And the Oscar goes to...

Some one else!

Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República! Quin fart d'esperar! I qui espera... desespera! Així és com estava jo... desesperada. Mirant cada dia la bústia amb l'esperança (poca, és clar, perquè el desesper és antitètic de l'esperança) de rebre un avís de correus. Però cada dia, al obrir-la, no li trobava pas, l’avís... i així la desesperança i l’angoixa creixia i creixia...
Vaig fer l’entrevista el 21 de novembre, i direu... dona! No fa pas tant de temps! Tant sols un mes! Però cal recordar que des d'Agost que estic amb aquesta historia del Museu de la República... i, sincerament... ja no podia més! UNA RESPOSTA!! Cridava alguna cosa dins meu!
I avui, els meus precs han estat escoltats. Bé, part d’ells. Finalment avui he rebut la carta del Museu de la República, sí, avui finalment, per a dir: que no. Que no estic entre els 6 primers.
Preferiria una altra resposta, sí. Però, amb aquest punt de vista tant català i tant meu (familiar, potser) cal reconèixer que: podria ser pitjor.
He arribat a la fase d’entrevista, junt amb 80 portuguesos (pels noms dedueixo que sóc l’única estrangera). Alguns d’ells (3) no es van presentar a l’entrevista (per caguetes, o per força major). A alguns d’ells (2) no els van aprovar l’entrevista (això sí que deu ser frustrant... pobrets... no superar la fase del cara a cara, i que a sobre t’ho diguin... crec que deu ser una mica complicat d’encaixar.).
Jo he quedat en el lloc 42... cosa que vol dir que tinc una carretada de gent al davant... però, en fi, potser serà a la propera.
La primera noia té 18,953 punts sobre 20 (sincerament, no sé com ho ha aconseguit, deu ser molt brillant i, potser, el cognom també hi ajuda, tot i que, aquest teoria dels “enxufes” molt i molt portuguesa, prefereixo ni sospesar-la). Jo tinc 13,513 i l’últim dels de la llista d’aprovats 10,205. Ho sigui, estic més a prop de l’últim que de la primera... però estic dins la llista dels escollits, i com em van dir a l’entrevista: si no és d’aquesta, segueix atenta, segueix intentant-ho que ho pots aconseguir.
És com la meva mare, que després d’anys de comprar al mateix supermercat, en el qual cada tiquet de compra té diferents regals, després d'anys recollint petits descomptes en aliments, doncs, va i pum! un dia li toca un scalextric!
Ja sé que el meu cas no és ben bé així i que més que una qüestió de sort és d’esforç, estudi i perseverança, però crec que si, que tard o d’hora, va i pum! seré treballant a un museu i fent el que més m’agrada.

Somnis tan reals...

Ahir a la nit vaig somiar que quedava amb un amic, per a prendre un café, i per primera vegada, en molt de temps, el veia seré, content. M’explicava que feia un temps -gairebé per casualitat, gairebé sense esperances de que allò portés enlloc- havia conegut una noia, que havien començat a passar estontes plegats i que ara, ella, omplia el buit que durant tant de temps no li permetia trobar-se. Ara, potser per primera vegada - no recordava si realment, alguna vegada abans s’havia sentit així- la seva vida semblava, finalment, encaixar. La feina, les relacions d’amistat, la família… tot semblava estar al seu lloc, tot fluia, i tot, gràcies a que ella l’havia ajudat a trobar-se, l’havia completat…
Els ulls li brillaven. No de ràbia, no d’enveja, no de desconsol.
Les paraules, ara, no tenien punyals, no eren sarcástiques. Al contrari. Fins i tot el to de veu li havia canviat. Més suau, més planer… com si cobris cada mot amb un vel de seda.
Jo, de l’altre banda de la taula, l’escoltava. La seva felicitat era contagiant. Estava radiant per veure el meu amic tant content.
Vaig obrir els ulls, estirada, amb el Pedro al meu costat. No em podia creure que hagués estat un somni. No volia acceptar que la felicitat del meu amic pogués no ser veritat. Els vaig tancar de nou, demanant, que sí, que l’escena que havia somniat fos del tot real i que la propera vegada que quedés amb ell li veiés aquella expressió de pau i felicitat al rostre.

Nadal a casa

Aquests any si.

Enguany he decorat la casa com Déu (i la tradició) manen.

Un calendari d'advent (gràcies a la Júlia) i quatre espelmes (sense corona, però. Gràcies a l'Anna).

Un pessebre (encara no és Santa Llúcia, però tenint en compte que marxo el dia 21 cap a Barcelona, si el vull veure encara uns dies calia que m'avancés...).

