que estic convençuda que és bo, perquè des del primer dia que vaig veure l’Anna vaig pensar que tenia talent i perquè l’apadrina el Vicenç, i això m’ho confirma.
Volia dir simplement això, quan m’he començat a liar i a pensar en què és el talent i en el coratge que es necessita per escriure, per crear, per tornar “pública” alguna cosa que et va per dintre. Potser, quan ets artista, no hi pots posar remei. Ho has de treure. La necessitat és més gran que la por. Potser ser artista és exactament això. Passar per damunt de la por, del rebuig dels altres, de la incomprensió i ensenyar les parts més intimes. Exposar-se. Potser…
Jo no el tinc aquest coratge. Ni el tinc ni crec que l’arribi a tenir mai. El talent, tampoc. Però n’és ple de gent sense talent i amb coratge per ensenyar el que poc val.
Jo, no sé si és perquè no accepto bé la crítica, perquè busco sempre l’aprovació dels altres o per falta de confiança (que en el fons acaba sent tot plegat una mica el mateix), dubto que mai tingui prou coratge per a publicar, per a fer públic, res del que em va per dintre, i segurament, més val que sigui així.
sábado, fevereiro 09, 2008
El cultiu del xampinyó
Avui per sopar hem fet rissoto. Diria, sense mentir, que és el plat que em surt millor. Sense mentir, perquè com que no tinc un do nat per la cuina, no és pas gaire difícil que sigui millor que els altres.
Fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que al supermercat de prop de casa havien tret (amb allò que se’n diu marques blanques) una nova qualitat d’arròs, especial per rissotos. Vaig comprar-lo i hum!! Quina diferència! Avui hem repetit recepta. Rissoto amb bolets.
L’únic dolent de fer rissoto és que hi has d’invertir una bona estona, sempre al peu de l’olla, remena que remenaràs. I mentrestant, el cap, sempre se’n va a fer una volta. Normalment, quan cuino xampinyons, el cap em porta sempre a pensar amb el Sr. Torres i la seva famosa frase del “dedicat al cultiu del xampinyó”.
El Sr. Torres va ser el meu tutor de 1r de BUP (si, ja no sóc tant jove, encara sóc dels que van fer el BUP) i sempre que algú es distreia, o en feia alguna ell deia: “és millor que et dediquis al cultiu del xampinyó”. Recordo que amb els meus 14 anyets de l’època (que gran amb creia i que petita era!), sempre pensava que allò volia dir que era millor que no et dediquessis a res, que no servies per a res. Després, no recordo exactament quant temps després, em sembla que en un reportatge de la tele, vaig descobrir (sorpresa!) que realment t’hi podies dedicar al cultiu del xampinyó i que els que ens arriben a casa, tant blanquets com són, són fruit de que algú (potser sota la influència del Sr. Torres) se n’ha preocupat, els ha tingut en un gran magatzem fosc i humit i amb les condicions que li són necessàries per a créixer. I així, cada cop que tallo xampinyons per cuinar, torno als meus 14 anys, a les bromes, als riures, a la classe des d’on veiem la piscina, al Salt, al punxapuxpis, al Sergi controlat el video de castellà... i a tantes coses més. 14 anys, no sempre feliços, però sempre tendres i inocents, tant inocents com per no saber que els xampinyons, realment, es cultiven.
Fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que al supermercat de prop de casa havien tret (amb allò que se’n diu marques blanques) una nova qualitat d’arròs, especial per rissotos. Vaig comprar-lo i hum!! Quina diferència! Avui hem repetit recepta. Rissoto amb bolets.
L’únic dolent de fer rissoto és que hi has d’invertir una bona estona, sempre al peu de l’olla, remena que remenaràs. I mentrestant, el cap, sempre se’n va a fer una volta. Normalment, quan cuino xampinyons, el cap em porta sempre a pensar amb el Sr. Torres i la seva famosa frase del “dedicat al cultiu del xampinyó”.
