Felicitats mama!

No ens entenen (i 2)

Em pregunta la Sònia si he viscut una Eurocopa durilla... i si el post té alguna cosa a veure. Doncs... diguem que la Eurocopa ha fet que em preguntessin més i me n'he adonat que hi ha molta cosa relacionada amb Catalunya (almenys amb la "meva" Catalunya, que ja sé que CAT és plural) que a Portugal tampoc s'enten. I m'ha sorprès, principalment, veure que gent molt propera a mi i que me n'han sentit parlar un munt de cops segueixi pensant que jo no vull ser espanyola per pura "pataleta".
Durilla? jo crec que durilla no. Simplement em sento fora de lloc, amb felicitacions que a mi em cauen lluny, des de sms a mails i amb gent que quasi em cantaven això de "español, español, yo soy español" o com sigui la musiqueta aquesta, amb tot l'apreci del món.
A mi, com aficionada al futbol, m'agrada que hagi guanyat la selecció espanyola, perquè "joga mais bonito" que l'alemana i perquè han estat super regulars. Crec que tenen raó quan diuen que ha guanyat el futbol. Però d'aqui a sentir el seu triomf com a meu, hi ha un salt insalvable!
Ja sé que hi ha gent que es sent catalana i espanyola alhora, però jo, almenys per ara... no.

Déu o la CIA?

Estic preparant un llibre sobre les cartes del Marquês de Pombal que hi ha a la Biblioteca i avui, llegint-ne una que parla del terratrèmol de 1755 que va arrassar Lisboa, m'ha fet gràcia aquesta frase:
"En la general consternació en que ens trobem, hem de agrair, però, a la Misericórdia Divina els incomparables benefícis de haver conservat ilesos les Reials Persones de Seves Majestats, i de tota la Reial Família".
El terratrèmol va destrossar el Palau Reial de la Praça da Ribeira, que era on normalment estava el Rei, però aquells dies de finals d'Octubre i primers de Novembre va decidir passar-los al Palau de Belém, que no va patir gaire amb el terratrèmol.
Al 1755 parlàven de providència divina. Al s. XXI parlariem d'informacions privilegiades dels serveis secrets i "conxorxa" de la classe política, assegurant que "aquí hi ha gat amagat". Serà que en aquella època sabien més del que deien i ja podien preveure el desastre que se'ls venia a sobre? Amb la mentalitat del XXI no em costa gaire de creure-m'ho. El que ens costa és creure en les casualitats, principalment si els poderosos en surten beneficiats.

No ens entenen…

O no ens entenen o jo sóc nefasta explicant, o una mica de les dues coses.

Ets espanyola, oi? Em pregunten… I jo, que si, que no, que sóc catalana. I ja la tenim. Jo intento transmetre que vol dir això de ser catalana. Però dient que no sóc espanyola, quan és evident per a tothom (perquè ho diu el meu DNI) que ho sóc… doncs les coses se’m compliquen.

No ho entenen... i jo no els hi ser explicar. No ser explicar que ser català és una llengua, són unes tradicions, és un país... però sobretot és un sentiment. A vegades em sembla que és més difícil explicar què vol dir ser català que què vol dir creure en Déu. Les dues coses no es poden explicar des de la simple racionalitat. Si anem als fets, tipo axiomes, el meu DNI diu “Espanya”, per tant, sóc espanyola. A = B. Però, malauradament o no, les coses no són tant simples.

Em diuen que dic que sóc catalana perquè és el que m’han posat al cap des de petitona. Que m’han menjat el tarro, vaja. Potser sí, però igual que a tots els francesos, italians, peruans i japonesos que se’n sentint. Jo sóc catalana, perquè em sento catalana, perquè he nascut a Catalunya, perquè la meva llengua és el català i m’identifico amb les costums i tradicions catalanes. Igual que un francès, italià, peruà etc... que se’n senti. Amb una diferencia, clar, que no tenim un país que ens reconegui. Sinó, ningú ni preguntaria ni arrufaria el nas al sentir això. Seria el més normal del món. Seriem com a tot arreu. Però el nostre país no està reconegut.

Em diuen que sóc radical, nacionalista, que vull la independència i que odio Espanya... Uff, tot això i jo que em considerava moderada. Nacionalista catalana, si, ho sóc, perquè amagar-ho... però com la major part de francesos, italians... que estimen el seu país, ni més ni menys. Independència... si demà la poguéssim votar, diria que si, sens dubte (fins i tot amb els nefastos polítics que tenim i amb la por amagada que sigui massa tard per a guanyar-la), si l’haguéssim de lluitar i hi hagués gent que hagués de morir per això... et diria que no, que no val la pena... que seguiré sent catalana, per molt que no tingui país que encaixi amb els meus sentiments. Si em diguessin que un dia passarà una cosa misteriosa que farà que no hi hagi pors, ni ressentiments, ni desconfiança, ni desconeixement... per part de cap de les parts, i que Espanya, amb tota la seva grandesa territorial i barreja cultural, serà un país on tothom accepti les diferencies dels altres i les sàpiga apreciar, tot i que no les senti, necessariament, com a seves... si això passa alguna vegada, crec que no m’importaria formar part d’un país així. Que podria sentir que en formo part.