Un arbre guarnit.

Res de pares noels...

Però tampoc cap tió, aqui no...

i ara que ha acabat de montar l'arbre vaig a dormir, que sinó demà, com cada dia, m'arrepentiré d'aquesta activitat nocturna.

(Per cert, avui he enviat un cv que passaran a la Directora de l'Inst. Camões per veure si té alguna cosa per a mi. Del Museu de la República, segueixo esperant resposta).

Geneve: resum

El virus no ha passat, però el cap de setmana si.
Gràcies Júlia, per acollir-nos tant bé a casa teva.
Ginebra, petita, orgullosa d'ella mateixa. Fred al carrer calor dins les cases. Bicis, patins i patinets. Pista de gel, llums de nadal. Diumenge, diumenge de tendes tancades.
Matí de dilluns de treballadors matiners i turistes fora d'hores que busquen els horaris del tren per tornar a casa. Puntualitat suissa: a l'enlairament -turbulències, sortida de sol des de l'aire i una mica de somnis enmig de veins de viatge- i a l'aterratge. Som a Portugal. Cues de dilluns al matí. Rutes alternatives inviables. Una hora més tard, dutxa, esmorzar feina... setmana.

Virus

Avui, amb el Pedro i la Lara, anem a Ginebra a veure la Júlia.
La temperatura màxima que donen a internet són 3 graus. Tinc l'esperança que això mati els virus (o bactèries o el que sigui que s'ha apropiat del meu cos) que no em deixen respirar.
També tinc l'esperança, i aquesta més ben fundada, que a ca la Júlia, tot i el fred exterior, faci més caloreta que al meu pis de Lisboa, cosa que, per malament que funcioni la calefacció, no és difícil.

Escric des de la feina (ups). Com? Doncs la setmana passada van venir a filmar per una publicitat. Per la publicitat necessitaven un ordenador, que van comprar especialment per l'ocasió i aquest ordenador, després de jo suggerir-ho mig en broma mig en serio al productor, ens el van acabar regalant. Per això, ara tinc internet a la feina i tecleixo en el que és, segurament, el millor ordenador de l'edifici! Un Sony vaio amb 200 GB de disc dur i 2GB de memòria (RAM?). Molt ràpid, molt xulo, per ara, meu.

Canto

Acabo de tornar de cantar.
Des de setembre, aproximadament, assajo els dimecres amb el grup que canta la missa de diumenge a l'església (i no qualsevol església, ni més ni menys que als Jeronimos).
Crec que per primera vegada canto, i amb això no vull dir que canti bé, vull dir que se'm sent la veu una mica. He perdut la vergonya (bé, potser no cal exagerar... potser sol una petita part).
Però m'agrada. Als assaigos desconecto del dia a dia i al diumenge (quan hi sóc) faig que la missa sigui una mica més bonica. I a vegades desafinada, potser també...

Entrevista

Bé, ja he fet l'entrevista.
Avui a les 14:30, perquè m'han fet esperar un munt.
Eren els tres més importants del museu, el director i dos més.
No m'ha anat perfecte, però tampoc diria que malament...
Era una sala enorme, i ells tres estaven sentats de cap de taula de la taula de reunions i a mi m'han fet seure en un dels costats.
L'ambient no era especialment tens, al contràri. Ells han inssistit en que no era una avaluació sinó una conversa.
M'han anat fent preguntes i jo les he anat contestant el millor que podia... i ara els queda a ells prendre la decisió...
... però al final el director m'ha dit: "Et vull dir una cosa, però no te la prenguis com si fos el resultat de l'entrevista perquè no l'és: pensa que és molt dificil escollir 6 persones entre 600 candidats i si no és ara, segueix estant atenta, perquè en principi sortiran noves places d'aqui a un temps". Per una banda és possitiu, perquè confirma que els he fet prou bona impressió com per voler-me veure en un altre moment... però per l'altra... per l'altra sembla voler dir que la impressió no ha estat suficientment bona...
També s'ha de dir que crec que he estat de les primeres a fer l'entrevista, o sigui, que tampoc poden dir molt més... i que sembla confirmat, al contrari del que em van dir en un principi, que hi ha algunes places que ja estant donades.
Ara rebré una carta a casa, amb la resposta de si o no, i en quin lloc he quedat entre tots.
Tinc la sensació que els he agradat, que els he semblat prou bé, però al mateix temps, que faltava alguna cosa... una mica la sensació similar a la que tenia quan sortia de les entrevistes de la caixa... el que no és gaire bon senyal...
Ara... sol cal esperar... i confiar en que sigui el que sigui, serà el millor per a mi.