Bateig

A la Clara, la meva neboda (ja us la vaig presentar fa un temps, us en recordeu?) la vam batejar el dissabte.

La Clara, tots els cops que l’havia vista, m’havia semblat la nena més maca i tranquil·la del món. Gairebé mai l’havia vist queixar-se i més que plorar, feia uns crits per avisar de que alguna cosa no anava del tot bé. Resumint, un sol de criatura.

I passat dissabte, ja no puc dir el mateix. Segueix sent un sol de criatura, bonica, riallera, desperta... però quan vol plorar, millor que estigueu preparats, perquè els decibels de la seva veu poden ser perjudicials per la salut.

Així doncs, dissabte, jo en el meu paper de padrina, el Màrius i la Wieslawa (els seus pares) i l’Albert que n’és el padrí i la duia en braços, ens vam acostar cap a la pila baptismal per començar la cerimònia. Tot com una seda, incloent els petits retards que tota celebració d’aquest tipus sembla exigir... però quan el Mn. Joan va dir les primeres paraules, la Clara va decidir que ningú li robaria el protagonisme en el dia més important de la seva curta vida després del del naixement. No senyors i senyores! No estaven allà tots els familiars i amics més propers de la família per a veure-la dormint! No, no no! I va decidir fer-se sentir. I de quina manera!

Després, acabat el bateig, va mamar i va dormir plàcidament, com sempre, durant tot el pica-pica que es va organitzar per celebrar-lo.

Si senyor Clara! Cal fer-se notar i sobretot si ets la petita que sinó!!