Que odio Espanya... potser a vegades, des de fora, pot semblar-ho. Però jo no crec que odiï Espanya, ni molt menys. Detesto algunes parts de la història d’Espanya: les que xoquen amb la història de Catalunya i estant plenes de prohibicions, aniquilacions i morts, a diferents nivells. Em molesta que m’associïn a algunes coses amb les que no em sento mínimament identificada (normalment amb coses que trobo cutres, o fora de lloc, o massa “espanyoles”). Però tinc grans amics espanyols i Espanya té coses magnífiques que m’encanten, a tots nivells (ciutats, paisatges, patrimoni, museus, menjars, literatura, i un llarg etc.) i no reconeixeu-ho seria injust i de cecs.

Em diuen, també, que els catalans tenim mania persecutòria, que ens sentim sempre atacats, robats, maltractats... no ho sé, potser una mica miqueta si que ens passa. Potser hi estem tant acostumats que veiem, en alguns casos, coses on no n’hi ha. Però quan un té el “cul pelat” (amb perdó) de rebre, potser es torna hipersensible al maltracta.

En fi... que per molt que ho intenti (i he de reconèixer que no sempre ho intento) no puc fer entendre perquè dic que sóc catalana i no espanyola, i la gent es queda amb la idea equivocada que, pobreta de mi, m’han menjat el tarro i sóc una radical anti-espanyola “como la copa de un pino”. I em sap greu, perquè crec que no ho sóc i crec que Catalunya es mereixeria una “ambaixadora” més convincent.

1500!

Ups! se m'havia passat! Gràcies als de Barcelona (Balaguer), Lisboa (Covilhã), Madrid, Berlin, Nova York i d'altres llocs, els que, segurament heu entrat aquí per error, però que conteu entre els 1500!

São João

Em pregunteu si es celebra Sant Joan a Portugal... doncs... a veure si ho sé explicar bé i ràpid.
A Lisboa, des de Santo António a São Pedro, passant per São João, hi ha festes als barris, principalment als històrics: Alfama, Graça, Castelo... S'anomenen "Os Santos Populares". La gent surt al carrer i hi posen taules i amb bidons partits al mig fan foc per coure carn i sardines. Les sardines són el plat típic dels Santos Populares. Sardines a la brasa amb pebrot verd escalivat. Hum!! boníssim. Total, tothom surt al carrer, que estant tots engalanats, i cada plaça té un espai amb música per ballar una miqueta, els anomenats arraials i bailaricos. Festa és el que no falta a Portugal durant el mes de Juny.
A Lisboa, però, el sant més celebrat de tots és el Santo António (que molts coneixereu com Santo António de Pàdua, però nasqué a Lisboa). En canvi, a Porto, el que més es celebra és São João, i com a Catalunya, avui estant de retvella. Aquí no hi ha tant la deria dels petards (que també) com dels globus de paper d'aire calent. El cel en va ple i, clar, els estius càlids, els boscos ho pateixen. Però l'espectacle és magnífic.
I tant sols falta el São Pedro, que és com un final de festa a tot arreu, sense tradicions especialment remarcables (que jo sàpiga!).
Demà intento posar-vos alguna foto del São João a Porto, que ara no en trobo.

Terapia equina

Acabo d'arribar d'una altra classe de hípica. Em va tant tant tant bé, que em costa de creure hi tot! El 90% dels dies surto com a nova! Cansada, però mentalment com nova. Cada dia és com un repte, perquè a mi, tot i que m'agraden molt els cavalls i m'ho puc passar molt bé montant... al mateix temps, també em fa una mica de "cague" (sinó que li preguntin a l'Albert, que anava amb mi quan anavem a Vallromanes!). O sigui, que cada dia, quan pujo al cavall, sento que m'he de superar... vull dir, que no em puc deixar vencer per la por i no disfrutar tot el que disfruto quan estic bé... en fi... no sé si sona massa filosòfic, però és una mica el que sento.
Però avui us explicava tot això per dir que avui hem saltat (una miqueta) i que me n'he sortit molt bé. Tot i que el cavall m'ha fet suar la cansalada i demà ja veurem com tinc les cames! En fi... que l'edat no perdona!