La dona justa

Tres persones diferents narren la seva versió de la mateixa realitat i acaben per crear tres històries diferents.
Res és exactament com ho creiem nosaltres.
Tres històries que parles de Budapest, entre la primera i la segona guerra mundial i els canvis que hi arriben després de la segona. Dels ponts que cauen, però també d'altres coses que acaben, es destrueixen, i són més difícils de reconstruir que els ponts sobre el Danubi. Entre elles la cultura, tal i com s’entenia abans.
Jo em quedo amb la història de Judit, en teoria la dona justa. Ella, de la cultura, diu que “és quan una persona o un poble s’omplen a vessar d’una alegria immensa”. No sé si és veritat, però m’agrada la idea.
Sándor Márai, La dona justa / La mujer justa, Ed. 62 / Ed. Salamandra.

Papes

Avui fa 39 anys que els meus pares es van casar.
FELICITATS!

Diumenges

Els caps de setmana acostumen a ser els millors dies de la setmana. No es treballa, es poden fer activitats que durant la setmana ens són impossibles...
A mi també m'agraden, però des de que sóc a Portugal, alguns diumenges em llevo amb una sensació ben estranya al cos i els ulls se m'omplen de llàgrimes.
Si continués a Barcelona, els diumenges al matí em llevaria a Teià sentint les rialles o els crits dels meus nebots i, després de desfer-me de la mandra, aniria cap al menjador o cap al jardí a jugar amb ells.
Això és el que més em costa de tot d'haver marxat. Pensar que no puc veure com creixen (tant ràpid) els meus nebots. Que m'estic perdent aquests moments màgics que mai podré recuperar... i se'm trenca el cor.
Molt melodramàtic? no ho sé, però això és el que em passa molts diumenges al matí.

Una història de funcionaris

Dilluns el Panteão està tancat a les visites de turistes, però nosaltres seguim tenint les classes de formació allà. En teoria, de 9 a 5 de la tarda, amb una hora per dinar. Dilluns, a les 4:30 truquen a la classe (hi ha telèfon perquè estem en un 6 pis sense ascensor) i diuen que ja és hora d’anar plegant. El professor, pobre, es queda de pasta de moniato, i diu que recollim les coses, que ja volen tancar. Total, que recollim i anem baixant, i el profe es queda l’últim, acabant de tancar la sala i tal. Arribem a baix i a la porta lateral de sortida ja ens estant esperant les dues senyores de fer feines i una de les funcionàries que treballen a la secretaria, la única que encara hi és, just per tancar quan nosaltres sortim. Abans de continuar amb la petita història, cal que digui que us heu d’imaginar el Panteó (fins que pugueu venir a visitar-lo) com un edifici immens, de creu llatina i amb quatre torres pràcticament iguals. Ple d’escales i de portes, entrades i sortides per tot arreu. Un fi, laberíntic. Així, la funcionària que està a la porta amb cara de pomes agres perquè són les 4:45 (el seu horari oficial és fins a les 5) i, avui dilluns, que no hi ha visitants, encara no ha pogut marxar, va comptant els que sortim 1, 2, 3.... 12 i després de que hagi sortit el número 12, baixa el profe, que diu que a la classe ja no queda ningú, que ell n’ha sortit l’últim. (També us he de dir que ha vingut un noi nou. Ara a la classe som 10 noies i 4 noies, ué!).
Pregunta: Què farieu vosaltres? I que va fer la funcionària?
Resposta: Va comptar 12 persones, sabent que erem 14, però com que el profe ja havia sortit, i havia dit que a la classe no hi quedava ningú, va tancar el Panteó a pany i clau i va sortit, tranquil·lament cap a casa, a les 4:50. Però...
Dues noies havien anat al lavabo i ja us podeu imaginar la seva sorpresa quan van arribar a la porta de sortida i se la van trobar tancada... lògicament, van pensar que potser algú estava a la secretaria, com que encara no eren les 5... lògicament, però també ingènuament, perquè això tant sols va comportar que empitjorés la situació: es van disparar les alarmes de tot l’edifici.
Les pobres noies tant sols van poder sortir al cap de dues hores, després de sentir-se dir per la policia, entre l’enrenou de les sirenes, que si no trobaven ningú de l’IPPAR (l’organisme “propietari” de l’edifici) s’hi haurien de quedar a dormir (entre les tombes de l’Amàlia, els poetes i els presidents de la República) perquè ells no podien fer res sense autorització.
Ahir una de les noies va anar a queixar-se a secretaria i enlloc de rebre una disculpa li van dir que què feia al lavabo, li van mentir dient que l’alarma s’havia disparat a les 5:18 (quan ella té registre d’una trucada a una noia del grup a les 4:56 i les alarmes ja estaven sonant), tot plegat mentre la directora de la secretaria li feia gestos a la que havia tancat del tipus “deixa-la parlar, no la contradiguis, que total... així marxarà més ràpid”. Jo hi era. Impressionant.
Funcionaris, funcionaris en el mal sentit de la paraula, n’hi ha a tot arreu però sembla que aquí s’enduen la palma!

