Ja hem passat la barrera psicològica de les 100 visites!!
Moltes gràcies a tots els que continueu venint a veure el blog tot i les poques vegades que l’actualitzo!!
quarta-feira, janeiro 10, 2007
quinta-feira, dezembro 21, 2006
Bateig
A la Clara, la meva neboda (ja us la vaig presentar fa un temps, us en recordeu?) la vam batejar el dissabte.
La Clara, tots els cops que l’havia vista, m’havia semblat la nena més maca i tranquil·la del món. Gairebé mai l’havia vist queixar-se i més que plorar, feia uns crits per avisar de que alguna cosa no anava del tot bé. Resumint, un sol de criatura.
I passat dissabte, ja no puc dir el mateix. Segueix sent un sol de criatura, bonica, riallera, desperta... però quan vol plorar, millor que estigueu preparats, perquè els decibels de la seva veu poden ser perjudicials per la salut.
Així doncs, dissabte, jo en el meu paper de padrina, el Màrius i la Wieslawa (els seus pares) i l’Albert que n’és el padrí i la duia en braços, ens vam acostar cap a la pila baptismal per començar la cerimònia. Tot com una seda, incloent els petits retards que tota celebració d’aquest tipus sembla exigir... però quan el Mn. Joan va dir les primeres paraules, la Clara va decidir que ningú li robaria el protagonisme en el dia més important de la seva curta vida després del del naixement. No senyors i senyores! No estaven allà tots els familiars i amics més propers de la família per a veure-la dormint! No, no no! I va decidir fer-se sentir. I de quina manera!
Després, acabat el bateig, va mamar i va dormir plàcidament, com sempre, durant tot el pica-pica que es va organitzar per celebrar-lo.
Si senyor Clara! Cal fer-se notar i sobretot si ets la petita que sinó!!
La Clara, tots els cops que l’havia vista, m’havia semblat la nena més maca i tranquil·la del món. Gairebé mai l’havia vist queixar-se i més que plorar, feia uns crits per avisar de que alguna cosa no anava del tot bé. Resumint, un sol de criatura.
I passat dissabte, ja no puc dir el mateix. Segueix sent un sol de criatura, bonica, riallera, desperta... però quan vol plorar, millor que estigueu preparats, perquè els decibels de la seva veu poden ser perjudicials per la salut.
Així doncs, dissabte, jo en el meu paper de padrina, el Màrius i la Wieslawa (els seus pares) i l’Albert que n’és el padrí i la duia en braços, ens vam acostar cap a la pila baptismal per començar la cerimònia. Tot com una seda, incloent els petits retards que tota celebració d’aquest tipus sembla exigir... però quan el Mn. Joan va dir les primeres paraules, la Clara va decidir que ningú li robaria el protagonisme en el dia més important de la seva curta vida després del del naixement. No senyors i senyores! No estaven allà tots els familiars i amics més propers de la família per a veure-la dormint! No, no no! I va decidir fer-se sentir. I de quina manera!
Després, acabat el bateig, va mamar i va dormir plàcidament, com sempre, durant tot el pica-pica que es va organitzar per celebrar-lo.
Si senyor Clara! Cal fer-se notar i sobretot si ets la petita que sinó!!
Prova superada
Divendres passat vaig presentar el master que durant tant de temps he estat preparant i que durant tant de temps m’ha obligat a deixar de fer tantes coses.
Divendres 15 de Desembre a les 19.30, aproximadament, vaig entrar per parlar davant del tribunal, defensant el projecte. Quins nervis! Aquestes coses no m’agraden gens! Sort que, com tot, passa i sort també, que va anar molt bé. El projecte els va agradar, les crítiques van ser molt constructives i em van animar a continuar per aquest camí.
Finalment: prova superada!
Divendres 15 de Desembre a les 19.30, aproximadament, vaig entrar per parlar davant del tribunal, defensant el projecte. Quins nervis! Aquestes coses no m’agraden gens! Sort que, com tot, passa i sort també, que va anar molt bé. El projecte els va agradar, les crítiques van ser molt constructives i em van animar a continuar per aquest camí.