El Sr. Torres va ser el meu tutor de 1r de BUP (si, ja no sóc tant jove, encara sóc dels que van fer el BUP) i sempre que algú es distreia, o en feia alguna ell deia: “és millor que et dediquis al cultiu del xampinyó”. Recordo que amb els meus 14 anyets de l’època (que gran amb creia i que petita era!), sempre pensava que allò volia dir que era millor que no et dediquessis a res, que no servies per a res. Després, no recordo exactament quant temps després, em sembla que en un reportatge de la tele, vaig descobrir (sorpresa!) que realment t’hi podies dedicar al cultiu del xampinyó i que els que ens arriben a casa, tant blanquets com són, són fruit de que algú (potser sota la influència del Sr. Torres) se n’ha preocupat, els ha tingut en un gran magatzem fosc i humit i amb les condicions que li són necessàries per a créixer. I així, cada cop que tallo xampinyons per cuinar, torno als meus 14 anys, a les bromes, als riures, a la classe des d’on veiem la piscina, al Salt, al punxapuxpis, al Sergi controlat el video de castellà... i a tantes coses més. 14 anys, no sempre feliços, però sempre tendres i inocents, tant inocents com per no saber que els xampinyons, realment, es cultiven.
sexta-feira, fevereiro 08, 2008
Un títol…
Sabeu qui era Luís Joaquim dos Santos Marrocos? No? Tranquils… No sou els únics.
Era un bibliotecari de la biblioteca real que al 1811 va marxar cap a Brasil, amb part dels llibres de la biblioteca, per trobar-se amb la Cort, que havia marxat uns anys abans.
Des d’allà, des de Rio de Janeiro concretament, enviava cartes a la seva família. Aquestes cartes, el pare, que seguia treballant a la Biblioteca Real de Lisboa, les va anar guardant i per descuit o perquè així ho va voler, es van acabar quedant aqui a la Biblioteca fins l’actualitat.
Són un document históric molt interessant perquè, al ser cartes personals i no oficials, expliquen coses que de cap manera apareixerien en correspondència oficial de l’època. Per exemple, detalls de la vida a la Cort i del Rei, comentaris molt crítics amb personatges de l’època, anecdotes de la vida quotidiana, etc.
Fa cosa d’un any, i tenint en compte que enguany es comemoren els 200 anys de les invasions franceses i la consequent fugida de la Cort cap al Brasil, vam començar a transcriure-les i digitalizar-les, per, d’una manera o altre (en suport paper o cd) publicar-les.
Ara, ja estant totes transcrites, ja estant els index temàtics, onomàstics, cronológics fets. Ja tenim un estudi introductòri i un estudi sobre la història del paper en el que són escrites (origen, filigranes, etc…). La bibliografia està gairebé acabada i… no tenim títol…
Ni amb brainstorming ni copiant idees d’altres llibres epistolars… cap d’ells ens satisfà prou.
Les idees van per aquí, s’accepten suggestions i preferències!
A vida no Rio de Janeiro: Cartas familiares de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.
Do Rio de Janeiro a Lisboa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
Um olhar sobre o Rio de Janeiro.
Cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
Cartas para casa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
O Rio de Janeiro nas cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.
Era un bibliotecari de la biblioteca real que al 1811 va marxar cap a Brasil, amb part dels llibres de la biblioteca, per trobar-se amb la Cort, que havia marxat uns anys abans.
Des d’allà, des de Rio de Janeiro concretament, enviava cartes a la seva família. Aquestes cartes, el pare, que seguia treballant a la Biblioteca Real de Lisboa, les va anar guardant i per descuit o perquè així ho va voler, es van acabar quedant aqui a la Biblioteca fins l’actualitat.
Són un document históric molt interessant perquè, al ser cartes personals i no oficials, expliquen coses que de cap manera apareixerien en correspondència oficial de l’època. Per exemple, detalls de la vida a la Cort i del Rei, comentaris molt crítics amb personatges de l’època, anecdotes de la vida quotidiana, etc.
Fa cosa d’un any, i tenint en compte que enguany es comemoren els 200 anys de les invasions franceses i la consequent fugida de la Cort cap al Brasil, vam començar a transcriure-les i digitalizar-les, per, d’una manera o altre (en suport paper o cd) publicar-les.
