GRÀCIES!

El divendres, finalment, vaig acabar el treball del master. Quin descans! I públicament -bé, el més públicament que ho puc fer- vull agrair l’ajuda dels meus estimats germans, que com sempre, sense ells, no sé què faria.

El Màrius va imprimir, enquadernar i preparar tot el treball per entregar-lo, i el va anar a lliurar personalment.

L’Eulàlia, fa més d’una setmana que s’anava llegint les versions finals dels capítols que enviava, per buscar, com el millor detectiu, el errors que el corrector del word no troba i per avisar-me de les expressions aportuguesades que ja se m’escapen.

Sé que és jugar amb avantatge, i segur que la major part dels meus col·legues de master no tenen una ajuda tant preciosa, però, i què hi voleu fer? No tothom té 4 germans, no tothom s’hi porta bé i sobretot, la majoria no estant disponibles per aquestes coses.

Aquesta és una de les coses que em falten a Portugal. Saber que si necessites alguna cosa, no tindràs a la família disponible per ajudar. Bé, la mare del Pedro i la Lara sí, però, i sense ànim d’ofendre, no és el mateix. Principalment perquè a mi tampoc m’és tan fàcil de demanar ajuda. I, d’altra banda, també em costa el contrari... saber que si ells necessiten alguna cosa, jo tampoc hi puc ser amb deu minuts. No puc fer de cangur, anar a buscar els nens a l’escola, fer encàrrecs... tot això, el dia a dia, no el tinc.

Ara, el dia 15, a Barcelona i davant del tribunal, em tocarà defensar-lo. I ara, tot i que m’he tret un pes de sobre, encara no em puc adormir, perquè em toca preparar la presentació, un power point xulíssim i un discurs conseqüent. Però no sé perquè, encara no estic nerviosa, encara... ja en parlarem el dia 14!