Finalment: prova superada!
terça-feira, dezembro 05, 2006
...
Avui s’ha mort la mare d’una amiga.
M’ha trucat per telèfon per dir-m’ho.
Encara estic tan xocada que no sé què dir...
La seva mare estava perfecte fins ahir a la nit... pensaven que era una grip...
No tinc paraules.
Voldria ser a Barcelona, per poder anar-la a veure, parlar amb ella, intentar que desconnectés una mica, en la mesura del possible...
Però no puc.
Em sap molt greu, Anna! Espero que entre tots pugeu passar de la millor manera aquests moments. Que us ajudeu els uns als altres a trobar forces per tirar endavant.
És en aquests moments quan la frase de “no sabeu ni el dia ni l’hora” es fa tan clara que espanta. El ritme de vida que portem no ens hi deixa pensar. Segurament molts no podríem viure pensant-hi. En part perquè espanta i en part perquè ens obligaria a replantejar-nos tantes coses que potser això encara ens espanta més.
En fi, Anna, una abraçada molt forta des de la distància.
M’ha trucat per telèfon per dir-m’ho.
Encara estic tan xocada que no sé què dir...
La seva mare estava perfecte fins ahir a la nit... pensaven que era una grip...
No tinc paraules.
Voldria ser a Barcelona, per poder anar-la a veure, parlar amb ella, intentar que desconnectés una mica, en la mesura del possible...
Però no puc.
Em sap molt greu, Anna! Espero que entre tots pugeu passar de la millor manera aquests moments. Que us ajudeu els uns als altres a trobar forces per tirar endavant.
És en aquests moments quan la frase de “no sabeu ni el dia ni l’hora” es fa tan clara que espanta. El ritme de vida que portem no ens hi deixa pensar. Segurament molts no podríem viure pensant-hi. En part perquè espanta i en part perquè ens obligaria a replantejar-nos tantes coses que potser això encara ens espanta més.
En fi, Anna, una abraçada molt forta des de la distància.
segunda-feira, dezembro 04, 2006
Catalunha: pais de encontros
Aquest és un article endarrerit. En tinc uns quants al cap, pendents d’escriure. Poc a poc espero tenir temps per anar passant-los a l’ordenador i de l’ordenador al blog. Però no els poso tots d’una vegada, que sinó quan entreu, veure que teniu tanta feina que tant sol tindreu ganes de sortir!!
A inicis de novembre, un dia que vaig trencar la meva hivernació forçada degut al master, anàvem passejant amb el Pedro de casa cap al Jerònims, quan de sobte, giro el cap cap al CCB (Centre Cultural de Belém) i veig el següent:
De poc m’agafa un atac! Catalunya a Lisboa? I amb unes lletres tan grans!! Quina il·lusió! Vam canviar al recorregut i ens vam endinsar CCB en dins per veure què volia dir aquest cartell.
Just arribant al Centre d’exposició al vam tornar a trobar: Catalunha: pais de encontros. I que m’havia “d’encontrar?” em preguntava jo?
Doncs a dins, al hall d’entrada del CCB, hi havia una exposició sobre Catalunya, amb mòduls, vídeos, imatges i textos curts i bastant amens. També uns prospectes força ben fets sobre els productes catalans. Si puc, algun dia els escanejo i us els ensenyo.
El que em va agradar més: les fotos dels castellers i el discurs de Pau Casals a la Unesco traduït al portuguès.
Les fotos, perquè us en feu una idea (feu click, si voleu ampliar una mica).
A inicis de novembre, un dia que vaig trencar la meva hivernació forçada degut al master, anàvem passejant amb el Pedro de casa cap al Jerònims, quan de sobte, giro el cap cap al CCB (Centre Cultural de Belém) i veig el següent:
De poc m’agafa un atac! Catalunya a Lisboa? I amb unes lletres tan grans!! Quina il·lusió! Vam canviar al recorregut i ens vam endinsar CCB en dins per veure què volia dir aquest cartell.