1r dia de la meva nova vida a Lisboa

Avui ha estat el primer dia del curs de formació. Som 13 persones, d'elles, tant sols 3 nois, tots portuguesos menys jo. Les matèries que es faran semblen prou bé: història de l'art, museografia, conservació del patrimoni... tot més o menys conegut, però en portuguès. Les classes són al Panteão Nacional, l'enorme cúpula blanca que veureu a la vostre dreta si mai arribeu a Lisboa en tren (Estació de Sta. Apolonia). El Panteó està sobre les restes d'una antiga capella del s. XVI invocada a Sta. Engràcia, que feu construir la Infanta D. Maria (filla del rei). Un dia, la capella fou saquejada brutalment, i mentre buscaven al culpable, van trobar a les immediacions un cristià nou (un jueu convers) muntat sobre el seu cavall amb els cascs embolicats amb tela i ell cobert amb una capa. Era massa sospitós per a ser veritat, i tot i que el pobre home deia que ell no tenia res a veure amb el saqueig (però que no podia explicar el que feia allà vestit d'aquella manera, a mitjanit), el van condemnar a mort, cremat a la foguera. Posteriorment, es va descobrir que deia la veritat. Voltava per la zona perquè flirtejava amb una monja d'un monestir proper, i per això, per la seva honra, no podia explicar que estava fent. Diu la llegenda que al passar per davant de la capella, quan el conduïen a la foguera, va enviar una maledicció dient que mai l'acabarien. I quasi acaba tenint raó. La capella es va convertir en una església que va caure dues vegades. Posteriorment la van reconstruir en l'època barroca, però no van acabar de posar-li la cúpula fins el 1966 i per obra de Salazar!Ara hi són enterrats poetes, presidents de la República i l’Amàlia Rodrigues (la cantant de fados), la seva és la única tomba que té flors permanentment.

Catalysts!

Avui, finalment, m’han confirmat que començo a treballar el proper dimecres, 12 d’octubre. Creia que no arribaria mai aquest dia, i espero que ara que ja m’ho han confirmat no hi hagi cap sorpresa desagradable! No vull més retards!
Per celebrar-ho (o no) hem anat a veure les expos del CCB. La foto d’aquí sobre (del Pedro) és d'una instalació de l’expo “Catalysts!” sobre disseny de comunicació, dins l’Experimenta Design de Lisboa. Més que sobre disseny de comunicació és sobre com anar contracorrent en aquest camp. Si podeu mireu el site: http://www.adbusters.org/ i busqueu info sobre Stefan Sagmeister.
Believe... bé, doncs em creure això de la feina.

El temps passa volant i la vida dóna voltes...

Fa cosa de 6 anys estava a la plaça Sant Jaume en una actuació de castells acomiadant-me d'aquesta manera especial de Barcelona, per un temps.
Després, l'avió em va portar a Florència, que havia de ser, per un any, la meva ciutat (erasmus).
La vida dóna més voltes que la lluna a la Terra i de Florència me'n vaig emportar molt més del que pensava en un principi. Coses molt més importants que els seus edificis espectaculars i els seus museus amb algunes de les peces més impressionants de la història de l'art.
Vaig trobar-hi uns amics genials amb els que vaig passar moments magnífics, dels quals me'n segueixo recordant quasi cada dia. Vaig conèixer el Pedro, al costat del qual, sis anys després, escric aquestes línies, mirant al Tajo. Per la seva culpa Lisboa és ara la meva ciutat, tal com ho segueixen sent Florència i Barcelona.