Ara, ja estant totes transcrites, ja estant els index temàtics, onomàstics, cronológics fets. Ja tenim un estudi introductòri i un estudi sobre la història del paper en el que són escrites (origen, filigranes, etc…). La bibliografia està gairebé acabada i… no tenim títol…
Ni amb brainstorming ni copiant idees d’altres llibres epistolars… cap d’ells ens satisfà prou.
Les idees van per aquí, s’accepten suggestions i preferències!
A vida no Rio de Janeiro: Cartas familiares de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.
Do Rio de Janeiro a Lisboa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
Um olhar sobre o Rio de Janeiro.
Cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
Cartas para casa.
Correspondência de Luís Joaquim dos Santos Marrocos (1811-1821)
O Rio de Janeiro nas cartas de Luís Joaquim dos Santos Marrocos.
El perquè de tot plegat (o almenys, de la meva absència)
He rebut un munt de queixes per no publicar al blog. Tots teniu raó. El motiu principal és que tinc l’ordenador portàtil (que és el que es connecta a internet) fet malbé i tant sols el puc tenir connectat entre 15 i 30 minuts, abans de que entri en autocombustió. I el temps durant el qual, durant els últims temps, el tenia engegat, era per treure còpies de tots els documents que tinc al disc dur, que són prop de 20 GB. I així ha passat aquest mes de gener... de fet, l’ordenador se’m va espatllat tot tornant de reis a Lisboa. Els reis em van portar un magnífic Ipod. Així que el vaig endollar a l’ordenador... ups! Què ha passat! La pantalla va quedar negre i els USB van deixar de funcionar i sembla que el processador i el ventilador també... Sense USB havia de treure tots els documents de 700 en 700 Mb. Però després, el gravador de cds també va deixar de funcionar bé... en fi... fins que l’altre dia, el Luís, de la feina, em va dir que perquè no provava de connectar els dos ordenadors (el portàtil i una torre antiga que m’han deixat) per un cable i així passar els documents. I... funciona! A més, el Pedro va aconseguir fer que totes les meves carpetes fossin compartides entre els dos ordenadors i això m’ha salvat! Ara gairebé tinc còpia de tot i així, la setmana que ve, el Pedro portarà l’ordenador a reformatar. A veure si hi ha sort i amb això n’hi ha prou i, així, amb més de mitja hora de internet, puc tornar a publicar al blog amb alguna regularitat.
quarta-feira, dezembro 19, 2007
And the Oscar goes to...
Some one else!
Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República! Quin fart d'esperar! I qui espera... desespera! Així és com estava jo... desesperada. Mirant cada dia la bústia amb l'esperança (poca, és clar, perquè el desesper és antitètic de l'esperança) de rebre un avís de correus. Però cada dia, al obrir-la, no li trobava pas, l’avís... i així la desesperança i l’angoixa creixia i creixia...
Vaig fer l’entrevista el 21 de novembre, i direu... dona! No fa pas tant de temps! Tant sols un mes! Però cal recordar que des d'Agost que estic amb aquesta historia del Museu de la República... i, sincerament... ja no podia més! UNA RESPOSTA!! Cridava alguna cosa dins meu!
I avui, els meus precs han estat escoltats. Bé, part d’ells. Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República, sí, avui finalment, per a dir: que no. Que no estic entre els 6 primers.
Preferiria una altra resposta, sí. Però, amb aquest punt de vista tant català i tant meu (familiar, potser) cal reconèixer que: podria ser pitjor.
He arribat a la fase d’entrevista, junt amb 80 portuguesos (pels noms dedueixo que sóc l’única estrangera). Alguns d’ells (3) no es van presentar a l’entrevista (per caguetes, o per força major). A alguns d’ells (2) no els van aprovar l’entrevista (això sí que deu ser frustrant... pobrets... no superar la fase del cara a cara, i que a sobre t’ho diguin... crec que deu ser una mica complicat d’encaixar.).
Jo he quedat en el lloc 42... cosa que vol dir que tinc una carretada de gent al davant... però, en fi, potser serà a la propera.