Just arribant al Centre d’exposició al vam tornar a trobar: Catalunha: pais de encontros. I que m’havia “d’encontrar?” em preguntava jo?
Doncs a dins, al hall d’entrada del CCB, hi havia una exposició sobre Catalunya, amb mòduls, vídeos, imatges i textos curts i bastant amens. També uns prospectes força ben fets sobre els productes catalans. Si puc, algun dia els escanejo i us els ensenyo.
El que em va agradar més: les fotos dels castellers i el discurs de Pau Casals a la Unesco traduït al portuguès.
Les fotos, perquè us en feu una idea (feu click, si voleu ampliar una mica).
GRÀCIES!
El divendres, finalment, vaig acabar el treball del master. Quin descans! I públicament -bé, el més públicament que ho puc fer- vull agrair l’ajuda dels meus estimats germans, que com sempre, sense ells, no sé què faria.
El Màrius va imprimir, enquadernar i preparar tot el treball per entregar-lo, i el va anar a lliurar personalment.
L’Eulàlia, fa més d’una setmana que s’anava llegint les versions finals dels capítols que enviava, per buscar, com el millor detectiu, el errors que el corrector del word no troba i per avisar-me de les expressions aportuguesades que ja se m’escapen.
Sé que és jugar amb avantatge, i segur que la major part dels meus col·legues de master no tenen una ajuda tant preciosa, però, i què hi voleu fer? No tothom té 4 germans, no tothom s’hi porta bé i sobretot, la majoria no estant disponibles per aquestes coses.
Aquesta és una de les coses que em falten a Portugal. Saber que si necessites alguna cosa, no tindràs a la família disponible per ajudar. Bé, la mare del Pedro i la Lara sí, però, i sense ànim d’ofendre, no és el mateix. Principalment perquè a mi tampoc m’és tan fàcil de demanar ajuda. I, d’altra banda, també em costa el contrari... saber que si ells necessiten alguna cosa, jo tampoc hi puc ser amb deu minuts. No puc fer de cangur, anar a buscar els nens a l’escola, fer encàrrecs... tot això, el dia a dia, no el tinc.
Ara, el dia 15, a Barcelona i davant del tribunal, em tocarà defensar-lo. I ara, tot i que m’he tret un pes de sobre, encara no em puc adormir, perquè em toca preparar la presentació, un power point xulíssim i un discurs conseqüent. Però no sé perquè, encara no estic nerviosa, encara... ja en parlarem el dia 14!
El Màrius va imprimir, enquadernar i preparar tot el treball per entregar-lo, i el va anar a lliurar personalment.
L’Eulàlia, fa més d’una setmana que s’anava llegint les versions finals dels capítols que enviava, per buscar, com el millor detectiu, el errors que el corrector del word no troba i per avisar-me de les expressions aportuguesades que ja se m’escapen.
Sé que és jugar amb avantatge, i segur que la major part dels meus col·legues de master no tenen una ajuda tant preciosa, però, i què hi voleu fer? No tothom té 4 germans, no tothom s’hi porta bé i sobretot, la majoria no estant disponibles per aquestes coses.
Aquesta és una de les coses que em falten a Portugal. Saber que si necessites alguna cosa, no tindràs a la família disponible per ajudar. Bé, la mare del Pedro i la Lara sí, però, i sense ànim d’ofendre, no és el mateix. Principalment perquè a mi tampoc m’és tan fàcil de demanar ajuda. I, d’altra banda, també em costa el contrari... saber que si ells necessiten alguna cosa, jo tampoc hi puc ser amb deu minuts. No puc fer de cangur, anar a buscar els nens a l’escola, fer encàrrecs... tot això, el dia a dia, no el tinc.
Ara, el dia 15, a Barcelona i davant del tribunal, em tocarà defensar-lo. I ara, tot i que m’he tret un pes de sobre, encara no em puc adormir, perquè em toca preparar la presentació, un power point xulíssim i un discurs conseqüent. Però no sé perquè, encara no estic nerviosa, encara... ja en parlarem el dia 14!