La primera noia té 18,953 punts sobre 20 (sincerament, no sé com ho ha aconseguit, deu ser molt brillant i, potser, el cognom també hi ajuda, tot i que, aquest teoria dels “enxufes” molt i molt portuguesa, prefereixo ni sospesar-la). Jo tinc 13,513 i l’últim dels de la llista d’aprovats 10,205. Ho sigui, estic més a prop de l’últim que de la primera... però estic dins la llista dels escollits, i com em van dir a l’entrevista: si no és d’aquesta, segueix atenta, segueix intentant-ho que ho pots aconseguir.
És com la meva mare, que després d’anys de comprar al mateix supermercat, en el qual cada tiquet de compra té diferents regals, després d'anys recollint petits descomptes en aliments, doncs, va i pum! un dia li toca un scalextric!
Ja sé que el meu cas no és ben bé així i que més que una qüestió de sort és d’esforç, estudi i perseverança, però crec que si, que tard o d’hora, va i pum! seré treballant a un museu i fent el que més m’agrada.
Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República! Quin fart d'esperar! I qui espera... desespera! Així és com estava jo... desesperada. Mirant cada dia la bústia amb l'esperança (poca, és clar, perquè el desesper és antitètic de l'esperança) de rebre un avís de correus. Però cada dia, al obrir-la, no li trobava pas, l’avís... i així la desesperança i l’angoixa creixia i creixia...
Vaig fer l’entrevista el 21 de novembre, i direu... dona! No fa pas tant de temps! Tant sols un mes! Però cal recordar que des d'Agost que estic amb aquesta historia del Museu de la República... i, sincerament... ja no podia més! UNA RESPOSTA!! Cridava alguna cosa dins meu!
I avui, els meus precs han estat escoltats. Bé, part d’ells. Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República, sí, avui finalment, per a dir: que no. Que no estic entre els 6 primers.
Preferiria una altra resposta, sí. Però, amb aquest punt de vista tant català i tant meu (familiar, potser) cal reconèixer que: podria ser pitjor.
He arribat a la fase d’entrevista, junt amb 80 portuguesos (pels noms dedueixo que sóc l’única estrangera). Alguns d’ells (3) no es van presentar a l’entrevista (per caguetes, o per força major). A alguns d’ells (2) no els van aprovar l’entrevista (això sí que deu ser frustrant... pobrets... no superar la fase del cara a cara, i que a sobre t’ho diguin... crec que deu ser una mica complicat d’encaixar.).
Jo he quedat en el lloc 42... cosa que vol dir que tinc una carretada de gent al davant... però, en fi, potser serà a la propera.
La primera noia té 18,953 punts sobre 20 (sincerament, no sé com ho ha aconseguit, deu ser molt brillant i, potser, el cognom també hi ajuda, tot i que, aquest teoria dels “enxufes” molt i molt portuguesa, prefereixo ni sospesar-la). Jo tinc 13,513 i l’últim dels de la llista d’aprovats 10,205. Ho sigui, estic més a prop de l’últim que de la primera... però estic dins la llista dels escollits, i com em van dir a l’entrevista: si no és d’aquesta, segueix atenta, segueix intentant-ho que ho pots aconseguir.
És com la meva mare, que després d’anys de comprar al mateix supermercat, en el qual cada tiquet de compra té diferents regals, després d'anys recollint petits descomptes en aliments, doncs, va i pum! un dia li toca un scalextric!
Ja sé que el meu cas no és ben bé així i que més que una qüestió de sort és d’esforç, estudi i perseverança, però crec que si, que tard o d’hora, va i pum! seré treballant a un museu i fent el que més m’agrada.
segunda-feira, dezembro 17, 2007
Somnis tan reals...
Ahir a la nit vaig somiar que quedava amb un amic, per a prendre un café, i per primera vegada, en molt de temps, el veia seré, content. M’explicava que feia un temps -gairebé per casualitat, gairebé sense esperances de que allò portés enlloc- havia conegut una noia, que havien començat a passar estontes plegats i que ara, ella, omplia el buit que durant tant de temps no li permetia trobar-se. Ara, potser per primera vegada - no recordava si realment, alguna vegada abans s’havia sentit així- la seva vida semblava, finalment, encaixar. La feina, les relacions d’amistat, la família… tot semblava estar al seu lloc, tot fluia, i tot, gràcies a que ella l’havia ajudat a trobar-se, l’havia completat…
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.
